No tinc cap voluntat de molestar ningú, en aquest article. Que em perdone si algú se’n sent. Resulta que l’altre dia vaig eixir a fer una passejadeta per l’avinguda on visc. Estirar les cames, prendre el sol i, si venia el cas, fer petar una xarradeta, que sempre et trobes algun conegut. Quan tornava cap a casa, em vaig trobar amb dos incansables deambulants Testimonis de Jehovà. Constants i incansables al defalliment. Sempre els esquive, perquè sé que és inútil parlar amb gent que té les idees fixes i són inamobibles en les seues creences religioses. Però en aquest cas un dels dos propagandistes de la fe era un vell amic que, casualment, coincidí amb mi a Barcelona en la facultat d’Econòmiques. I és clar, hola, hola, com va… I de seguida descobreixes aquella mirada que està expectant a entrar en tema d’una manera més o menys subreptícia. I jo que els veig vindre.
Sempre han estat molt apocalíptics. Que si la crisi actual és un senyal de Déu que ve la fi del món, si les guerres que assolen el món, que si la Bíblia patatim patatam…, i et lligen el versicle ad hoc. I jo que els dic que sant Vicent Ferrer ja va anunciar la fi del món fa segles i, mira, tu, encara no ha arribat. I com que jo he tingut una formació religiosa tan bona com ells, i a més tinc una gran formació científica i ja sé per on em vindran, els dic que estan perdent el temps, que per a mi la Bíblia no és cap dogma de fe, que no crec que haja estat inspirada per Déu, sinó que és fruit d’una cultura, d’un temps i d’un poble quasi sempre sotmés que invocà algú que l’ajudara a véncer els enemics, va crear Jehovà i se’n va apropiar. Quan responen que Jehovà existeix, els demane qui és, com és, com es comunica, des de quan té existència… Que si és esperit pur, quina mena d’esperit, i com acciona sobre la matèria, on té el centre del pensament…, com abraça i controla els milions de galàxies i pot estar present en cada punt d’elles, controlar-les… I veus que no saben explicar qui és Déu, com és, com es comunica, com està present ací i a tot arreu i s’afermen en els postulats de la Bíblia. Però ells fan que no dubten. No consideren les teues preguntes ni se les qüestionen, sinó que diuen que la Bíblia és paraula de Jehovà i ets tu qui estàs equivocat… Aleshores, com si tu baixares d’un núvol, com un ignorant, et lligen un verset dels Proverbis, 14:15, que diu en castellà: “Cualquiera que es inexperto pone fe en toda palabra, pero el sagaz considera sus pasos”. I jo els responc que exactament faig això, no pose fe en tota paraula, encara que em diguen que prové d’un Déu que mai ha piulat, sinó que considere l’objectivitat i la racionalitat de les meues creences. Que he llegit La Raó, de Kant, i que l’existència d’un ser etern no creat per ningú, totpoderós, etc, etc., que ningú sap qui és, com és, què sent…, no entra dins de la meua comprensió…
I com que Kant els sona a xinés, tornen a dir-me que estic equivocat. I com no poden per ací, desvien la conversa i em donen un pamflet El origen de la vida, on neguen les provesde l’Evolucionisme i s’aferren al Creacionsime sense aportar-n’hi cap…, i acusen les altres religions de ‘rameras”, prostitutes, i els en demane la raó. I em diuen que totes s’han aliat amb el poder, que només ells estan en contra de la violència i són la religió vertadera… No us sona, això? I pense com deu ser un Déu a qui totes les religions el consideren “seu”, però, que alhora, segons a quina religió pertany és fals o vertader… Quina mena de Déu és que no És per Ell mateix sinó que depèn de la voluntat dels homes…, no entra en la meua comprensió. Ser o no Ser segons la subjectivitat de cadascú no és gens científic.
En fi, respectant totes les idees, ja sabem que les religions no responen als paràmetres científics. Són creences personals i instransferibles. Però, tant com ha avançat la ciència, ¿quina mena de por tenim a la veritat, a la llibertat, a la pròpia responsabilitat, a assumir que som uns “mamífers” més, que necessitem aferrar-nos a la creença que hi ha algú que ens acollirà més allà de la mort i repararà les injustícies d’aquest món?
Els vaig preguntar si ells eren feliços, creient el que creien i sent com eren. Van respondre fermament que sí. Doncs, els vaig dir, si us fa feliços i us serveix per fer el bé, mentre no forceu ningú al proselitisme, això és el que importa. Jo també sóc feliç sense creure-hi. La veritat té tantes cares, que cada u troba la que vol per a ser feliç. Després de morts, ja comprovarem qui tenia raó…, ei, si podem. Tant de bo! Que ja m’agradaria poder continuar xarrant amb els amic@s i fer-nos una cerveseta… Però, ¿què diria Déu d’aquest maremàgnum de religions, que han provocat tant de bé però tanta divisió i tants dogmatismes si existira i vera que és utilitzat tan impunement per uns i altres? Ja que es va agafar el seté dia per a descansar, i d’això, segons els creacionistes, fa tants milers d’anys, ja podria dignar-se a alçar-se una miqueta de la cadira i aclarir-nos algunes idees...
8/03/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada