dijous, 13 d’octubre de 2011

EL TEMPS SÍ QUE HA PASSAT PER ARTANA…



L’altre dia, dimarts, havia de comprar mel que em prenc amb el te dels matins. La solc comprar d’un meler d’Eslida en el tenda de la Cooperativa Sant Josep de Borriana. Però, de tant en tant, sent enyorança de la vall on vaig nàixer, la Vall d’Artana, i decidisc d’anar a comprar-la directament a la tenda del meler, a la mateixa Eslida. De pas, passe pel meu poble natal, veig algun vell conegut, la transformació lenta del paisatge urbà i, camí d’Eslida, em delisc amb la contemplació del meravellós paisatge de la Serra d’Espadà, que em du al pensament tots els records de quan hi podia passejar a peu i podia contemplar les alzines sureres, sentir l’olor a pinassa, o trobar-hi raconades humides on creixia l’orenga, enmig del cant dels ocells… De vegades m’assec uns moments a l’ermita de santa Cristina i recorde les vesprades festives que hi anàvem a berenar, a menjar-nos la mona de Pasqua i trencar-nos l’ou… Tot molt poètic i romàntic… L’altre dia vaig invitar un amic de Borriana si em volia acompanyar, Pepe Olivares. I ho va fer ben complagut. Ell també compraria mel, va dir. I en arribar a Artana, vam aparcar a la plaça de Casa de la Vila. Volia ensenyar-li la casa pairal, a tocar de la plaça, que vam vendre, i que els nous propietaris han restaurat amb un gust exquisit, i el que va ser la plaçoleta dels meus jocs infantils… En baixar del cotxe vaig fer una mirada general i, de sobte, se’m va glaçar el cor. Vaig veure el que durant tota la meua vida havia estat la tenda del tio Rosso, ara tancada; el forn del tio Moliner i de Teresa, ara tancat; la casa d’Enrique Màlia, que contenia un molí d’oli, transformada en un nou bloc de pisos; el que havia estat la sastreria del tio José Sales, el tio Pansa, que ja no hi exercia; la Casa de la Vila tota renovada… Què quedava de la plaça que jo havia conegut de menut? Només quedaven incòlumes la casa dels Vilar i la casa del racó que tocava amb l’ajuntament. Tota la resta de cases havien estat transformades en major o menor mesura o estaven deshabitades… Però va ser la tenda i el forn, que jo havia conegut amb tanta vitalitat, el que em va corglaçar… Llavors, recordant la meua novel·la El temps no passa per Montmartre, vaig pensar que sí que havia passat per Artana… El tio Moliner i Teresa, la germana, van quedar fadrins. Tenien un caràcter molt sec, de frustrats, diríem ara. Ell anava a caçar en la corrua de mon pare. Quan va arribar l’aigua potable i el clavegueram al poble, es van negar que entraren en sa casa… Lolita el Rosso, guapa i elegant, també va quedar fadrina i va aguantar la tenda fins que es va jubilar… Tenia molt bon caràcter, a diferència de son pare, que era gasiu i mirava molt el xavo… A la porta de la tenda tenia una bota de sardines, amb la seua olor característica. Ara la plaça està més a soles que mai, tot i la font que la presideix. La gent passa i torna perquè és un punt neuràlgic. Però ja no omplin aigua, no se senten les xafarderies en entrar a la tenda dels Rosso, ni se sent l’olor de la cuita del pa ni de l’arròs al forn a la fleca dels Moliner… Teresa Soets ja fa anys que no reparteix la roba recent cosida i planxada per les cases, i el molí d’Enrique Màlia potser es va vendre a preu de ferralla… Les gallines que, a la vora de la plaça, escaitanejaven al corral dels meus pares, també fa molts anys que es van deixar de sentir, com els renills de la cavalleria, els crits de la tia Maria Patrício, també fadrina, renyant-nos, quan jugàvem a la plaça als cent jocs que coneixíem.. Allò era un altre món, una altra època. La plaça, per desgràcia, amb el pas del temps, ha quedat anodina i avorrida… Però quan hi torne, em ve la memòria del temps passat, la memòria dels amics, fins i tot quan les dones feien cua per omplir els càntirs a la font que, en temps de pluja, rajava abundosa i, en temps de sequera, rajava ben esquifida… Temps era temps… Ja som grans…
Abans d’arribar a Eslida, Pepe Olivares i jo comentàvem que tot allò era terra de moriscos. I just en aparcar i baixar del cotxe, un grup de quatre àrabs anaven parlant en la seua llengua. ‘Com si no se n’hagueren anat’, li he comentat. I hem rist. En tornar, hem entrat a veure el meu vell amic, Josep herrero, i la seua dona, Empar Pons. Grans lluitadors pel paisatge de la Serra d’Espadà i de les Penyes Altes o Aragoneses. Vam estar xarrant una bona estona, entre cafès i records de vells coneguts. ‘He publicat al bloc La bruixa major d’Artana’, li he dit a Josep. ‘Ah, sí, home!’, ha exclamat. I és que de seguida tots dos hem recordat al senyor Joan Tomàs i Martí, germà del nacionalista Vicent, que ens va referir algunes històries de les bruixes de la vall d’Artana que jo vaig aprofitar fa més de quaranta anys per escriure’n la llegenda.
Un matí complet.

12/10/2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada