dissabte, 2 de juny de 2012

ERRI DE LUCA I LA MEUA SETENA DÈCADA…

 Aquest matí els pontaires, els que pertanyem a El pont, cooperativa de les lletres, hem celebrat la nostra II assemblea a la ciutat de Vila-real. Prèviament, alguns, dins dels cànons que marca la tradició popular, hem esmorzat a la plaça Major, emparats en els porxes del segle XIII, i hem mantiningut, com no, una animada conversa.
A mi em lliguen a la ciutat grats i ingrats records d’infantesa ja que hi vaig estudiar el batxillerat com a intern en un col·legi religiós. Per a mi va ser positiu ja que gràcies a la possibilitat d’estudiar, tan difícil en aquells anys!, i de continuar posteriorment una carrera, he sigut qui he sigut i no un agricultor anònim a què estava destinat… Però alhora hi ha els records ingrats, lligats a la disciplina, on vaig ser testimoni d’actituds que avui dia serien condemnables. Però, en fi, forma part del temps de la Dictadura i de la meua infantesa o, com diria Erri de Luca, del temps que jo pugnava per deixar-la al meu poble d’Artana, com ell ho feia a Nàpols, i començava a convertir-me en adolescent.
            I, de sobte, et trobes, que vas a complir la setena dècada! I dónes gràcies a la natura, perquè, per sort, no tots ho poden dir, i més en països més desenvolupats que el nostre, i perquè has tingut una vida, de moment, plena, bastant ben realitzada, cosa que una majoria tampoc no podria assegurar, tot i que no ens falten els moments que la vida ens posa a prova… I, sense voler, tornes una mica la vista arrere. Fas un aguaitó, com diuen a Borriana. Que jo no sóc dels nostàlgics, tot i que tinc escrita una memòria de la meua infantesa, penjada al bloc, més bé perquè els actuals joves, si els interessa, puguen adonar-se dels canvis que fa el món que no per nostàlgia. Ha estat tan diferent la meua infantesa a la dels meus fills! El que no sé, si van mal dades les coses, què serà de la dels meus néts…  Siga com siga, no crec que retorne la misèria dels anys de postguerra ni ho desitge a ningú tot i que estan donant-se símptomes molt semblants quan lliges als mitjans de comunicació com han d’acudir a Càritas moltes famílies a provisionar-se d’allò més elemental…
            Perquè després de la postguerra, mai havia viscut una dècada en què la crisi s’ha fet tan palesa, tan densa, i no vull recordar aquests últims dies en què els mercats financers ens estan posant la soga al coll de manera inassaciable. Potser perquè també hem patit la major crisi de valors dels darrers anys. L’ètica de molts dirigents, polítics, socials, empresarials, ha brillat per la seua absència, en una cultura de tradició cristiana!, i s’ha obert una cursa per veure qui s’enriquia més, més ràpidament i a costa de l’erari públic…, o siga, de la suor dels contribuents. Sense cap vergonya! Així han caigut tots els imperis, quan l’avarícia ha predominat sobre la bona governança.
            De tota manera, amics i amigues lectors, em considere un privilegiat per haver pogut entrar en contacte amb vosaltres a través de l’escriptura. Jo que sóc escèptic i agnòstic, sé que després de la mort tot queda en pols. Ets pols i a la pols tornaràs, és alguna de les veritats bíbliques. I quant de bé ens faria recordar-ho de tant en tant! Sobretot als que es retiren amb 14 milions d’euros de pensió. En què se’ls gastarà? Jo, que sé que no me’ls podria gastar, perquè no anava a canviar el meu ritme de vida, pense que hi ha alguna cosa més de profit, més duradora. Com diu Erri de Luca, i per això el títol, “l’escriptura és la pols que queda de la vida, les restes de sal en una bossa d’aigua marina.” Mentre que els diners sobrants els malbaraten els hereus perquè no els han costat de guanyar.
            I tot i que espere tindre salut per a pegar-vos encara la vara, setanta anys ja en són uns quants. I em conforme que a més de la pols que algun dia quedarà de mi, quede sobretot, per a futures generacions, la pols de l’escriptura que, sense dubte, serà més fructífera que la pols material feta àtoms, energia, perquè segons la Física, res desapareix, sinó que es transforma.
            M’ha eixit una mica massa transcendent, aquest article. Però, què voleu que faça. Setanta anys ja en són prou per a dir alguna volta el que em done la gana…

2/06/2012

1 comentari: