divendres, 24 de febrer de 2012

DESPRÉS DE LA TORMENTA VE LA CALMA, DIUEN. I MÉS.

 Sembla que ja comence a reconéixer el meu voltant. Feia temps que no havia agafat una grip i aquesta s’ha venjat de mi per tot el temps de bonança anterior. Febre, baldament, desgana, ensopiment…, tot allò inherent a un malestar general. I ho he compartit amb la meua dona i el meu fill major… Açò semblava una clínica, els tres primers dies. Per sort, com he dit, la tormenta s’allunya, torna la calma, el bon sol i el bon oratge… He deixat de banda, però no del tot, la lectura de Jo confesso, de Jaume Cabré. Ara l’he tornat a agafar, a sospesar, a olorar i a llegir, seguint les vivències de l’Adrià, del Bernat i dels altres personatges que van apareixent en la novel·la, amb el violí, l’storioni, sempre de fons.
            He hagut de passar amb cert ensopiment la rebel·lió, la primavera, dels estudiants del Lluís Vives de València. La brutal agressió de la policia, acarnissant-se en els joves, les declaracions del cap de la policia, tractant els joves d’enemic a abatre, i la cara dura de la delegada del govern que continua sense dimitir, quan ella n’és la responsable última. La dreta no coneix el verg dimitir. En general. Tot i que el president Alberto Fabra ‘ha dimitit’ els senyors Felip i Català per malversació, sembla, de fons públics, que anaven destinats a ONG’s i s’han quedat pel camí incrementant patrimonis particulars. A mi ja m’havien arribat feia temps veus de membres d’ONG’s que es queixaven d’aquesta pràctica dolenta i que van haver de renunciar als diners per no veure’s implicats en aquestes corrupteles… I és que hi ha gent que ni té ètica, ni té cor ni té vergonya quedant-se en el seu propi benefici uns diners destinats als més desvalguts de la terra. Com se’ls podia qualificar? Posa-li tu el nom, amic lector, que de segur l’encertaràs.
            No està la cosa per a alegries, amb la reforma laboral, que deixa els treballadors amb el cul enlaire. Amb les retallades a Educació i Sanitat, amb l'anunciada tancada de Público… Quina llàstima, de veu!, amb rebaixada de salaris i pensions, M’agradaria saber quines quantitats es rebaixen els polítics, a quants privilegis renuncien, perquè el qui més cobra més deu rebaixar-se i donar-ne exemple… Quant cobra la MD de Cospedal, amb la seua veu moixa? Quants diners s’ha rebaixat? Ha deixat alguns dels seus sous, i la feina corresponent, a altres que no tenen cap treball?
            Si no teníem prou amb Emarsa, van eixint tots els nanos i cabuts per tot arreu, que algú ha pres el càrrec públic com sinònim de poder tirar en pala i en bala a veure qui s’enriqueix més i més ràpid. Pobres diners públics. I la policia acaba carregant contra uns pobres estudiants que ixen al carrer a protestar perquè es refredaven a les aules, aquestes estan sobrecarregades per manca de professors i no se’ls paguen els deutes als ies en temps reglamentari…
            Quan manarà carregar Sánchez de León (ui, quina por!) la policia contra xoriços, lladres i consentidors del robatori dels diners públics amb guant blanc?
            Ahir li van traure oficialment a Garzón la potestat per a actuar com a jutge. Demà declara el senyor (¿) Urdangarin. Segons el seu advocat només ha comés algun error de càlcul. Els milions d’euros públics mangats a les institucions són un error de càlcul. Ai, senyor, les paraules… Bé, amb defensors així bo és que ens pixem de riure i deixem de creure en la justícia…
            Que tingueu salut, treball, valentia i honradesa.


24/02/2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada