dijous, 31 d’octubre de 2013

MEMENTO MORI!



“Recorda que has de morir”, sentíem gairebé cada dia els feligresos que anàvem als actes religiosos en anys de postguerra i franquisme on, quedar-se a casa a l’hora de la missa era mal considerat i suficient perquè caiguera sobre tu el pes de la infàmia popular… Temps era temps…
            Però si aquest precepte tenia validesa, dit en llatí, a fi de donar-li més transcendència i categoria, Memento mori, era el dia de difunts, els dies de quaresma, quan es feien grans prèdiques recordant-nos el terrible foc de l’infern si incomplíem els manaments de la llei de déu, i les misses fúnebres, quan faltava algun familiar o veí… Memento mori! Fins i tot els xiquets vam aprendre aquestes dues paraules que ho resumien tot: “O et comportes com ordena la santa mare església, i en contrapartida com ordena el règim franquista, establert per gràcia divina, o et condemnaràs per sempre i cremaràs en les calderes de Pere Botero…” I se’ns posaven els pèls de punta només d’imaginar que la mort ens poguera agafar en pecat i anàrem a parar a tan terrible lloc. Ningú no sabia on parava l’infern. Ens l’imaginàvem en un lloc indeterminat, com el cel, però créiem que existia…
          En contrast, el dia de Tots Sants, la vespra, era dia d’alegria, d’il·lusió, on el sacerdot ens pintava un cel idíl·lic, amb un déu que presidia la glòria dels sants, amb un altre déu a la seua dreta, fill seu, de carn i ossos, i un tercer en forma de colom, però que tots tres n’eren només un… Jo crec que cap dels feligresos enteníem tan alt misteri. Les nostres ments no arribaven, ni arribaran, a entendtre-ho. A més, hi havia la mare de Jesús-déu, també en carn i ossos, i hi havia els àngels de tota mena, querubins i serafins…, i els profetes, i els màrtirs, les verges i els confessors…, i les ànimes del poble senzill, tots allà cantant eternament la glòria de déu… I jo que tenia una veu que desentonava, em preguntava com podria estar cantant eternament amb una veu desafinada, i, llavors, sentia terror d’anar al cel…
            Em direu que sóc irònic. Home, a aquestes alçades del temps… Jo respecte les creences personals, tot i que pense que allò que creiem podria tindre un caire de racionalitat i no d'acceptació per mera tradició… Bé, aleshores no seria creença, sinó evidència. Però hi ha creences que van més allà de la racionalitat. Diuen que una mentida repetida mil vegades acaba sent veritat… En fi, que cada un crega el que vulga. Només si vols imposar les teues creences de manera forçada i dogmàtica correm algun perill.
Em ve tot això a la memòria perque avui celebrem l’aniversari d’un dels meus fills. Un dia d’alegria. Demà, celebrarem el dia de Tots els Sants. Un dia d’esperança si creiem que estan gaudint de la glòria d’algun déu. I despús-demà celebrarem el dia de Difunts, que si més no servirà perquè una majoria recordem els nostres familiars traspassats. I serà aleshores quan ens vindrà al cap la famosa frase, en llatí o valencià, tot recordant una evidència: naixem, vivim més o menys temps, i morim. I aquesta hauria de ser una reflexió que no solament hauríem de recordar el dia dels difunts, sinó que l’hauríem de recordar cada dia i en molts dels nostres actes quotidians. No de manera negativa, no. De manera positiva. I us preguntareu, com es pot recordar cada dia que hem de morir de manera positiva? Doncs tenint en compte dos vessants de la nostra vida. El primer, seguint un consell dels romans. I en llatí: Carpe diem. Aprofita el dia, gaudeix-lo tot el que pugues. Troba la part positiva de la vida en allò que pugues, si fins i tot se’t gira de cul… Direu, fins a cert punt, no? Que hi ha circumstàncies tràgiques. Sí, us diré. Reflexionant sobre la realitat de la vida, que no s’ajusta sempre als nostres desitjos i il·lusions. Però ja ho sabem. I el segon aspecte és preguntar-se: si he de morir, què guanye fent el mal i no el bé als meus conciutadans? Des de la vida de la gent més normal, que es guanya el pa amb la suor del front, però fan la punyeta quan poden, fins als polítics i empresaris tacats pel cuc de l’avarícia, de la corrupció, de l’abús de poder, o de l’abús del treballador en benefici propi…
Quan arribe l’hora, que a tots ens ha d’arribar, què penseu que pot ser millor? Trobar-se amb la consciència tranquil·la pel bé fet, o rodejat de riquesa que has guanyat fraudulentament i que no et pots emportar? Crec aleshores que la confessió dels propis pecats a un déu de dubtosa existència pot ser un consol pseudoreligiós, un autoengany, però no serveix per a salvar l’ànima… ni la consciència si no són els ofesos els qui realment et perdonen o els repares del dany.
Els bons propòsits, en vida, amics i amigues.


31/10/2013

Cap comentari:

Publica un comentari