diumenge, 1 de juliol de 2012

PANEM ET CIRCUM, O ALGUNA COSA MÉS?


Hi ha dies que tot s’acumula. Que tot dóna peu a mantindre una conversa, unes reflexions disteses, amb l’amable lector/a. Que si els incendis que a causa d’unes negligències humanes ens estan destruint una part de l’inestimable patrimoni forestal del nostre país, que encara crema descontrolat a causa del vent; que si la crisi no cessa i els polítics europeus van allargant excessivament les solucions; que si el cas C. Fabra s'eternitza vergonyosament… Un cas de vergonya justiciera!
            Si no haguera estat pels incendis, m’hauria agradat començar parlant-vos que mentre es jugaven aquests mesos les preliminars de la Champion league, jo estava llegint Senyals de fum, del borrianenc Joan Garí: un pensador que cal tindre en compte per la seua formació cultural, humanística i per la seua ironia. He acabat de llegir Les mans de la deixebla, de la vila-realenca Anna Moner: una magnífica novel·la, fantàsticament ambientada en l’horta de València, sobre les disseccions humanes, no apta per a triquismiquis. I ara estic llegint Ombres en la nit, de Ferran Torrent, una novel·la que ens parla de la caça de nazis en la postguerra espanyola. Potser si el temps ho permet, potser l’acabaré de llegir hui mateix perquè es llig fàcilment a causa de l’abundància de diàlegs que conté…
            I qui sap si l’acabe de llegir abans que comence la final entre les seleccions espanyola i la italiana. El que m’ha empés a escriure aquestes ratlles no ha estat cap simpatia/antipatia pel futbol. Com a esport, no tinc res a dir-hi. Fins i tot m’encanta veure algun partit quan la tècnica i l’esportivitat estan per damunt dels interessos estranys. És la reiterada insistència dels mitjans espanyolistes i dels polítics a fer d’aquest esdeveniment esportiu un fet transcendental com si ens hi anara la vida, l’honor, l’economia, la dignitat nacional…, i tots hi haguérem de combregar amb aquests principis. És aprofitar el futbol per imposar un nacionalisme tronat, popular, irracional, hormonal, ‘el seu nacionalisme excloent’, fent o intentant fer oblidar, a més, els greus problemes que patim diàriament com si en guanyar el títol tot acabara resolent-se favorablement. És el mateix que criticàvem al franquisme, vaja!
            Naturalment que l’esport no en té la culpa. El futbol aporta al PIB, si no vaig errat, un 1,5%, que és a muntó, i una caterva de llocs de treball. I tot el que aporte riquesa i treball, benvingut siga… Ara, també cal recordar que amb el futbol, per ser de base popular, se li concedeixen uns privilegis que no se’ls concedeixen a altres empreses: deuen 800 milions d’euros a les arques de la Seguretat Social i se’ls va ajornant el deute indefinidament sense embargar-los…
            Però, aquesta nit, amics, els carrers estaran buits. La gent, en casa, en clubs, en bars o en espais adequats per a l’ocasió, seguirà les incidències del partit contra Itàlia com si es tractara d’un torneig a tota ultrança. I el seguiran una multitud de joves que encara no han pogut entrar en el mercat del treball, els qui l’han perdut… Hi ha qui ha pagat més de 2000 € per anar a veure el partit en directe en mig de la crisi… Qui es quedarà sense veu cridant i animant la selecció… Tot fantàstic, mentre no hi haja violència, perquè cada u troba uns ídols en la vida per a viure-la amb il·lusió. Què seria sense ells? Amb crisi i sense il·lusions, seria terrible. El futbol és la religió de hui en dia en el món occidental. Mentre els estadis s’omplin a vessar, les esglésies es buiden fins a fer pena… I vivim en un món de contrasts: Un dia els carrers s’omplin de milers de persones demanant treball i un altre són els estadis i els bars el que s’omplin de gent esperant que si més no la selecció que els representa guanye la Champions perquè, guanyant-la, identificant-s’hi, en eixe moment, en mig de la crisi, tothom se sent triomfador… Psicològicament, fabulós.
            Bé, una petita alenada en mig d’aquesta amargor que molts conciutadans estan patint. Un viure per un moment en els núvols, celestialment. I encara que molts de nosaltres voldríem tindre la nostra pròpia selecció, com els podem negar aquesta petita satisfacció? Ja els emperadors romans distreien la multitud donant-los pa i circ… Ja ve de lluny. Mentrestant, per uns moments, la gent oblida la crisi… Però, això, momentàniament, que la cosa va per a llarg, malauradament i l’endemà mateix els polítics es posen a trobar solucions o ací s’armarà la de Déu…
            De moment, que guanye el millor.


01/07/2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada