divendres, 28 de setembre de 2012

ELS SOPARS D’ESTELLÉS I… EL CAP A PUNT D’ESCLATAR…

-->

Aquesta setmana he hagut d’endarrerir el meu article. I no és que no hi haguera tema per a parlar, no… Era que n’hi havia tants, que el cap era a punt d’esclatar-me i no em podia concentrar en cap d’ells. Damunt, cada volta que sentia parlar o opinar la dreta més casposa i espanyolista, des dels portaveus del govern central als seus voceros d’ABC o La Razón, d’El Mundo, Intereconomía o la Gaceta, m’entraven ganes de vomitar i m’he aprimat sis quilos… Finalment vaig haver d’agafar-m’ho de broma i riure’m a cor què vols. Era l’única manera de sobreviure a tanta estupidesa, a tanta ceguera, a tanta reacció cavernícola, mentre la indignació ciutadana prenia els carrers de Madrid i d’altres llocs i el govern mirava cap a una altra banda, tot empaitant els manifestants amb colps de porra. Aquesta imatge contrasta amb la del mateix Rajoy, inventant-se la majoria silenciosa mentre es fumava tranquil·lament un puro pels carrers de Nova York, com si ací no passara res… Crec que aquesta és la millor imatge, que demostra com els responsables polítics del govern del PP estan allunyant-se, si mai n’havien estat props, dels problemes de la ciutadania. Mentre ells fumen puro i prenen una bona copa de conyac, l’atur i els pobres creixen. Que se jodan!, deuen dir. Ande yo caliente y me río de la gente...
            Tot aquest cúmul de fets m’estan aclaparant: uns d’alegria, com la manifestació sobiranista de l’11-S a Barcelona, la manifestació del 25-S a Madrid. I d’altres de ràbia, com les reaccions del govern o de la premsa espanyolista; o la crisi que no cessa; les declaracions de la Cospedal, la Sáenz, el feixista Vidalito-Quadras, traient la guàrdia civil al carrer!, i el mateix Rajoy… Estan fora d’òrbita o ens volen prendre el pèl? Rajoy calla després de la manifestació de l’11S, a la qual va qualificar la vespra d’algarabía. Això dóna la talla que té com a polític. Aquest home tan indecís ens està duent a la ruïna. La Cospedal li lleva importància i assegura que cal que ens centrem en el treball en comú, quan sempre han anat per lliure…, i ara la Sáenz tanca les portes a tota consulta sobiranista com si el que està passant a Catalunya fóra un joc de xiquets… Cecs? Incompetents? Antidemòcrates? No nos harán bajar del burro defendiendo la unidad indisoluble de España? Xe, amb una miqueta de disolvent, tot es pot arreglar… Anglaterra no té ni Constitució. Les persones n'estan per sobre…
            Enteneu per què, i me’n deixe, tenia el cap a punt d’esclatar? És que amb aquesta genteta, cal evitar dir-los gentola per raons de respecte i democràtiques, no tenim futur. Futur democràtic, nacionals, econòmic… Açò acabarà com el rosari de l’aurora…
            Però hui ho oblidaré tot i acudiré als sopars-recitals Estellés. L’any passat ja en vam fer un a Borriana, de la mà de l'Associació gastronòmica La Canella. Enguany el repetim. Estellés és aquell home que ens parlava que havia d’assumir la veu d’un poble. Que no érem res si no érem poble… És cert que abans de ser poble, hem de ser nosaltres mateixos. El més que poguem, sense que ens manipulen i tenint les nostres pròpies opinions, diverses, recionals, meditades; ser tolerants, gens dogmàtics… I tot seguit assumir la veu del nostre poble. Una veu de consciència nacional, oberts al món, sense odis, xenofòbies, ni imposicions de llengua ni cultura com d’altres pretenen fer amb nosaltres…
            Estellés, Raimon, el que predica qui perd els orígens, perd la identitat, estaran sempre amb nosaltres. I tot seguit, posar-nos a treballar per nosaltres, pel país, que un país que no treballa, que no crea, que viu paràsit dels altres, no va enlloc… Hem estat sempre un país treballador, emprenedor… Tampoc no podem permetre que altres ens xuclen la sang. Però, els nostres polítics actuals, i els que ens governen, han assumit la majoria d’ells la veu del poble?
            Pregunte. Cadascú d’ells que es responga sincerament.
       Aquesta nit, si no plou a cànters i barrals, soparé amb amics, xarrarem i llegiré dos poemes de l’Estellés. El vaig conéixer quan era cap de redacció al diari Las Provincias. Va llegir uns poemes meus i em va voler conéixer. Això ja és història. Però jo també he mirat d’assumir la veu del meu poble… Ser poble.


27/09/2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada