-->
Perdoneu,
però aquest títol no és meu. L’he manllevat d’un article de Joan Fuster,
publicat el 1973, dins d’El món de cada
dia. D’una manera profètica, escriu Fuster en les primeres línies del seu
article: “Si més no, volen crear-la. Es tracta d’una nova por apocalíptica, de
ruïna total, que potser produírà a la llarga els seus efectes. La intenció és
de persuadir-nos que el món va directament a la catàstrofe. I que va a la
catàstrofe, a més a més, per culpa nostra…” Naturalment, l’amenaça d’una
catàstrofe, de la fi del món, és ja antiga. Les múltiples profecies dels
pseudoprofetes de l’Antic Testament (que sembla que profetitzaven a bou
passat), la fi del món anunciada pel nostre sant casolà Vicent Ferrer, la
profecia dels maies, posada en qüestió, que assegura que ens queden dos mesos
d’existència, si no m’enganye… Hi ha gent tant pessimista que vol fer extensiu
el seu pessimisme a la resta del món…
Quan Joan Fuster escrivia aquest
article, no hi havia hagut la bombolla immobiliària que ens ha dut, en part, a
la crisi actual. Però no només la bombolla. L’ampla gola de l’avarícia
financera i del consum en excés. Fuster nomena el perill d’una catàstrofe per
altres motius, els ecològics, derivats del consum excessiu del petroli, l’abús
dels insecticidis i la contaminació que tot això pot produir… Però qui pot
negar que hui, amb la crisi que estem patint, no ens volen encolomar també la
por al cos? I amb eixa excusa, en nom del neoliberalisme, ens retallen serveis
(que passaran a mans privades), ens retallen llibertats (perquè no poguem
protestar)… Però, qui ens les retalla? I, què passa amb qui ens les retalla?
Llegia aquest matí un e-mail que m’ha enviat el Bloc-Borriana referent a un
problema local, però que ve a ser ben significatiu i exemplaritzant del que ara
diré.
Resulta que l’ajuntament de
Borriana, arruïnat econòmicament per mala gestió, paga el mòbil a 33
funcionaris, amb un cost anual de 35.000€. Resulta que hi ha hagut un rifirrafe
municipal pel mal ús, o abús, que alguns usuaris en fan. I el ciutadà, i jo ho
sóc, quan li arriben aquestes notícies a l’oïda es fa moltes preguntes. Per
exemple: per què només els polítics com a funcionaris gaudeixen d’un mòbil
gratuït i no tots els ‘funcionaris’, com professors, sanitaris,
administratius…, ja que tots poden tindre la necessitat de fer trucades professionals? Quin control hi ha sobre
l‘ús de la despesa dels mòbils, ja que sabem que es paguen factures
disbaratades? Per què, si hi ha retallades per als ciutadans, no se les
apliquen els polítics per a donar exemple? És que no cobren prou per a poder
pagar uns euros per les cridades com pot fer un director d’una escola? Hi ha
sancions si algú se’n ‘passa’?...
Quan un ciutadà veu aquests exemples
i d’altres milers de la gent pública que fa orelles sordes a certes despeses
populistes, o quan ix tota la merda que hi havia al clavegueram, producte de la
corrupció, en milions d’euros, repartits entre càrrecs, amics i familairs de
càrrecs, o que subvencionen el mateix partit, pensa, “a què estem jugant?
Crisi? Crisi per a la classe que penca cada dia, per als aturats…” Mentre els
farmacèutics estan mesos sense cobrar, ni els dependents, ni les editorials…,
els polítics cobren puntualment cada mes. Per què no es queden uns mesos sense
cobrar, paguen els deutes, i pateixen en la pròpia carn què significa no cobrar
o haver de demanar crèdits per culpa d’una mala gestió política? O que ja ni et
donen crèdit i hages de tancar la farmàcia… La por, amics, és per als de baix.
Per al poble… “…amb les declamacions dels sociòlegs i dels economistes, amb les
alertes oficials, miren d’acollonir-nos. Sovint, l’èmfasi resulta tan
aclaparador, que un té la impressió que pretenen convocar-nos a formes
d’austeritat una mica sospitoses”,
concloïa Joan Fuster. La cursiva és meua. No us resulta tot molt sospitós, a vosaltres? Que les
retallades s’acarnissen a minvar les prestacions socials mentre s’injecten
diners a la banca, que no dóna crèdits; es retalla en l’ensenyament públic
mentre es subvenciona el concertat o se li cedeix sòl públic perquè hi
edifiquen nous centres amb una concessió de 75 anys! Igualment podríem parlar
de sanitat, tot afavorint les empreses privades…
En fi, ningú no nega que hi haja una
crisi, induïda o provocada, però sembla que en aigües tèrboles sempre hi ha qui
s’emporta el peix al cove.
Quina por? La de quedar-nos parats a
casa i callar. No n’hi ha d’altra.
Quina crisi? La del poble. Si més no, és el qui la paga...
4/11/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada