joan pla. Escrits i altres històries

VOLEM TV3 DEFINITIVAMENT, SENYOR FABRA!

2012-02-09T07:46:00.000-08:00

El dia 18 de febrer es complirà el primer any sense emissions de la TV3 des dels repetidors d’ACPV. Perquè a través d’ONO, d’Imagenio, o del satèl·lit Astra, amb parabòlica, es poden veure un o dos canals de la televisió catalana, la Internacional i Canal 33, com alguns fem. Cosa que ens costa els nostres diners. És un impost que estem pagant gràcies a la fòbia visionària i esquizofrènica de Mein Kampfs (sense senyor ni honorable, que no s’ho mereix), que a millor desgràcia passe.

La política valenciana, des que mana el PPCV, amb Zaplana i, sobretot, amb Mein Kampfs, ha estat d’allò més miserable, culturalment parlant, nacionalment parlant, i més encara si ens referim a la cultura de promoció de la nostra llengua i cultura. D’això, nanai! He defensat que si la nostra Autonomia no serveix per a reivindicar-nos com a valencians, amb tota la nostra història, llengua i cultura, no ens cal per a res i tant el govern com el parlament valencià podrien anar-se’n a ca una puta. Perquè si la política educativa, la sanitària, talment com l’agricultura, la indústria joguetera, la tèxtil i la ceràmica, entre d’altres, com la turística, fan figa amb un govern propi, com ho estan fent, per manca d’ajuda, per a què collons ens serveix una despesa tan gran? Per a alimentar certs politicastres que es folren a costa nostra i damunt ens duen a la ruïna? Doncs des de Madrid també saben arruïnar-nos, que ja en tenen tradició, i els podrem tirar les culpes, si més no… “Perdoneu, però algú ho havia de dir!”, com diu Tardà.

Parlant sense fer mala sang, la supressió de les emissions de TV3 va ser una obsessió malaltissa de Mein Kampfs que, després d’haver vist i sentit tot el que ha passat durant el judici dels vestits, no és d’estranyar la baixa ralea d’aquest personatge que ens volia fer creure una cosa i les escoltes han desvetlat com de baix ha caigut i que miserable ha pogut arribar a ser tot i que un jurat dividit l’haja declarat no culpable… Envoltat dels gàngsters amb qui s’ha envoltat, tot és possible.

Li molestava la TV3 com una brossa a l’ull perquè era i és més independent que C9. Li feia la cara roja. I havia de donar carnassa a la dreta més blavera. I havia de servir l’espanyolisme més tronat… Açò no s’entèn en les democràcies europees més consolidades. En primer lloc perquè hi ha llibertat d’expressió real, llibertat d’ones i no es posen barreres com s’han posat a l’estat espanyol… Encara ens queda molt, amb la dreta que veiem garlar o escriure en certs mitjans de comunciació que no sabem si estem somniant o és real tanta mala llet, tant d’odi, tant de reaccionarisme, tanta beateria hipòcrita, tant de carpetovetonisme… Tenim una gran manca de psiquiatres. En fi, podríem importar-ne d’Argentina…

I perdoneu que mostre tanta ràbia, cosa que no és habitual en mi, però quan tope amb la irracionalitat de politicastres que no veuen més allà del nas, els budells se’m reboliquen… I és que la conducta lingüicida de Mein Kampfs i part de la gent amb què s’ha envoltat, no tota, per sort, tot i que no se n’han desmarcat, entra dins dels paradigmes de la pitjor dreta i de l’antivalencianisme més real i hipòcrita…

Esperem que la Llei sense fronteres arribe a bon port o que la Justícia pose cada cosa en cada lloc, ens retornen definitivament i legalment la TV3 i totes les que calga, i retornen a ACPV unes multes estratosfèriques pròpies d’uns malvats que han tractat o tracten d’aniquilar les veus més preclares.

Al cap i a la fi, amb tots els pros i contres, ACPV ha estat l’entitat que ha avergonyit i avergonyeix els nostres governs autonòmics, ja que haurien de ser ells els que havien de fer el treball que fa aquesta identitat…
Esperem que el nou president, que ha de nadar i guardar la roba, ho sabem, faça una passa endavant i, talment com va dir, exigisca l'arribada de la TV3. Si el poble té veu, cal escoltar-lo.

Anys per a TV3 i per a ACPV!

Damunt el Suprem ha condemnat B. Garzón per les escoltes. I els delinqüents per jutjar i solts! És que hi ha dies que és per a llançar-ho tot a rodar. Estic ben emprenyat! Tot i que no oblide que Garzón ara és víctima de la maquinària jurídica de la qual formava part, quan va jutjar els independentistes catalans i no va admetre a tràmit les denúncies per tortura i que, en molts aspectes continua adherit a aquella maquinària judicial i repressora pactada amb el franquisme, i constantment reforçada pel PSOE i el PP. Però el TS se n'ha passat deu pobles!

9/02/2012.

NO TOTS ELS SANTS SÓN TAN PROTECTORS COM SEMBLA

2012-02-03T01:22:00.000-08:00

(Llegiu-lo amb clau d’humor).

Avui a Borriana, i imagine que en altres pobles, celebrem el dia del patró, sant Blai. Patró vol dir, en aquest cas, aquella persona que vigila, té cura, protegeix una vila, una ciutat…, de qualsevol mal, a bé de les persones, de l’agricultura, de la ramaderia o de la pesca, als pobles mariners, o dels artesans, ja que quan se’ls va donar aquest títol, ni hi havia indústria ni turisme… La protecció, en compte d’agençar-se-la majorment les persones, s’encomanava als sants i a les santes que eren asseguts a la dreta de déu pare… I no sempre han complit, aquests missatgers nostrats. Vull dir que han fet el llonguis, exactament com ha fet l’estat, vull dir els nostres polítics, que sovint han mirat cap a una altra banda i ens han deixat amb el cul enlaire…

Són famoses, a Borriana, les vingudes del nostre cardenal i primat Vicente Enrique Tarancón el dia del sant patró a celebrar la missa, fer la pertinent homilia i presidir la santa processó… I vull dir que són famoses i han quedat en la memòria de la gent perquè, casualment, més d’una vegada va coincidir la seua presència amb l’arribada del més cruel dels freds i es gelava la taronja que quedava pendent de collir, base de l’economia d’aquell temps… Naturalment, la fe del poble en sant Blai era tan gran, que mai se’l culpabilitzava de desprotegir el poble i els seus interessos. Ho pagava el pobre Tarancón, com va pagar els plats trencats durant la transició per part de la ultradreta, i a sant Blai se li continuaven fent els mateixos honors, se li cantaven els gojos i se li feia la novena… Quina sort ser sant! Sempre t’escapes de qualsevol responsabilitat. No els passa igual als polítics. O sí?

Ho dic perque hem gaudit d’un bon hivern, fins avui, i mira tu quina casualitat, avui que celebrem sant Blai, 3 de febrer, el nostre patró borrianenc, les temperatures han baixant al terme per davall de zero. Sort del cardenal que ja ha mort i no podrà assistir als actes religiosos i no el podra culpabilitzar-ne… Si gela, sant Blai no tindrà la culpa. La tindrà aquesta maleïda ona de fred que ens ve de la Sibèria i ens envien els russos, que per a alguns encara són uns ferotges comunistes i ens volen mal, i encara sort que està sant Blai per intercedir davant de déu i aturar el fred amb la seua capa, que si no encara seria pitjor i podria acabar gelant les pedres! Però ell va ben capat, això, sí.

Ara alguns dels nostres sants patrons són sant Zapatero, santa Angela Merkel, sant Rajoy, sant Obama… I hi ha ha alguns beatets menors, com sant Camps, sant Fabra, el Carlos, i altres que n’estan fent mèrits. Hem confiat i confiem en ells. Alguns sembla que lluiten per protegir-nos, amb més o menys bona sort; altres, però, han fet com sant Blai, ens han dut el més dur dels freds mentre ells s’han vestit amb capa de llana grossa o s’han quedat amb els diners del plat de missa…

I és que hi ha sants als que tens una forta devoció però acaben convertint-se en… polítics.

(Sempre hi ha excepcions, naturalment, com sant Roc, que era tan pobre que els gossos li havien de llepar les ferides per a curar-li-les.)

3/02/2012

M’HE SENTIT FERIT EN LA MEUA INTEL·LIGÈNCIA

2012-01-26T01:27:00.000-08:00

És el que més o menys ve a dir José Tomás, el Sastre, en saber el resultat del veredicte del jurat popular. “Este resultado es una ofensa a la inteligencia”. Naturalment, haurem d’afegir, abans que ningú ens culpe d’antidemòcrates, que cal acceptar el veredicte popular. I mentre la fiscalia no decidisca recórrer-lo i tornem a esperar si canvia o no el veredicte… Però respectant el veredicte del jurat popular, no vol dir que no poguem discrepar aquells que hem seguit amb atenció el judici, hem sentit les declaracions d’uns i d’altres i, sobretot, hem sentit les converses entre la trama Gürtel i Camps i Costa. No sóc solament jo el qui al·lucina com el jurat popular assegura que té dubtes que els vestits no es van pagar als dos inculpats per raó del seu càrrec, sinó que, llegint la premsa, el periodista José Antonio Hernández, en el País, diu “En la que yo he estado (en la sala del judici, vol dir), que creo que era la auténtica, había un derroche de pruebas con explícitas grabaciones, clarificadores testimonios e irrefutables documentos incriminatorios. Pocas veces quien les escribe, que ha asistido y cubierto centenares de juicios, había observado la contundencia con que, día tras día, caían fulminados los alegatos de la defensa de Camps.” Jo crec que això és el que havíem pensat la majoria dels que, des d’un punt de vista imparcial, seguíem el judici…

El fotut del cas és, tot i que Camps i Costa sàpiguen que en el fons han actuat corruptament, si és que tenen un mínim d'ètica, que ara voldran fer-nos creure que ni el Bigotes ni Correa han existit, que no s’han folrat a Costa nostra i que tot el Camps era una Rambla de bitllets on tirar mà… Sort que encara queda el judici pel finançament irregular del PPCV i esperem que hi isca tota la merda, Diuen que l’error del judici és haver-lo separat de la trama Gürtel. Potser. Però qualsevol persona intel·ligent veu amb tanta claredat el tripijoc vergonyós entre el govern de la Generalitat i aquesta trama que resulta sorprenent que algú puga estar tan cec per no veure-hi cap relació… Sorprenent i decebedor…, a no ser que hi haja hagut en el fons altres imponderables que hagen fet caure la balança al costat que no tocava…, perquè conec molta gent que, ni posant-los el bou davant dels nassos, són capaços de veure’l si han decidit que allò és un ou…

El problema ara li vindrà al mateix PP, el del país i el de l’estat… El problema ara serà per a Alberto Fabra, amb els enemics que té dins del PPCV. Aviat hi veurem una lluita soterrada o a cara de gos a no ser que entre el seny a nivell del PP i s’enduguen a Camps fora d’aquestes terres. Camps és un visionari que ens ha arruïnat. Un il·luminat que es creu que té la veritat absoluta i la gràcia de Déu per a ser governant. Però potser ni ell ni els qui el segueixen vulguen veure aquesta bancarrota perquè ells cobren els seus sous puntualment cada mes. I això ja devia ser prou per a inhabilitar-lo… Però potser vivim en el país de les meravelles i ja se sap que en el país de les meravelles qualsevol prestigitador pot encantar les persones i fer-los creure que els burros volen, que els corruptes són els millors polítics, i els acaben votant i aplaudint… I hi ha tanta gent disposada a a ser víctima dels encanteris!

Perplex, n’estic!

26/01/2012

UNA SOCIETAT RURAL AMB SARAGÜELLS?, PREGUNTE.

2012-01-19T02:39:00.000-08:00

Porte uns dies fet figa. Vull dir que seguisc una rutina que m’agradaria trencar. Estic acostumat a la creació des de fa ja temps, a l’activitat intel·lectual, i no em faig a la idea d’estar aturat. Sí, llig la premsa, m’indigne quan veig que el deute de la Generalitat és de 33.333 milions d'euros (quina xifra més cridanera, pam pam pam…, un tres darrere d’un altre quasi fins a l’infinit si el passàvem a pessetes…); m’indigne en veure que els professors, amb d’altres funcionaris, es veuen obligats a eixir al carrer a protestar perquè els volen fer pagar els plats trencats; quan la professora que expulsa un alumne per haver retratat l’evidència, que els alumnes s’han de tapar amb mantes per manca de calefacció, no rep cap amonestació o se li demanen explicacions, ja que l’alumne només l’havia penjada al facebook…; quan el director sense feina de l’anaeroport de Castelló continua cobrant, com l’exalcalde Gimeno, sense cap avió que vole ni cap Ciudad de las Lenguas que dirigir; quan les dones continuen caient com mosques per la concepció cristiana que fa de la dona una propietat de l’home

Sort que professors, sanitaris, bombers, llibrers…, han començat a mobilitzar-se, això m’anima, i la defensa de l’escola pública, que el Gürtel ja té la seua pel·lícula, i que el Barça va guanyar ahir al Real Madrid i li va donar una lliçó de futbol, una lliçó de fair-play, mentre que els jugdors del Real van demostrar que continuen jugant com els xiquets, a patades, i l’indesitjable del Pepe fa comèdia i aixafa la mà al bon xic de Messi per impotència, tot un símbol de l’Espanya profunda i reaccionària, de l’Espanya que vol sotmetre a la força a la resta de nacionalitats… (Bé, no sé si me n’he passat, però alguna cosa d’això sembla que hi ha…)

Sort que tinc sobre la taula Jo confesso, del J. Cabré, ara m’ha arribat Senyals de fum, de J. Garí, i en tinc 10 més esperant a ser llegits… I que aquest divendres visitaré alumnes que han llegit obra meua, que divendres 28 Vicent Usó i jo visitarem Gandia, hi parlarem de les nostres novel·les negres, tindrem un canvi d’experiències amb Saforíssims, i potser comence a traure’m de damunt el gebre de l’hivern i m’anime a veure si les idees comencen a fluir i de cara al bon temps, que ara el dia ja allarga, invente noves històries amb nous personatges… Que la veritat siga dita, quan fulleges els diaris, amb tota la tropa de gentola que pul·lula per la nostra societat, i la valenciana en particular, idees per a crear novel·la negra, negríssima, tenebrosa, tenebrosíssima…, no en manquen, mecagondena!, que de vegades alguns (el lector ja sap a qui vull assenyalar) encara estan empenyats que continuem sent una societat rural de saragüells, faixa i navalla empunyada per clavar-la per l’esquena…, mecagondena! Deu ser perquè campe el més malànima i el més corrupte...?, pregunte.

Però no ho hem de permetre!

19(01/2012

EL GRAN EXEMPLE DE LA SOCIETAT CIVIL

2012-01-12T02:02:00.000-08:00

Amic@s, ja fa uns dies que hem entrat en any nou, ens hem desitjat bon any i hem fet grans promeses de millorar… Però cada volta tinc més clar que el ritme de la vida i les acotacions temporals que li posem, no serveixen més que per a orientar-nos en el pas del temps. Sí, fa dos anys d’això…, Fa tres setmanes, o va ser l’any 1990… I res més. Perquè, a onze dies de l’estrena del nou any, que sembla que serà tan o més dolent del que hem deixat enrere, tot continua igual… O pitjor. Ja que alguns ens havíem fiat de les expectatives d’un nou govern que potser posaria una mica d’ordre en un futur millorable. Però sembla que no es comencen a fer les coses bé. De moment, han mentit i han estripat les seues promeses electorals en base al fet que desconeixien la realitat del país. Mentida! Ells, millor que ningú, coneixien la realitat del deute de les comunitats on estaven governant que, sembla, s’enduen la major quantitat del deute. Comencen a tergiversar la veritat... I han carregat sobre l’esquena dels contribuents el seu malbaratament, la seua corrupció i les seues obres faraòniques i inútils. És que no hi haurà cap llei que impedisca aquestes actuacions irresponsables i en demane compte?

El nostre País, fa aigua per tots els forats, com aigua en cistella…, o quasi. Perquè sí que té diners per a pagar 300.000€ al mes en sous i despeses de l’aeroport (o hauríem de dir anaeroport) de Castelló, on els avions no es veuen arribar ni de lluny…, a pagar sous de la Ciudad de las Lenguas, on en anys no hi ha ni els fonaments, i altres perles que els llestos lectors coneixeran millor que jo… Mentre no hi ha diners per a interins, sanitat, farmacèutics, autònoms, proveïdors ni per als investigadors del Príncep Felip de València…

I ací és on jo volia arribar, amics.

Perquè tots coneixeu casos en què els afligits pares, davant les greus malalties que han patit alguns dels seus fills, i davant la impossibilitat de pagar-se un bon tractament perquè no entrava dins de la SS, han recaptat pel seu compte diners de manera heroica. I és el cas ara de la mare d’una filla que patia diabetes que ha donat un gran exemple als nostres dirigents polítics. Un gran exemple de la societat civil. Mentre es paguen els 300.000€ mensuals a un anaeroport, a una aCiudad de las Lenguas, es tiren fora de la investigació, que crea riquesa real, un centenar llarg d’investigadors per manca de diners… I una mare, voluntariosa, que s’estima la seua filla per dalt de tot, recaba 7.000€ i aconsegueix que una investigadora que havia estat acomiadada del Príncep Felip, hi puga tornar a continuar la investigació sobre la diabetes que estava duent a terme…

I és que de vegades els grans polítics estan entre el poble, o són gent del poble…, que s’estimen el poble.

Quina gran lliçó! Que n’aprenguin!

12/01/2012.

UNA VISITA DEL PRESIDENT A EDICIONS BROMERA?

2011-12-29T02:04:00.000-08:00

Déu meu, no sé per on començar! Quan em disposava a escriure l’article, anuncien la imputació del duc de Palma! Encara estem immersos en el cas dels vestits de Kampfs, i ja s’anuncia un altre juí on estarem (a través dels nostres governants) implicats… I que si la nòvia de C. Fabra ha ascendit políticament com les milotxes un dia de vent i ara el ‘nóvio’ vol assegurar-li un seient segur a la dreta del Pare (de Moliner, vull dir…) Ja se sap que atrau més un pèl de figa que un imant gegant. Que la marina que anaven a fer al port de Borriana se n’ha anat en aigua de borraines per manca de peles… I que si patatim que si patatam… I en això que consulte el diari digital, el Levante, i em trobe que entre el Ministeri corresponent d'allà i la conselleria d'ací que toca, no hi haurà subvenció per a les biblioteques valencianes per a comprar llibres… Més de 77.000 llibres es deixaran de comprar. Mare de déu! I ací no passa res… El Ministeri corresponent d'allà diu que és perquè la Generalitat d'ací està tan endeutada que no vol contribuir que s’endeute més… Sí que estem malament! En les últimes agonies.Tantes coses que podrien abandonar per gens rendibles o estrafolàries!

I mentrestant m’arriba la revista L’illa, de Bromera, i comence a fullejar-la, i m’ature en els diferents articles, i gaudisc amb les entrevistes que parlen dels llibres nous que han eixit, i l’enrevista a l’infatigable amic Enric Lluch… No sé… Hi ha alguna cosa que no em consona. Jo per Nadal sol demanar-me un grapat de llibres. Enguany també ho he fet. I alguna volta, quan em quede en dic sec, vaig a la biblioteca pública on sempre solc trobar alguna novetat, en català i en castellà… Però pense que quan acabaré de llegir els llibres que he comprat, d’ací a l’estiu, que torne a comprar-ne, i torne a la biblioteca de Borriana no hi podré adquirir les últimes novetats. No hauran pogut comprar-ne per manca de pressupost d’ací i d’allà. O de l'ajuntament, que està a quadros... I mentrestant, a la nóvia de C. Fabra li augmentaran el sou per fer-la vicepresidenta mentre es toca la dallonses. I la gent d’Emarsa s’haurà polit 14 milions en no se sap què… I… I el llibre, què?

Bromera ha fet vint-i-cinc anys. No cal tornar a parlar del que ha significat. Ja ho vaig dir fa poc. Però, mireu, he pensat, i si algú feia arribar al president A. Fabra, que diuen que és més assenyat, que davant el 25é aniversari d’Edicions Bromera, i el que ha significat dins la cultura valenciana, una invitació per a visitar personalment l’entitat? Ell i el conseller de torn…

Això ho faria qualsevol president en qualsevol autonomia normal, que estimara la contribució cultural d’una entitat tan significativa…, que estimara el valor del llibre. Un president prestigiant una editorial tan significativa i fent entendre el valor del llibre! Déu meu! Dec veure visions! Amb els deutes que tenen, prop de la bancarrota, potser no els queden diners ni per a gasolina...

Però, qui sap!... Don Quixot es va tornar assenyat a l’hora de la mort. I potser alguns podríem deixar-los uns euros per onplir el dipòsit si decidien acostar-se a l'editorial...

País!

UNES FESTES RUTINÀRIES I SENSE SENTIT? VOSALTRES DIREU...

2011-12-17T03:26:00.000-08:00

La veritat és que estic fet un marejol. Per una banda, tinc sobre la prestatgeria Jo confesso, de Jaume Cabré. L’agafe, el sospese, mire el gruix i el miler de pàgines i m’ho repense. El torne a deixar sobre la prestatgeria amb una carassa de boca. Cal agafar-s’ho amb temps, m’excuse. I és que per l’altra banda, amb tot el judici a Kampfs i LaCoste, que fins i tot te’l passen en diferit, el temps se’n va en un tres i no res i el dia es fa curt, curt… I la novel·la del Jaume Cabré m’ho agafe amb paciència, sabent que a no tardar gens m’hauré de decidir a obrir-la per la primera pàgina i, aleshores, ja no hi haurà més solució que seguir-la i acabar-la…

Potser en acabar festes? Perquè ara vénen un seguit de festes, tot i que Nadal i Cap d’Any cauen en diumenge i Sant Esteve, en molts pobles, ja no el celebren, pobre, que les coses ja no són com abans, que els sants estan perdent influència… Nadal, Cap d’any, Reis… Festes tradicionals, això, sí, però que tret que algunes persones encara continuen anant als oficis religiosos, una majoria s’ho ha agafat com a festes de consum, tot i que ara no estan les coses per a tirar els mobles per la finestra… Però, quants continuen (o continuem) anant a la tradicional Missa del Gall? Quatre gats. (Home, direu, precisament quatre gats? Mira que es poden menjar el gall i quedar-se sense missa… També teniu raó).

Així i tot, els oficis religiosos sempre m’han resultat rutinaris (fins que vaig deixar d’anar-hi), molt protocolaris, avorrits, lluny dels actes religiosos tan divertits i mogudets d’algunes sectes adventistes o qui siga, amb cants i balls rítmics… La religió s’ha revestit sempre de tant de transcendentalisme, com si Déu fóra un ser avorrit, que al final la joventut ha acabat fugint-ne. A banda de cent raons més…

Perquè la religió, tal com l’entenem, no ens obliga a cap compromís. Vas a missa, combregues, et confesses si creus que has pecat (i pots tornar a pecar cent vegades més) i, una volta fora del temple, no t’obliga a ser solidari ni a ser ètic, si no, mireu a Kampfs, a qui diuen ‘el curita’, que després ha balafiat els nostres diners sense cap escrúpol (no ho considera pecat) i haurà anat a combregar… Diuen que els protestants són més conseqüents amb la moral pública… No ho sé.

Direu, estàs enderrocador, noi. No. Voldria que fórem conseqüents. Si la nit de Nadal ens desitgem pau, per què acabem estant sempre com en peu de guerra? O l’endemà de Cap d’any, que ens desitgem any nou, vida nova, per què al cap de dos dies ja no ens en recordem i seguim amb els mateixos tics i defectes? No són uns desitjos o unes promeses rutinaris i banals?

En fi, que els Reis, a més dels regals materials, ens porten una mica de reflexió, d’autenticitat. El que tracte de dir-vos, amics, a més de felicitar-vos les festes, és que no passen rutinàriament, sinó que ens ajuden a ser millors i més conseqüents. Que la rutina de les festes religioses no cale en la nostra rutina.

Jo afrontaré aviat, amb decisió, la lectura de Jo confesso, tot i la seua gruixudesa, perquè sé que el seu contingut m’ajudará a reflexionar i em farà gaudir d’una bona lectura…

BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU!

17/12/2011

“LA MÀ DE NINGÚ”, DE V. USÓ, METÀFORA DE RABIOSA ACTUALITAT

2011-12-08T02:12:00.000-08:00

Vaig acabar de llegir anit, després de sopar, ja que no podia deixar per avui els dos últims capítols que em quedaven, la novel·la de Vicent Usó, La mà de ningú, editada a Proa. Una novel·la que d’avantmà ja recomane de totes totes. La vaig comprar calenteta a la llibreria Argot quan encara no havia estat ni desembalada, com aquell que diu.

No faré cap panegíric de l’escriptor i amic Vicent Usó perquè crec que és de sobra coneguda la seua excel·lent qualitat literària i, en aquesta gran novel·la, ho torna a demostrar. És una novel·la de misteri, d’intriga, potser podríem dir negra, però no és una novel·la negra al vell estil. Vull dir que a penes si hi ha una mínima intervenció dels clàssics comissaris o inspectors que van investigant i interrogant a tot cristo. No. Vicent ens presenta en el primer capítol el misteri de l’aparició d’una mà enmig del camí d’un bosc, seccionada com emb una serra per davall del colze i, a partir d’ací, en dies alterns als fets, 26 i 25 de novembre, ens va presentant com si no tingueren res a veure, una sèrie de personatges, amb les seues vides respectives que només cap al final de la novel·la aniràs intuint que alguna relació acabaran tenint amb els fets presentats en el primer capítol. I, efectivament, no ens enganya. El granger i excombatent d’Indoxina André Labarbe, el mig tarat Samir Kolici, la malabarista Suzette, també anomenada la Princesse, el metge “altruista” Jacques Papillon o el venedor ambulant de discos Moussa N’Diaye, entre d’altres, ens aniran mostrant una vida independent a Rouen, sobretot, com si res no tingueren a veure amb el cas de la mà trobada…

El lector, ja dic, de sobte es queda una mica perplex en veure que la investigació no segueix els canals clàssics d’una novel·la negra. Però a poc a poc va quedant atrapat per la suau trama i, immillorable prosa, de Vic.ent Usó.

I com he dit, La mà de ningú és una metàfora d’alguns aspectes de la vida actual, sobretot valenciana. No podia ser d’altra manera. De qui és la mà que es fica a la butxaca dels ciutadans per a robar-los la cartera? La mà de C. Fabra a Castelló, evadint impostos; la mà del cas Gúrtel, on n’hi ha una dotzena llarga que ens han ficat la mà als diners públics; la mà que ha descapitalitzat Emarsa; la mà que ha abocat diners públics, sembla, a les arques del pillastre d’Urdangarín; la mà que ha ficat els cinc dits en el cas Brugal; i la mà dels directius de bancs amb pèrdues que, sense vergonya, s’han posat sous i plans de pensions immorals; i la mà de polítics que guanyen més de 150.000 € a l’any amb tants milions de parats; i la mà al cas Calp, i la mà d’Alperi i Castedo…, i moltes mans que ho han fet tan bé que no se’ls pot imputar…

Representa La mà de ningú, la novel·la de Vicent Usó, la mà d’algú d’aquests desaprensius?

Home, no desitge que li tallen la mà a ningú. Però, metafòricament, què voleu que us diga? Algú s’ho mereixeria… I més amunt del colze...

8/12/2011

LES MANS AL PIANO DE JOSÉ ITURBI

2011-12-03T02:25:00.000-08:00

Ja veig que els internautes estan més interessats en el meu bloc sobre llibres i notícies, llibresjoanpla, que sobre el meu bloc literari i d’opinió, plajoan… Però això no vol dir que vaja a defallir i que no vaja a contentar als meus seguidors amb algun article de tant en tant, quan les muses vegen amb bona cara inspirar-me alguns fragments literaris…

I avui, veges tu, han vingut en la meua ajuda. Algú va posar en facebook la Rapsòdia hongaresa número 11 de Liszt, extreta del youtube, i interpretada per José Iturbi. I és que don José Iturbi, reconegut a tot el món per la seua música, la seua interpretació i per la seua activitat en el món del cinema nordamericà, va tindre una certa relació amb Borriana, tot i que ell va nàixer a València, segons tinc entès.

A Borriana tenia, o té, una finca a tocar del riu Millars, a les Alqueries de Santa Bàrbara, coneguda per la Cotorra. I hi venia a passar els seus dies de descans aclaparat, potser, per la dinàmica cinematogràfica o interpretativa al llarg del món. Després de la seua mort, el seu nom ha quedat fixat a Borriana a través d’una plaça i d’un centre educatiu.

Però del que jo, o les muses, us volíem parlar era de les mans del mestre. D’allò que ens ha quedat filmat per al futur tot i que ell descanse en pau. I és que em vaig quedar pensant, i meditant, en veure com les seues mans, els seus dits, anaven interpretant, tecla darrere de cada tecla, la rapsòdia hongaresa número 11. Era veure aqueixes mans àgils, que semblaven tenir intel·ligència pròpia, bellugar-se sense error de nota en nota. I llavors vaig pensar en les mans de tots els músics quan interpreten la música, en les mans dels escriptors, presents i passats, quan interpreten les seues idees a través de l’escriptura, movent-se sobre el paper, sobre el teclat de l’ordinador (qui anava a dir que les velles màquines quedarien obsolotes!), en les mans dels amants acaronant delerosament el cos desitjat, en les mans de les costureres cosint o sargint la roba… En totes les mans del món que treballen (diuen que la condició de les nostres mans amb el polze oposat ens va dur a ser intel·ligents), i en totes les mans del món que odie que han oprimit o serveixen per oprimir les persones…

Jo em quede amb les mans àgils de l’inefable don José Iturbi, en la seua melodia interpretativa. Que la música, en la seua bellesa és el llenguatge més universal i entenedor del món…

3/12/2011

ENRIC VALOR FOR EVER…

2011-11-27T01:41:00.000-08:00

No sé si Enric Valor és més conegut per les seues Rondalles o per la seua vessant novel·lística. He llegit moltes de les seues rondalles i he llegit L’ambició d’Aleix, que va publicar Gregall llibres, no sé si encara en la versió retallada pel franquisme o ja sencera. També he llegit el seu admirable treball en Sense la terra promesa. Un món que resulta actual i antic, del País Valencià rural, amb sabor a terra, a flors aromàtiques de muntanya, ametllers, oliveres i garrofers, però també a molta suor i patiment.

Imagine que entre la població en general i entre la xicalla en particular el mestre Enric Valor és conegut per la seua rondallística. Molt ben editada per Gregal en un primer moment, després pel Bullent i altres editorials. És una bona obra que tot el món vol(dria) tenir com a fons literari. Jo m’he divertit molt llegint les seues rondalles i, sobretot, he admirat la seua riquesa lingüística i el treball acurat en la seua narració.

Però el que potser mai Enric Valor no havia imaginat és que onze anys després de la seua mort, algunes de les seues rondalles acabarien traduint-se a unes quantes llengües europees molt importants, com l’anglès, el francès, el polonès, el rus, l’alemany, o el grec a més d’estar ja traduït al castellà. Esclafamuntanyes es convertirà en Squashingmountains en anglès o en Berzertrampler en alemany. No m’ho demaneu en rus ni encara menys en polonès o grec que em posareu en un compromís…

És fantàstic, doncs, que una literatura tan assentada en la nostra terra, tot i que sempre hi ha en la fantasia un substrat imaginari universal, arribe a cultures tan importants com les assenyalades tot i alguna dificultat, com per exemple, que la traductora a l’alemany s’haja hagut de desplaçar a Alemanya per haver d’esbrinar quin nom podien tindre algunes de les nostres eines agrícoles tan pròpies, potser, de la nostra cultura…

Haurem, doncs, que alegrar-nos-en i reconèixer que mai no és tarda si la collita és bona. I la del mestre Enric Valor, tant en la seua novel·lística com en la seua rondallística ens ha donar una lliçó d’imaginació i de bon fer. En aquesta última ha rescatat de la memòria dels temps, a punt de desaparèixer, una cultura i unes històries que no tenen preu…

Us invite a repassar algunes de les seues rondalles. Jo també pense fer-ho en honor al centenari del seu naixement i… perquè paga la pena.

27/11/2011

“ÁTATE BIEN LOS MACHOS, MARIANO”. I, NOSALTRES, QUÈ?

2011-11-21T02:15:00.000-08:00

Doncs. Bé, ja han passat les eleccions i crec que ningú no se n’ha sorprés dels resultats. El PP ha agranat, el PSOE ha caigut en picat i, fins i tot COMPROMÍS - EQUO ha aconseguit l’escó que les enquestes li donaven. Tots hem rspirat profundament perquè només teníem ganes que passara el turment del dia de les votades. Perquè el que volem és que algú pose la mà a l’arada, o a l’aladre, i comence a solcar per a poder sembrar i collir bona fruita. Perquè la situació està que fa feredat i no en sabem de la missa la meitat, com ja vaig dir en un article passat. I no la sabem perquè els polítics responsables en l’amaguen, és clar.

Tot i que hi ha coses que no s’entenen. Com és el cas del nostre país, que frega la bancarrota, amb els deutes que li ixen per totes les butxaques, a causa del balafiament dels anys passats, de l’època de Zaplana i de Camps, i que la majoria dels ciutadans, potser que també els creditors?, han votat el PPCV… És com posar la confiança en el lladre que t’acaba de robar la cartera… En fi… Espere que el cas valencià no siga cap exemple per a Mariano.

I com va dir un contertuli, en fer-se palesa la victòria del candidat popular, “Átate bien los machos, Mariano”. Perquè la que se li espera –o la que se’ns espera-, resultarà ben difícil de lidiar, tan dependents dels mercats financers –gent sense ‘anima-, i de les decisions que prenguen La Merkel i El Sarkozy… Poca autonomia va a tindre Mariano. Quatre detalls que, imagine, cauran sobre els més desgraciats: els treballadors, la sanitat, l’educació, els dependents, els creditors i els autònoms que veuran que les seues factures s’eternitzen als calaixos… Imagine que Alberto Fabra maleïra ‘en la intimitat’ Camps. I que Mariano maleïrà en més d’una ocasió, quant més temps passe més, haver-se ficat en aquest ball. Voldria fer moltes coses i no podrà. Com suprimir diputacions, parlaments autonòmics, que deu considerar inútils. Tot i que no li falte un poc de raó, perquè…, per a què necessitava la Rioja o Cantabria l’autonomia? Siguem sincers. El cafè per a tots va ser un error. I una despesa inútil. Només les autonomies estaven justificades per a les nacionalitats que no ens véiem representades ni defensades des de Madrid.

Mariano, "átate los machos", que açò va per a llarg i et desitge que l’encertes, que crees llocs de treball, pel bé de tots, que no et poses massa a retallar a les nacionalitats els seus drets, que aprimes l'administració central i reduïsques tanta parafernàlia, que convertisques el PP en una dreta moderna i que tothom poguem viure a gust, que massa motius tenim per a voler marxar quan es desferma la pesta… blava.

Jo, mentrestant, he acabat de llegir El bes de l'aigua, d'Elvira Cambrils, editada a el Bullent, com us vaig dir. I us el recomane de totes totes. Elvira escriu amb una sensibilitat que només algunes dones poden fer la història de la feminista, durant la preguerra civil, Maria Cambrils, i tot el món d'ebullició que envoltava aquells temps, tant per l'idealisme de l'esquerra com pel reaccionarisme de la dreta. Tot vist des d'una història paral·lela actual. Aquestes lectures ens enriqueixen i ens sostrauen, tot i que siga per moments, d'una política o d'uns polítics que ens agradaria que miraren més pel bé públic.

*Podeu reproduir aquests articles.

ALBERTO FABRA, UN FRAU?

2011-11-16T02:03:00.001-08:00

Avui m’he alçat tranquil, com la majoria de dies, tot i que encara em queda en la geniva dreta, la de baix, una petita punxadeta de fons a causa de la intervenció que hi vaig tenir fa dos dies… Però de vegades ls circumstàncies, la relació amb la gent, trenca aquesta tranquil·litat i em produeix agror de ventre

Jo havia confiat ‘moderadament’ amb l’entrada del president A. Fabra en el govern de la Generalitat. Pensava que duia noves maneres d’actuar, més racionals, a fi d’afrontar una sèrie de problemes greus que ens havia deixat l’anterior president Camps, o Kampfs, com l’anomene en la meua novel·la negra. Problemes en tots els aspectes: socials, econòmics, medioambienals…, alguns causats per la crisi i d’altres pel (des)govern histèric o neuròtic de l’anterior president (que sembla que hagen fet desaparèixer per art de màgia entre una fumaguera densa…) Però A. Fabra comença a donar proves que tot acabarà sent un frau. Vol posar la dona en el seu lloc tradicional i reaccionari, “para mantener la casa limpia”, retalla prestacions socials a través del Servef, en retalla als dependents, deixa de construir hospitals, escoles públiques, mentre ragala terrenys per a les escoles privades, retalla en Sanitat…, però, mira quina casualitat, les augmenta a la nefasta Ciutat de la Llum, a la Ciutat de les Arts i les Ciències, subvenciona el Circuit del Motor… O siga, que continua si fa no fa amb el mateix missatge que Camps: quatre peles per als serveis socials, sanitaris i educatius i aboquem el sac en tota la parafernàlia de luxes, tot i que perdem diners, que primer és la façana, tot i que la casa per dins estiga per agranar… I moltes obres del Plan Confianza sense acabar per manca de pagament… Quina improvisació i quina vergonya!

I la inversió per a crear economia productiva?... Què?... Què és això?

De moliner fugiràs i de lladre no t’escaparàs… Hi ha unacrisi, sí, però els presupostos han d’anar dirigits per a pal·liar els més desvalguts, per a potenciar l’educació que és una gran inversió, no deixar la sanitat en mans privades, en deixar els grans fastos que damunt perden diners i… a invertir en economia productiva tot invertint en ciència i en obra pública…

Alberto Fabra, un frau?

Jutge vostè mateix, amic lector.

Aah! I si no he nomenat la seua voluntat de retornar-nos la TV3 no és perquè jo me n’haja oblidat, de la seua promesa… Crec que és ell qui se’n deu haver oblidat. Què li anem a fer. Tenim el país que la majoria vol… Tot i que la minoria no hem de defallir. Cal saber a qui hem de votar.

16/11/2011

ENTRE LA RIALLA I EL PLOR: LA INDIGNACIÓ

2011-11-10T01:27:00.001-08:00

Sí, amics lectors. Estic sumament perplex, com Vicent Marqués (e.g.e.). Per una banda, m’he atipat de riure amb les declaracions de la consellera Lola Johnson –que van fer riure també alguns locutors de mitjans de comunciació-, en assegurar que les goteres de no sé quin edifici de la Ciutat de les Arts i les Ciències –que es veu que en pateix de valent- s’esdevenen ‘només quan plou…’ No sabia jo que també n’hi podia haver en sec, un dia assolellat, i que negara els baixos… en sec! Per a descollonar-se, quan no saben com justiificar els milions que ens han costat les obres i que han estat tan mal acabades, tot i el gran arquitecte que les ha dissenyades. I sense deixar el senyor Calatrava, també és per a esclafir el riure la justificació que la mateixa consellera ha donat en pagar 15 milioneti d’euros pel projecte de les Torres Calatrava… No 2,5 milioneti, com havien assegurat, sinó 15! I les torres sense construir! És clar que, segons la consellera, no hi ha res perdut, home! El projecte ‘sempre es pot vendre a tercers’. Pels 15 milioneti? Qui els pagarà? Quina incompetència i quanta niciesa! I mentre els científics de la Fundació Príncep Felip la mamprenen a sabatades contra els responsables de paralitzar uns projectes d’investigació, es gasten els diners en una Ciutat de la Llum sense futur, en un aeroport sense avions, a mantindre uns sous i unes despeses fora de tot trellat en temps de crisi i a fer bufar núvols, en comptes de baixar les despeses en sous polítics, en funcionaris i assessors enxufats, en persecució dels abusos dels (ex)directors de caixes… Cosas veredes que farán avergonzar las paredes! Ens cal una agranadora que comence a posar ordre des dels ajuntaments fins al govern valencià i traga fins a l’úlltim gra de pols!

Tot i que no només al nostre país o a l’estat espanyol…, no! Perquè havent sentit les notícies que vénen d’Itàlia, és per a plorar! Que la culpa la té Berlusconi? Doncs, no, senyors, tota, no! La té ell i el poble italià que l’ha escollit per uns quants anys, la tenen els partits que li han donat suport. La tenen els tribunals de justícia que amb la seua lentitud encara no l’han condemnat pels delictes que ha comés… La té la Unió Europea per haver-li rigut les gràcies… i la seua immoralitat personal i política. És capaç d’arrossegar Itàlia i Europa al desastre per salvar-se ell. I és que cada vegada tinc menys confiança en una classe política que ha perdut, alguns, si més no, prou responsables, els valors de transparència, bé comú, ètica…, com si hagueren passat a la història i el més neci a folrar-se que siga l’últim!

O ens revestim de transparència i moralitat, deixem de veure l’estat com un mitjà de folrar-nos a base dels diners dels ciutadans (també Urdangarin se n’ha aprofitat? Ja seria massa!), legislem perquè caiga sobre aquests balafiadors el pes de la llei, controlem els mercats financers o… anem cap al desasstre. I ja sabem els desastres com han acabat al llarg de la història per a eixir de la crisi… Massa anys de pau perquè els balafiem.

Amics, ètica i salut! O al revés…

10/11/2011

UN DIA RÚFOL, I UNES NOVEL·LES RECENT COMPRADES

2011-11-06T09:30:00.001-08:00

L’altre dia vaig estar a la llibreria Argot, a Castelló, compartint preguntes i respostes sobre l’ofici d’escriure amb uns grups d’alumnes de primària. En aquestes edats els xiquet@s estan molt interessats a saber els intríngulis d’aquest ofici que admiren, que els ompli d’una boirina de misteri i màgia i que, si han llegit algun llibre teu que els ha agradat, el recorden amb plaer.

Posats a la llibreria vaig demanar el llibre de Jaume Cabré, Jo confesso, i La mà de ningú, de Vicent Usó, editat a Proa, que van haver de pujar del magatzem perquè acabava d’entrar a la llibreria. Calentet calentet… Jaume Cabré és un gran escriptor però crec que Vicent Usó no se li queda enrere tot i que algunes de les seues novel·les, finalistes del Sant Jordi, no han tingut la ressonància mediàtica que les dues últimes de Cabré, l’altra, Les veus del Pamano… Però ara n’estic acabant de llegir una altra, de la qual us en parlaré quan l’acabe però que vos recomane ja sense cap embut, El bes de l’aigua, d’Elvira Cambrils, editada a El Bullent. A banda del tema, interessantíssim, i de l’època que retrata, l’any 1933, ho fa amb una sensibilitat pròpia d’una mà femenina.

Ara quan escric aquestes impressions, el dia està rúfol. Per això m’he tancat al despatx a navegar una mica per internet. Si l’altre dia us parlava que havia arribat la tardor, avui fa un dia propi d’un dia d’hivern, tancat pels núvols pels quatre costats, sense deixar de ploure un plugim que no entolla els carrers i sense aclarir-ne una, amb un ventijol humit, de llevant, que fa que t’abrigues si no vols agafar el primer constipat de l’any, que ja hi ha qui va estossegant i mocant-se pel carrer.

Ara espere amb il·lusió el dimarts que ve, que presentaré a València, a La Casa del libro, al passatge de Russafa, 11, a les 19.30, la meua darrera novel·la negra Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building. Estic nerviós perquè no sé si vindrà molta gent o no. Però n’estic il·lusionat. És una novel·la que m’agrada, arriscada per la temàtica, d’intriga però de denúncia de la corrupció per part d’alguns polítics i empresaris de la construcció sense escrúpols…

Espere que faça bo i que no hi haja excusa per a ningú. Els escriptors necessitem el recolzament de la gent. No deixe de comparar algunes situacions de la novel·la d’Elvira Cambrils, en què també denuncia en la novel·la el desastre paisatgístic, amb la meua. En el fons és perquè tots dos ens estimem aquest país que alguns s’han empenyat a destrossar.

Que un raig de sol us il·lumine a partir de demà i que la tardor bonanceta ens acompanye un temps. De moment, em trobe humit…

ENTRE LA IGNORÀNCIA I VOLER MATAR EL PARE

2011-11-02T02:39:00.000-07:00

Jasé que ens preocupa més l’atur, l’economia personal i europea… Quan totsemblava ben encaminat, ha arribat Papandreu i, com un porc en un favar, amb lapretensió del referèndum, ho ha llançat tot a can Roc… I no sé com acabarem,que massa voltes li estem pegant al nano, o a l’euro, i amb l’economia, i el pade cada dia, no val a jugar-hi ni a badar. Aquesta crisi que molts no hemprovocat, ja dura massa i no es veu el túnel d’eixida. Mane qui mane.

Peròfa dies que us volia parlar d’una altra qüestió que, no sé si directament oindirectament, ens afecta als valencians i a la nostra economia. Diuen que unpoble amb sentit de poble està més unit quan van mal dades. Que es provoca unfil de solidaritat, una sobrecàrrega d’energia, una bona dosi d’imaginació… Iresulta que tots aquests elements no els trobe en aquest país que tantestimem…, alguns. Com he dit aquests dies arrere, el malbaratament dels nostresdiners en fastuosistats ha provocat un empobriment, un excés de despeses queara no podem cobrir i que ens farien falta per a menesters més productius isolidaris. L’energia no la veig en una població amb un atur de més del 22%. Quèpot fer un aturat? I si algú vol mamprendre alguna activitat, els crèdits estantancats. La imaginació dels governants no acaba d’enllestir l’estalvi i lacreació de riquesa pels camins que pertoca, amb un excés de funcionaris,sobresous i altres despeses inútils. I si a més hi adjuntem trescaracterístiques més que patim alguns valencians –un bon nombre, diria jo-, lesesperances de futur com a país són minses.

Iquines són aquestes tres característiques negatives?, preguntareu.

Enprimer lloc, la nostra ignorància històrica i cultural que ens fa acceptar unespanyolisme exacerbat i una llengua dominant com preexistents des de lacreació del món. No cal ja parlar de les pseudoteories blaveresque alguns accepten com a dogma de fe sobre l’origen de la llengua i la nostrahistòria deslligada de la corona catalanoaragonesa… En segon lloc, segonsFreud, la voluntat de matar el pare. D’ací prové tot l’anticatalanisme ja queno s’accepta que els nostres orígens lingüistics, històrics i culturalsprovenen dels que van colonitzar l’antic Regne de València, en la seua majoriacatalans. És el que també es coneix com criollisme. I, en tercer lloc, lasíndrome d’Estocolm, o siga, aquelles persones segrestades que acabenenamorant-se del segrestador o del botxí… En aquest cas, conjuntament amb laignorància de què parlava, una majoria de valencians han acceptat el dominicastellà, amb llengua i cultura, justament dels que ens han espoliatculturalment, lingüisticament, econòmicament i s’han enriquit a costa delspaïsos que més hem bregat econòmicament…

Totaçò de què us parle, està ben estudiat per gent més entesa que no jo. En diuenautoodi. Però davant de tantes persones amb les que parle i manifesten seguitseguit aquests símptomes, no me’n podia callar… Ara, cada u dels que em llegiu,reflexioneu i decidiu de quin costat voleu estar…

*Podeuenviar aquest article als qui considereu oportú. Les bones “ànimes”, querecordem en un dia com avui, uns ho agrairan.

2/11/2011

EL PONT DE TOTSSANTS I ALTRES HISTÒRIES

2011-10-28T03:05:00.000-07:00

Ateses les males notícies que els mitjans de comunicació s’encarreguen de donar-nos diàriament, tant a nivell de país, com d’estat o europeu, amb la crisi de l’euro i els descomunals deutes de cada país, pensava parlar de la pèsima situació econòmica i social que, després d’un temps de descavalcament del poder de l’expochonorable Camps, comença a percebre’s en el nostre país. Crec que, tot i que no ho diran, ha estat un alleujament per al PP estatal i del país que haja desaparegut Camps. Amb el balafiament amb què s’ha gastat els nostres diners, a mans trencades, en economia no productiva, no li garantesc una bona governança a A. Fabra. La història posarà en un mal lloc a Camps, balafiador, emparador de corruptes i trencador de la pau social amb la seua dèria anticatalanista… I ara esperem que les solucions a la crisi, tant al Regne d’Espanya com a Europa, de la mà de la Merkel i Sarkozy, comencen a donar resultats posititus tot i que s’haja donat preferència a la salvació dels bancs i no a la dels ciutadans…

Però us volia parlar de Totssants i del dia d’ànimes… I és que necessitarem tots els sants perquè remeien la nostra situació i ens vindrà bé recordar les pobres animetes perquè meditem, o mediten, els acaparadors de fortunes, que sic transit gloria mundi i que al final ningú no ens endurem a l’altre món l’excés de riquesa acumulada. Si de casm els empastaments o alguna pròtesi. Que més val viure il·lusionat pel treball digne que no amb l’estrés de voler enriquir-se més i més cada dia, com els hackers, o com Gadhafi, que ja hem vist de què li ha servit tanta fortuna…

El dia de Totssants, i no el dia d’ànimes, perquè és dia laboral, hi ha encara el costum d’anar a visitar els nostres difunts i, de pas, t’adones de la multitud de gent, coneguda, que t’ha precedit. Un familiar del finat que et trobes al mateix camp sant i te’n dóna notícia, una fotografia col·locada sobre la làpida… I més si, com jo, visite el cementeri d’Artana d’any en any… Tinc més coneguts difunts al cementeri que vius al poble… I, és clar, penses, jo no em quedaré per a llavor… I no deixa de ser un acte d’humilitat que prevé molt bé contra la vanitat de la vida, que, amb raó o no, tots pensem que som el melic del món. Però, no. Davant el record dels teus pares, saps que no ets cap melic de res. Que el que cal, mentre hi haja salut, és aprofitar la vida sense perjudicar-te ni físicament ni mentalment, ni perjudicar ningú, treballar per viure decentment, treballar pels teus ideals, per si pots contribuir que aquest món, de vegades desballestat, millore una mica, que la gent tinga un bon record de tu perquè, potser, el dia que vegen que el teu nom o la teua foto és sobre la làpida, puguen murmurar unes paraules agradables, fins i tot dir una pregària… Perquè, qui sap què ens trobarem després de la mort! I si entràvem en una sisesa o setena dimensió, passàvem a l’altre costat de l’espill, com Alícia en terres de meravelles i ens retrobàvem en un nou món on poguérem continuar conreant l’amistat, la poesia, o la prosa, lliures del cos, sense haver de pagar fons de pensió ni assegurances del cotxe o de la llar? Ni preocupar-nos de les males polítiques dels nostres governants? O riure’ns dels acumuladors de riqueses materials que no han pogut emportar-se-les a l’altre món… Ha ha ha!...

28/10/2011

SEMBLA QUE HA ARRIBAT PER FI LA TARDOR

2011-10-24T01:56:00.000-07:00

Hemtingut un estiu i una entrada de tardor que jo qualificaria de monòtons. Vulldir que, al llarg de l’estiu, tret d’algun petit aiguat que només ha servit pera netejar lleugerament la pols de l’atmosfera i descarregar-la sobre els cotxesaparcats a l’aire lliure, no hem sabut què era ploure. Algun llamp, algun troesgarrifós…, però lluny de les tronades a què habitualment, en ple estiu o envespres de la tardor, ens trauen de la monotonia, encenen el cel de la nit ambfocs artificials i has de desconnectar els cables de la tele o de l’ordinadorper por que alguna centella es cole pels cables i se’ls carregue… L’únic temorera si la tronada venia carregada de pedra, que llavors sí que se’t posava unnus a la gola per temor que t’abonyegara el cotxe. Diuen que quan passa santRoc, no tarda a arribar la primera tronada i que –diuen a Borriana-, arribat elsetembre, amb la festa de la patrona, sol caure ‘aigua Misericòrdia’. Peròenguany ha continuat la calor després de sant Roc, ha continuat tot elsetembre, sense aigua a la vista, i tot semblava que la cosa anava per a llarg.Però, no.

Ahiral vespre vaig anar a passejar en cotxe a la platja de Borriana en companyia dela meua inseparable esposa. El cel estava rúfol. Uns núvols negres s’endinsavenen la mar. Jo diria que entre la costa i les illes Balears. Vam aparcar elcotxe de cara a la mar. Un cel negre, amb una aigua d’un verd jade, queenamoraven. Un far brillava rítmicament cap al sud. Potser era el de Sagunt. Decolp ens va semblar veure un llamp en la llunyania. I els fanals migimperceptibles d’unes barques que feinejaven en l’horitzó. Després diuen que elpeix és car… Però a poc a poc l’espectacle es va anar animant. Els llampecs vancomençar a acostar-se –no massa-, i a diversificar-se, més al nord, més al sud,il·luminant els núvols i el verd jade de la mar, i els llamps feien figuresinsòlites, com serps capritxoses que teixien el cel per breus moments.

L’aiguava caure més cap al sud. Però aquesta nit ha arribat ja a la nostra comarca ihem sentit com pegava contra les finestres i els ampits, sobre les moreres quehi ha davant de casa… Ja ha arribat la pluja, ja ha arribat la pluja!, hepensat mentre jeia al llit, tot buscant la son. Però el plaer de sentir de noucaure l’aigua, no me l’ha llevat ningú perquè, com el sol, l’aigua forma partde la nostra vida i, si no fa mal, de la bellesa del nostre món. I, de moment,l’aigua és lliure i plou quan vol. Tot i que, com deia Raimon, a voltes lapluja no sap ploure. Plou molt o plou poc. Però benvinguda siga cada volta queplou…

Aquest matí, per primera volta, en baixar a passejar la chihuahua, he hagut de posar-me el suèter, més que res per la humitat. La frescor era suportable. Però, en fi, tot indica que la tardor s'ha decidit a arribar, finalment...

24/10/2011

MASSA DOLOR PER A TAN POCA PESQUERA

2011-10-21T01:47:00.000-07:00

No vull passar per alt l’anunci d’ETA sense deixar el meu comentari personal en aquest bloc. I és que ens trobem davant d’un anunci d’una gran transcendència, ja que el terrorisme d’ETA ens ha acompanyat malauradament durant una gran part de la nostra vida. No sé si les dictadures mereixen una resposta violenta com la que elles provoquen. Si una alliberació nacional ha de passar per l’ús de les armes. En tenim exemples ben diferents. Per una banda, el pacifisme de Gandhi, i per una altra, les lluites armades de l’IRA, d’ETA i, recentment, l’alçament armat del poble libi contra Gaddafi, que finalment ha caigut víctima de la seua megalomania… Potser cada cas comporte una reacció. No és el mateix que Gandhi s’enfrontara a un govern civilitzat i democràtic, com el britànic, que enfrontar-se a un dictador com Gaddafi… Però estàvem parlant d’ETA. Potser molts van veure amb bons ulls el començament de la lluita armada de la banda terrorista quan ho va fer contra la dictadura franquista. Molta gent estava en lluita contra tan abominable dictadura, la més cruel de la història hispànica. Tampoc no seré jo qui defense cap mort, tot i la dictadura perquè els qui morien no eren més que persones que miraven de guanyar-se la vida, sobretot els membres de la Guàrdia Civil, tot i que el zel els fera passar-se’n en la col·laboració a la repressió franquista… L’assassinat és una cosa molt seriosa. I el règim franquista no mereixia cap consideració. Però potser ETA es va equivocar quan, després de la mort del dictador, vam acordar viure en democràcia, tot i que no acabara complaent a tots. ETA va posar en perill la democràcia, i tots sabem com la gasten els ‘salvapàtries’ estil Milans del Bosch o Tejero, de trista memòria. Els que tenim un pensament ‘nacionalista’, per entendre’ns, no acabem d’estar satisfets completament amb l’actual democràcia. Tot i que, des del Decret de Nova Planta, és el moment en què tenim majors garanties d’exercir les nostres llibertats nacionals i no sempre és culpa de l’estat, sinó de la pròpia desídia, no avançar més en el camí nacional, que tots sabem que el poble valencià té un gran nivell de ‘botiflers’ que empenten en sentit contrari… Deia que va ser un error d’ETA, com va fer el sector políticomilitar, de no deixar les armes en el moment just. Perquè, arribats en aquest moment, després de més de 850 morts a les esquenes, de tots els patiments passats, de tots els presos que hi ha, què n’ha tret, ETA? Doncs, de tots els seus propòsits, i el de fer una Euskalherria era el més important, no res… I és que davant d’un estat democràtic la millor arma és la democràcia, la llibertat d’eixir al carrer a reclamar, de fundar partits que lluiten pels fins a aconseguir, com finalment ha reconegut l’esquerra abertzale, i deixar els morts, els assassinats, que ens retrotrauen a èpoques passades on la vida no tenia importància. La vida és el dret que té tota persona i ningú en té a privar-li’l. Si el País basc pot començar a viure en pau, sense guardaespatlles i assenta les seues reivindicacions democràticament, reivindicacions que compartisc i respecte, és una gran notícia. La vida triomfa sobre la mort. Les dictadures estan sucumbint a la democràcia. I les llibertats nacionals, les basques, podran avançar amb més raó perquè ningú no les podrà acusar de valdre’s dels morts… Crec que Catalunya ha sabut donar un bon exemple en aquest sentit després del trist espectacle de la minoritària Terra Lliure. Però no oblidem que al País Valencià també hem patit el terrorisme de mans dels sectors més 'blavers', que mai han demanat perdó ni a Joan Fuster, ni a la Llibreria 3i4, ni a Sanchis Guarner, que ara es compleix el centenari del seu naixement sense que el Govern Valencià se'n recorde... També hem tingut, doncs, terroristes al nostre país que anaven a per totes i encara no han parat de deixar la seua empremta en parets i locals...
De bojos i de fanàtics, sempre en tindrem.

Crec que és el seny i la raó el que ha de guiar les persones… L'humanisme ben entès.

21/10/2011

PIRATES MODERNS AMB... UN ULL TAPAT

2011-10-19T10:09:00.000-07:00

Cada dia el gènere humà em sorprèn més a nivell individual. Ja he dit més d’una vegada allò que l’epítet homo sapiens ens ve gran, de vegades. Si més no, a una part de gent. O a algun aspecte de les nostres relacions amb el medi. Perquè potser siguem intel·ligents per a un aspecte de la vida i no per a un altre. No és que jo me l’aplique i el negue a eixa part, tan excels qualificatiu. Han de ser les persones amb les que habitualment em relacione les que m’han d’aplicar o no l’epítet. Si és per a tots els aspectes de les meues relacions amb el medi o només a algun en concret. I, per la mateixa raó, el puc aplicar als que m’envolten en aquells aspectes que considere oportú, segons, sempre, sota el meu punt de vista personal…

Dic tot aquest romanç introductori, i perdoneu-me, perquè, sí, estic sorprès quan la gent sol parlar d’aspectes que no coneix bé o de política, sobretot, i jutjar les actuacions dels partits en general o d’alguns polítics en particular. I és ací quan comencen a aparèixer pirates pertot arreu. Vull dir que hi ha qui es tapa l’ull esquerre i només veu bé les actuacions del(s) partit(s) de dreta o es tapa l’ull dret i només veu bé les actuacions del(s) partit(s) d’esquerra. Però us diré un secret a veus, que ve corroborat per la meua experiència. La gent que podem qualificar de sincerament progressista sol ser més crítica i admet els errors dels partits d’esquerra… Però, ai, la gent que és de dreta visceral! És inútil que aporteu dades i més dades sobre la corrupció que salta cada dia a la premsa! Tot és una calúmnia de la premsa esquerrana, això no té importància, els altres encara n’han fet més…, quan no involucren el PSOE en connivència amb ETA i altres maldats que produeixen vergonya aliena…

Concretant, que per això m’he decidit a escriure aquest article. Avui els contertulis han afirmat ben convençuts que la bancarrota del govern del PPCV no és perquè hagen balafiat els diners amb Gürtels, Papes, Canal9, empreses amb cent forats, F1, la Ciutat de les Arts i cent malbarataments més personals, no! Que va! La culpa és només del govern central perquè ‘no els ha parat els peus!’... Com tot el show vergonyós i gens ètic de diners embutxacats per certs directius de les caixes és només culpa del president del Banc Central Espanyol, que no els ha supervisat, i no dels governs autonòmics que han comès el mateix error, ja que en tenen competència…

Em pregunte què passa en la ment humana per a ser tan acrítica, tan fanàtica, quan la nostra característica és precisament discernir els fets, acceptar evidències… És clar, durant temps hem cregut que el sol girava al voltant de la terra, que els morts poden ressuscitar al cap de tres dies i pujar al cel en vida i viure eternament joves en un lloc de l’espai, no se sap on, sense cap explicació científica ni racional… Tampoc no és d’estranyar, doncs, que, quan es pren la política partidista amb una actitud acrítica, com una religió, el fanatisme no és tan anormal i es pot acabar disfressant la realitat a la nostra convinença, com voldríem que fóra… I ací rau el problema. Creem un ideal mancat de realisme. I això es pot disfressar de fanatisme i acabar en feixisme intolerant. Tot el que no s’assembla a l’ideal prefabricat, llavors, és condemnable… Un perill. I ja sabem com es pot acabar.

19/10/2011

2011-10-16T01:19:00.000-07:00

EL PLAER D’UN BON DESDEJUNI

Ja vaig advertir que el meu bloc havia de ser personal i variat. I, si pot ser, breu. Tenia intenció de parlar d’algun tema més seriós. Com les manifestacions que ahir van protagonitzar a tot el món els Indignats. I el poc ressò que tenen les seues protestes dins l’endogàmia partidista… Però ja tindrem temps per a tornar sobre el tema, que la indignació va per a llarg. I és que avui he afegit al meu desdejuni una fruita que m’agrada, però que menge o bé sola entre àpats o com a postre. Em referisc a la fruita del fred, la xiri muya dels quètxues, o xirimoia. Ja qui quan es lleva de llit es menjaria un bou i hi ha qui a penes si li entra un cafè… Hi ha qui necessita, per tant, un bon esmorzar, amb una bona berena, unes olives, o una tomata oberta amanida amb un bon raig d’oli d’oliva…, i una cervesa fresca o, si s’ho estima, amb un bon got de vi, del país, si pot ser…, o uns ous fregits, amb un tros de cansalada viadeta…

Jo no sóc d’aquests, tot i que alguna vegada m’abelleix una bereneta amb tonyina de llauna, unes olives farcides o trencades i un got de vi o una cervesa fresca… Però molt de tant en tant, quan me n’entra el deler… Jo sóc dels d’entremig. Com que ja tinc la meua edat i no faig exercici físic, em conforme amb poca cosa. Des que van obrir una fleca al costat de casa, la meua dona em compra primets amb nous i panses. Ben carregats de nous i de panses. I acompanye el mig primet amb una tassa de te roig. Diuen que la rebosteria industrial és dolenta, però el te és bo per a reduir el greix, que no me’n sobra, que les nous són bones per a treure el colesterol dolent i que les panses de moscatell, oh, delícies dels déus!, són energètiques. Jo no patisc de colesterol, per tant em puc permetre mig primet amb nous i panses. Però, a banda de les característiques nutritives de cada aliment, està el sabor. Qui pot negar la bondat del primet, el bon sabor de les nous i la dolçor de les panses? I un bon te roig amb una culleradeta de mel d’Eslida, d’alzina, de bruc, de flor de taronger…, que no siga, el te, de sobret de marques baratetes?

Si a més, un dia ho acompanyes amb un got de suc de taronja, de la terra, si pot ser, o, per trencar la rutina, compres unes xirimoies, pinyoludes, què li anem a fer, en el seu punt de dolçor, i abans d’encetar el primet n’encetes una i la saboreges com un tast dels déus, com deia l’Estellés, quan alçava la pebrera torrada enlaire i la contemplava rajant oli d’oliva, pots arribar, quan encara encetes el dia, a l’orgasme…

Després tot va cara a l’aire…

16/10/2011

2011-10-13T01:18:00.000-07:00

EL TEMPS SÍ QUE HA PASSAT PER ARTANA…

L’altre dia, dimarts, havia de comprar mel que em prenc amb el te dels matins. La solc comprar d’un meler d’Eslida en el tenda de la Cooperativa Sant Josep de Borriana. Però, de tant en tant, sent enyorança de la vall on vaig nàixer, la Vall d’Artana, i decidisc d’anar a comprar-la directament a la tenda del meler, a la mateixa Eslida. De pas, passe pel meu poble natal, veig algun vell conegut, la transformació lenta del paisatge urbà i, camí d’Eslida, em delisc amb la contemplació del meravellós paisatge de la Serra d’Espadà, que em du al pensament tots els records de quan hi podia passejar a peu i podia contemplar les alzines sureres, sentir l’olor a pinassa, o trobar-hi raconades humides on creixia l’orenga, enmig del cant dels ocells… De vegades m’assec uns moments a l’ermita de santa Cristina i recorde les vesprades festives que hi anàvem a berenar, a menjar-nos la mona de Pasqua i trencar-nos l’ou… Tot molt poètic i romàntic… L’altre dia vaig invitar un amic de Borriana si em volia acompanyar, Pepe Olivares. I ho va fer ben complagut. Ell també compraria mel, va dir. I en arribar a Artana, vam aparcar a la plaça de Casa de la Vila. Volia ensenyar-li la casa pairal, a tocar de la plaça, que vam vendre, i que els nous propietaris han restaurat amb un gust exquisit, i el que va ser la plaçoleta dels meus jocs infantils… En baixar del cotxe vaig fer una mirada general i, de sobte, se’m va glaçar el cor. Vaig veure el que durant tota la meua vida havia estat la tenda del tio Rosso, ara tancada; el forn del tio Moliner i de Teresa, ara tancat; la casa d’Enrique Màlia, que contenia un molí d’oli, transformada en un nou bloc de pisos; el que havia estat la sastreria del tio José Sales, el tio Pansa, que ja no hi exercia; la Casa de la Vila tota renovada… Què quedava de la plaça que jo havia conegut de menut? Només quedaven incòlumes la casa dels Vilar i la casa del racó que tocava amb l’ajuntament. Tota la resta de cases havien estat transformades en major o menor mesura o estaven deshabitades… Però va ser la tenda i el forn, que jo havia conegut amb tanta vitalitat, el que em va corglaçar… Llavors, recordant la meua novel·la El temps no passa per Montmartre, vaig pensar que sí que havia passat per Artana… El tio Moliner i Teresa, la germana, van quedar fadrins. Tenien un caràcter molt sec, de frustrats, diríem ara. Ell anava a caçar en la corrua de mon pare. Quan va arribar l’aigua potable i el clavegueram al poble, es van negar que entraren en sa casa… Lolita el Rosso, guapa i elegant, també va quedar fadrina i va aguantar la tenda fins que es va jubilar… Tenia molt bon caràcter, a diferència de son pare, que era gasiu i mirava molt el xavo… A la porta de la tenda tenia una bota de sardines, amb la seua olor característica. Ara la plaça està més a soles que mai, tot i la font que la presideix. La gent passa i torna perquè és un punt neuràlgic. Però ja no omplin aigua, no se senten les xafarderies en entrar a la tenda dels Rosso, ni se sent l’olor de la cuita del pa ni de l’arròs al forn a la fleca dels Moliner… Teresa Soets ja fa anys que no reparteix la roba recent cosida i planxada per les cases, i el molí d’Enrique Màlia potser es va vendre a preu de ferralla… Les gallines que, a la vora de la plaça, escaitanejaven al corral dels meus pares, també fa molts anys que es van deixar de sentir, com els renills de la cavalleria, els crits de la tia Maria Patrício, també fadrina, renyant-nos, quan jugàvem a la plaça als cent jocs que coneixíem.. Allò era un altre món, una altra època. La plaça, per desgràcia, amb el pas del temps, ha quedat anodina i avorrida… Però quan hi torne, em ve la memòria del temps passat, la memòria dels amics, fins i tot quan les dones feien cua per omplir els càntirs a la font que, en temps de pluja, rajava abundosa i, en temps de sequera, rajava ben esquifida… Temps era temps… Ja som grans…

Abans d’arribar a Eslida, Pepe Olivares i jo comentàvem que tot allò era terra de moriscos. I just en aparcar i baixar del cotxe, un grup de quatre àrabs anaven parlant en la seua llengua. ‘Com si no se n’hagueren anat’, li he comentat. I hem rist. En tornar, hem entrat a veure el meu vell amic, Josep herrero, i la seua dona, Empar Pons. Grans lluitadors pel paisatge de la Serra d’Espadà i de les Penyes Altes o Aragoneses. Vam estar xarrant una bona estona, entre cafès i records de vells coneguts. ‘He publicat al bloc La bruixa major d’Artana’, li he dit a Josep. ‘Ah, sí, home!’, ha exclamat. I és que de seguida tots dos hem recordat al senyor Joan Tomàs i Martí, germà del nacionalista Vicent, que ens va referir algunes històries de les bruixes de la vall d’Artana que jo vaig aprofitar fa més de quaranta anys per escriure’n la llegenda.

Un matí complet.

12/10/2011

2011-10-11T08:24:00.000-07:00

UNS RELATS ERÒTICS PER A LLEGIR AMB UNA COPA DE VI EN LA MÀ...

Per als qui encara no el conegueu, Vicent Palatsí és un mestre i escriptor nascut a Castelló el 1960. La seua faceta d'escriptor s'enceta amb la publicació del llibre juvenil Olaia es desmaia, editat el 1996 per Tàndem. Al 2002, que és l’any que el vaig conéixer, publica Curteatre, una representació teatral també adreçada al sector juvenil. I enguany ha publicat el seu primer llibre per a adults, Vitis vinifera cataloniae, editada dins la col·lecció de Narratives, a Onadaedicions, un conjunt de contes eròtics que tenen com a nexe d’unió els vins dels Països Catalans, no de bades Palatsí és membre de l’Associació Enològica de Castelló i demostra ser un bon entés en vins, moscatells i misteles.

Però centrem-nos en el conjunt dels vuit relats, un prefaci i un epíleg, a més d’un índex de vins, que igual els trobareu, a banda de les zones ja àmpliament conegudes, del Carxe murcià, de l’Alguer, o de Ribesaltes, al Rosselló, com l’Ànima Negra, de terres de Mallorca…

En els vuit relats, és preferible tenir la copa de vi, de mistela o de cava a la mà… Tot i que qualsevol és lliure de llegir-los en la companyia preferida… Perquè les vuit històries, sempre escrites amb un llenguatge exquisit, amb un tempo que fa lògic tot el relat, amb una varietat de sinònims per a les parts púdiques que caldria ressenyar, fan que et poses dins del relat i acabes formant-ne part… espiritual, entenguem-nos… Hi trobareu tota mena de relacions, tota mena de personatges, tota mena de postures…, i tota mena de gustos…, no solament de les varietats de vi, que són les que solen acompanyar els àpats previs o posteriors a les relacions amoroses…

Si sou amants de les lectures eròtiques escrites amb gust, amb exquisidesa i amb imaginació, Vicent Palatsí, ho ha aconseguit.

Enhorabona.

UN RUTINARI I DECEBEDOR 9 D'OCTUBRE, SEGONS ES MIRE

2011-10-09T01:49:00.000-07:00

El 9 d'octubre, per ser una festa assenyalada en el calendari, té, com tot allò que és repetitiu, el problema d'enquistar-se i no significar més que una pantomima pseudosentimental... La senyera de Jaume I s'agafa com a fetitxe, com la Geperudeta el dia de la seua festa, i... després, què? De què serveix tan d'entusiasme, en certs grups viscerals, si la ciutat de València continua castellanitzant-se i perdent les seues senyes d'identitat? No deixa de ser una farsa oficialista, tret dels partits minoritaris, generalment escridassats pels fanàtics botiflers, que encara en són una exepció... Potser el president Alberto Fabra farà el discurs en data tan assenyalada en valencià, però la resta de l'any, no en dirà ni un mot... No és una autèntica farsa, un autèntic engany?... Els que reivindiquen les nostres senyes, i no em cansaré mai de dir que a més hi ha la voluntat d'endreçar l'economia, la sanitat i l'ensenyament, el medi ambient..., van a part de l'oficialisme descafeïnat, perquè aquests sí que es creuen el país i tenen la voluntat de canviar-lo a millor.

Enguany, a causa de la crisi, no hi haurà recepció banquetària oficial. El xocolate del lloro... Mentre hi ha haja milers de càrrecs a dit sense ofici ni benefici en el govern de la generalitat... Mentre hi haja milers de càrrecs a dit i per enxufisme partidista en diputacions i ajuntaments, diputats i assessors prescindibles, potser les diputacions si el govern valencià s'organitzara eficientment..., un C9 balafiador en aufiències mínimes, però amb unes despeses exorbitants, i si gratem encara més els estalvis podrien multiplicar-se... Potser hi ha massa parlamentaris, també... Mentre tot açò no entre en la mentalitat del govern de la Generalitat, i aplique una eficàcia empresarial, no tindrà un euro i caurà en l'excusa fàcil de retallar la sanitat, l'ensenyament públic, les prestacions socials... Però mai els sous abusiius, els dobles i tripes sous, a càrrec dels contribuents que potser tenen una ordre de desnonament, i la provocació de cara a la ciutadania serà immensa tot i els aplaudiements que en un dia tan assenyalat com avui reba la senyera tradicional, perquè mentre no signifique honestedat en el govern, llibertats democràtiques i transparència, voluntat de recuperar la nostra identitat, no serà més que una tela que conté les quatre barres i, una volta guardada de nou en l'ajuntament, un oblit...

Cavallers, falta o bona? Que passeu un bon dia nacional però després queden encara 364 dies...

PLUJA D'ESTELS I DE... BONS DESITJOS

2011-10-07T01:08:00.000-07:00

Quan algú decideix llegir el diari s’exposa a tota mena de sorpreses. Bones i dolentes. Jo diria que, vist el panorama, més dolentes que bones, no perquè lespersones cometem més actes dolents que bons, sinó perquè els mitjans de comunicació solen trobar més audiència en els actes dolents, que ens solen sorprendre tot i la reiteració. Avui, en obrir un diari digital m’he trobat amb aquesta mena de notícies sorpresives: El Consell no augmentarà els impostos (quan resulta ser que en una carta dirigida al govern de l’estat de feia uns dies, li havia demanat augmentar-los…). L’alcalde de Sedaví, del PP, vol retirar el nom d’un carrer del poeta V. A. Estellés i canviar-lo pel d’un altre homenàs, Ruiz Monraval… Ací cal considerar raons ideològiques o d’animadversió cap a la persona de l’Estellés, perquè no s’entén que li lleven el nom ja que Monraval va ser un home que va lluitar per la democràcia i pel país. Només perquè Monraval era del poble i l’Estellés, no? Qui entenga la dreta, que la compre… El conseller Vela assegura que el valencià cal aprendre’l a casa o al carrer… Aquest home hauria de dimitir. Si li paguem és a fi que treballe per l’economia del nostre país, però també per les senyes d’identitat si no, com vaig dir en l’anterior article, per a què volem autonomia i parlament propi, per a augmentar les nostres despeses?...

Però hi ha sorpreses que et fan pensar que estem malament, malament… Un jove filipí viola una cosina de deu anys, li pega un colp al cap, la soterra i la xiqueta acaba ‘ressuscitant’, eixint de la tomba… S’ha de ser malvat per a violar una xiqueta de deu anys! Què ens passa pel cap? Voleu dir que no ens ve gran allò d’Homo sapiens? En fi, estic anorreat. La directora gerent de l’Ivadis, amb la crisi que ens està caient, s’augmenta el sou un… 30%! Bé, podrà fer-se algun cafè, la pobra, que fins ara no li arribava… Que no hi ha control en els sous, senyors polítics?...

Encara sort que hi ha alguna cosa bona que ens permetrà demanar algun bon desig perquè la nostra societat puga millorar… I és que la nit del dissabte, segons la NASA, i si els núvols ho permeten, podrem observar una gran pluja d’estreles procedents de les Dracònides, entre les 19 i les 24 hores. Han de vindre del més profund de l’univers a tirar-nos una maneta perquè per cada estel podrem demanar un desig…, que esperem que s’acomplisca. Jo ja tinc el meu. I Tu?

Bon dia.

25è Aniversari d'Edicions Bromera

2011-10-05T02:39:00.000-07:00

Qui ho havia de dir! Quan encara Gregal Llibres existia i hi publicàvem un estol de nous autors, vaig sentir parlar que havia nascut una nova editorial anomenada Bromera... Poc després, Gregal va començar a fer aigua, a causa de la mala gestió i de la 'gola' dels seus dirigents, entre els quals hi havia Juan de Dios Leal, que ja es va carregar Prometeo, editorial on va eixir publicada per primera volta Mor una vida, es trencar un amor, l'any 1981. Aleshores, alguns autors vam començar a mirar cap a Bromera o se'ns va invitar a escriure-hi. Recorde que la meua primera novel·la juvenil va ser El misteriós punyal del pirata, que hi ha tingut molt bona acollida. Després, amb la defunció cantada de Gregal, Bromera es va fer càrrec de reeditar Mor una vida i La màquina infernal, el 1990, si no recorde malament.

Bromera sempre ha estat una editorial transparent i professional, des del principi, quan encara l'editorial era un germen del que és ara i em vaig trobar amb Pep Gregori al seu pis, a Alzira. Ara disposa d'una seu espaiosa i compta amb un bon grapat de treballadors...

I no cal parlar de com ha anat diversificant les seues col·leccions. Des dels més menuts fins als més grans. Tot açò crec que resulta evident i no mereix més reiteració. El que vull ressaltar és com la societat civil, a través dels editors, dels escriptors, dels professors, dels pares/mares que han mostrat consciència de fidelitat a la llengua i cultura del nostre País, han suplit i estan suplint, més encara des que ens mana la dreta política, les deficiències dels polítics que haurien de ser els encarregats de treballar per a recuperar les senyes de la nostra identitat... Perquè si el País Valencià perd allò que el caracteritza, que el diferencia, què tenen els polítics a oferir-nos? La sanitat, l'economia, el medi ambient..., es poden gestionar des d'altres àmbits, com ha passat durant segles, oi que no tan propers als ciutadans, però sí més barats..., ja que, diguem-ho clar: Per a què volem disposar d'autonomia i de parlament si acaben carregant-se les nostres senyes d'identitat? Dins de l'autogovern, on hi havia l'economia, el nostre entorn, i d'altres aspectes socials, ¿no era la llengua i la cultura, la nostra història, allò que bàsicament volíem preservar? Ja que ens costen diners el govern, els parlamentaris, els cotxes oficials, els mòbils sense atur..., que ACOMPLISQUEN LA SEUA FUNCIÓ! Per acabar sent com una Rioja més (i que em perdonen els de la Rioja), per a què volem tanta despesa pública?

Per això, entitats com Bromera, en els seus 25 anys d'existència, i la resta d'entitats, com Escola Valenciana, l'Aepv, Sindicats conscienciats, escriptors, professors, pares i lectors, són, de moment, els motors, la consciència, d'aquest País... Ara cal que s'hi apunten els partits que, tret de Compromís i EUPV, als altres no se'ls veu massa interés, o més bé el contrari...

Endavant, Bromera. Per mil anys més!

2011-10-04T09:23:00.000-07:00

Crec que ha arribat el moment de desbloquejar el meu bloc oficial, massa carregat de llibres, notícies, vídeos i conferències i deixar-hi només allò que faça referència als llibres i a les notícies que hi estiguen relacionades. D'aquesta manera, al lector/a, a professor/a que hi busque material didàctic, li resultarà més fàcil trobar-lo-hi.

Aquest bloc també em servirà per al comentari diari, si ve el cas, siga una reflexió personal, siga social, polític o literari. No sóc un crític expert, però sí que sé quan m'agrada un llibre i em muira de ganes de poder-vos-el comentar... Per tant, serà com un tub d'escapament, i espere que no siga contaminant. O si ho és, que siga una contaminació positiva, que us anime a llegir..., a continuar endavant en la lluita.

Com que també m'agradaria ser breu, ací acabe.

Si vols tornar al BLOC de llibres i notícies.