dissabte, 26 de maig de 2012

EL TAXISTA QUE VOLIA SER VELL; I EL DR. HUMBERT FERRER…




                                                                                Joan Pla amb el Dr. Humbert Ferrer

A fi que no hi haja malentesos, avançaré que res no m’alegraria tant com que la nostra ciutat de València, el cap i casal, tinguera tanta o més atracció turística, cultural o econòmica que Barcelona, o que la superara en personalitat pròpia com a referent cultural i polític del nostre país… Però haig de confessar que, malauradament, avui, no és així. És una mera il·lusió. Un somni. Ho comprove cada vegada que vaig a València o que puge a Barcelona. És suficient seure a prendre un café a Joan d’Àustria o a la Rambla per a adonar-se dels anys llum que ens separen de la ciutat comtal. La Rambla, en un hotel de la qual m’allotge, és una allau de gent, bàsicament ‘guiris’, on veus passar gent de tota mena i sents parlar totes les llengües. Centenars, milers i milers de persones amunt o avall de la Rambla; o traient tiquet per entrar a la Sagrada Família (una passada, un tros de cel, la seua basílica), o recorrent els carrers del barri gòtic o visitant el Parc Güell… A Joan d’Àustria, per dissort, una majoria som de casa. De la ciutat, de les comarques i uns quants més. I un grapat de ‘guiris’ comparat amb Barcelona. No debades Catalunya ha augmentat en un 17% les visites d’estrangers i el nostre país, torne a repetir, malauradament, ha baixat en el 13%…
            Però no era el meu desig fer comparacions entre ciutats, tot i l’enveja sana. Vull destacar l’escena del gran teatre del món que és la Rambla. I els que l’heu visitada ho sabeu. Xiques guapíssimes, de totes les ètnies. Estilitzades. Obesos i obeses mòrbids. Gent elegant i gent estrafolària. Artistes de carrer i gent que ve cansada del treball… Carteristes i altra gent de malviure…
            Vaig agafar un taxi per anar a visitar la Sagrada Família i em va pujar un taxista, ja seixanté, que em va dir que estava cansat, que treballava 14 hores des de jove i que anava a jubilar-se. Tenia la cara redona. Calb. Era castellanoparlant. El vaig afalagar dient-li que el trobava jove. Va negar que hi fóra. Li vaig dir que es podia ser jove en mentalitat. I m’ho va negar. Se sentia vell. Volia ser vell. Que no podia fer el que feia als trenta-cinc anys. Però, home, què són seixanta-tres anys comparat amb els seixanta-tres milions d'anys que fa que han desaparegut els dinosaures… Tot és relatiu, li replicava. Que no, que soy viejo…, hi insistia. I, és clar, quan u se sent vell i ho vol ser, com li ho pots impedir?
            Al revés que el doctor Humbert Ferrer, el cirurgià que em va salvar la vida, que em passa un pam, que causa respecte, de gran cor, però, que va ser campió d’hoquei sobre patins de més jove... Major que el taxista, és un home que se sent actiu, amb ganes de treballar i millorar en la seua professió i que encara no contempla la jubilació. En la visita de l’any anterior, li vaig regalar la meua novel·la negra Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building i li va encantar. En la d’enguany, vam estar parlant una estona de la situació valenciana mentre les radiografies penjaven al panel il·luminat.
            Realment, les actituds davant la vida, són diverses, per no dir infinites. Cada u de nosaltres, la contemplem d’una manera, la vida, segons com ens ha anat i segons el caràcter personal de cada u… Jo estic més a prop del doctor Ferrer. Sóc dos anys major que ell. Però em sent actiu, jove de pensament, només és que la cama que ell em va salvar no pot donar més de si… Però en els temps en què disposem de vehicles per a recórrer distàncies llargues, tot és relatiu, com li vaig dir al taxista. I m’hauré d’aplicar el conte, és clar…
Sóc gran i em sent jove, heus ací una gran contradicció. O no ho és tant? Perquè mentre hi ha actitvitat, salut i lucidesa mental, es pot u sentir jove. La vellesa serà per a mi la inactivitat, la malaltia i el col·lapse mental… Com diu Joan Garí, “la vellesa és el país de l’espera. Hi ha un moment en la vida humana en què ja s’han dut a terme totes les gestes que es van somiar en la joventut.” I ja no s’espera el pas de cap tramvia. Potser la vellesa és també perdre tota curiositat, i hi ha qui la perd molt aviat, si mai l’ha tinguda… Jo espere tindre alguna gesta que dur a terme fins al final. Mentre puga tornar cada any a visitar el doctor Ferrer i seure al vespre a la Rambla una bona estona, amb un refresc al davant, contemplant el Liceu, i no menys la bellesa gràcil de les joves, tan esveltes, de totes les ètnies, tant plenes de futur, i tantes gestes per fer…, em consideraré jove fins que perda la curiositat per saber…
                                                                           
27/05/2012


1 comentari:

  1. Molt bé, Joan. Cpontinua així. Per cert, ja he acabat de llegir Don
    Fabrizzio. A vore quan el comento al bloc. Una abraçada.

    ResponElimina