dissabte, 14 de juliol de 2012

“!QUE SE JODAN!”, EXCLAMÀ ANDREA FABRA EXULTANT DE SATISFACCIÓ


De vegades tinc la sensació que la lluita, la petita lluita que cada u vam dur a la nostra manera i dins de les nostres possibilitats per a restablir la DEMOCRÀCIA, amb majúscula i amb tot el que això significa, ha estat un fracàs. La DEMOCRÀCIA s’ha convertit en una democràcia, en minúscules, sinònim de PARTITOCRÀCIA, també en majúscules. Una democràcia, o partitocràcia, parlamentària on els partits breguen per la seua supervivència, la seua expansió i on la política general queda relegada als interessos partidistes, com hem pogut comprovar últimament amb la política del PP que, davant la urgència de prendre mesures des del primer dia que entrà a governar, va deixar passar tres mesos crucials per raó de les eleccions andaluses, ja que temia perdre vots, i després s’ha anat engrunsant, jugant a conill a amagar, amb les autoritats polítiques i econòmiques europees, donant allargues novament a les mesures ara urgentíssimes, provocant el desconcert d’Europa i ara el rescat i el control de l’economia espanyola des de Brusel·les…
            Els ciutadans de l’estat espanyol, les classes mitjanes i les baixes, anem a pagar el pecat del sistema financer i de la mà trencada en les despeses que han tingut fins ara tant els governs estatal com els autonòmics, diputacions i municipis. Tot era xauxa. Sense oblidar que part del deute també és particular o empresarial,  Particular perquè les hipoteques s’havien de pagar soles, semblava desprendre’s dels assessors bancaris. I empresarials perquè grans empreses s’havien posat a especular en el món immobiliari fins que va esclatar la bombolla i els va agafar amb els collons a l’aire…
            Tot açò, amic lector, imagine que ja ho saps. Com saps les mesures dràstiques que està prenent el govern del senyor Rajoy, mesures que afecten a la classe mitjana i baixa, com també he dit i que deixen fora, com a bons cristians i gent dr (ultra)dreta la santa església, apostòlica i romana, que no cristiana, la corona i les grans fortunes… Aquests sòn d’una altra casta. Són uns àngels, sers espirituals, superiors, que no es contaminen amb els pecats de les classes inferiors. I el senyor (¿) Rouco amenaça Caritas i els sectors progressistes catòlics (és que n’hi ha? On són?), si es queixen d’aquestes mesures governamentals…
            I dins d’aquest panorama tan dessolador sempre hi ha qui expressa, en un moment emocional, moment en què el subconscient, l’inconscient o qui botons siga, allò que sent en el fons del seu ser. I allò que en aquell moment expressava el senyor Rajoy eren les retallades al subsidi de desocupació als aturats de llarga durada, a eixes persones que fugen del treball com el dimoni de la creu, segons el mateix senyor Rajoy, ratificat amb forts aplaudiment per la senyora (¿) Andrea Fabra… Perquè aquesta mesura es pren a fi i bé ‘d’estimular’ que els aturats indolents s’afanyen a buscar feina… En conec molts, gens indolents, desesperats, que s’afanyen a buscar-la i, malauradament, no la troben. Però a la diputada Fabra, que tot li ve per la influència de son pare, C. Fabra, o don Fabrizzio Malassagana, segons altres, li ha resultat fàcil trobar feina. I a costa dels contribuents. Una altra cosa és saber si ha estat per mèrits propis, que ja se sap la quantitat d’enxufats (o endollats) que hi ha dins del PP per ser fill, amic o llepaculs d’algun membre important del partit…
            I en plena il·luminació classista, apartant-se d’aquesta púrria de la classe baixa o mitjana aturada, que no tenen necessitat de treballar, ni de dur un jornal a casa per alimentar la família, que han d’escarbar de vegades en contenidors, o acudir a Caritas, o viure de la pensió dels vells, que no del mannà, salta la (di)putada Andrea Fabra i exclama amb tot el lleu, eixint-li del més profund de la gola lupina: “QUE SE JODAN!” I ha donat complides mostres de la base cultural més cristiana d’aquesta Europa nostra…
            Em resulta difícil creure que es referia a la bancada socialista, com s’ha excusat no sé quantes hores més tard, apremiada pel partit, segurament. No té cap sentit ni cap lógica. Si es referia a la bancada socialista hauria hagut de dir ”!Joderos!”, ja que els tenia davant de la cara. Els de la classe baixa o mitjana no la solen votar, deu pensar ella. Doncs, que es foten. Que deixen de cobrar, que potser no n’hi haja prou per a tots els polítics i ella ha de cobrar mensualment el seu sou com a diputada. La púrria, encara que no cobre, és igual. No tenen necessitats. No viuen en zones residencials ni visiten habitualment boutiques.  Ignora, la diputada, que hi ha gent de la classe baixa i mitjana que per raons de voler ser com ells, la classe alta, també els vota. És una contradicció, una frustració, o alienació, digueu-li com vulgueu, però si el món fóra lògic, no tindríem el món tan destarotat que ens toca patir…, i del qual se n’aprofiten fabres, camps, ripolls, castedos, alperis, bigotes, correas, campos, rambles, rites, zaplanes…, i tuti quanti.
            Així ens va!

14/07/2012


Nota: Andrea Fabra està cobrant un plus de 1.823,86 euros al mes per ser diputada per Castelló i per despeses de desplaçament, hotel i menjar quan resulta que viu amb el seu marit a Madrid en una zona residencial. Això és prevaricació i cal denunciar-ho i que torne uns diners injustament cobrats... per a poder pagar el subsidi als aturats... És clar, que tot s’entén; en tal zona residencial també hi viu el Correa. Imagine que la deu d’assessorar ben bé…, com son pare.
           


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada