No
puc negar que sóc un àvid lector de tota mena de lletra, o quasi. M’encanta la
novel·la de tota mena, l’assaig i fins i tot llig de tant en tant poesia… No
vull amagar que, dins de la novel·la, m’encanta la d’intriga. En especial el
gènere anomenat comnunament negre.
Aquests dies han caigut en les meues mans dues novel·les, ben distintes entre
si. El hombre del traje color castaño,
d’Agatha Christie, i El quadern de les
vides perdudes, de Silvestre Vilaplana. He llegit prou novel·les de
l’Agatha i n’he llegit algunes del Silvestre.
Evidentment, la novel·la de la
Christie no se n’ix del tema ni de la tècnica a què ja ens té acostumats. És
una novel·la on, valent-se d’un assassinat, passeja una multitud de personatges,
ben diversos i, fins i tot, diferents escenaris, entre Europa i Àfrica… El
suspens està garantit fins al final, amb sorpresa inclosa…
La novel·la de Silvestre, lluny de L’Estany de foc i de Les cendres del cavaller, és una
novel·la psicològica, on també hi mescla, no a la manera tradicional, el
misteri que envolta la mort d’una xiqueta… Però el tema central és la situació
d’un home major, que viu sol, antic bibliotecari i, per tant, amant dels
llibres, que està adonant-se que cada vegada més sovint és incapaç de recordar
els seus actes… Entre d’altres coses que no desvelaré.
La lectura d’aquestes dues novel·les
em du a algunes reflexions. En la primera, representant del gènere negre, el
lector cerca una intriga ben duta que el porte a descobrir l’autor del crim i el
motiu que l’ha dut a l’assassinat. Voler saber és innat en una majoria de
persones, a diferents nivells i en diferents graus. És cert que hi ha persones
que mai han llegit ni llegiran una novel·la, ni negra ni rosa. Però poden estar
interessades a llegir una revista del cor, una biografia o un llibre de
viatges. D’altres es poden interessar
merament per qüestions científiques o polítiques. La qüestió bàsica és que les
persones no perdem la curiositat que ens ha impel·lit a saber al llarg de la
nostra història, a descobrir noves tècniques, nous mons i, si pot ser, a
millorar en l’aspecte personal. També és evident que aquell que no sent
curiositat per la ficció, no és imaginatiu, difícilment la sentirà pel món
real. Per a mi són inseparables.
En la segona, Silvestre Vilaplana
ens va narrant la degradació de la persona quan deixa de ser conscient de si
mateix, en perdre la memòria dels seus actes, la capacitat de raonar, i es
converteix en un ésser viu, sí, però absent del món que l’envolta. És una
persona merament fisiològica, tot i que potser no acabem de saber què sent
realment una persona en aquestes condicions, si és que sent alguna cosa. És un mort en vida. Si damunt has estimat
aquella persona, ¿què es pot sentir en veure que no et reconeix, que no sent
res per tu, que no pots dir-li que l’estimes, que, en definitiva, no pots
reviure cap passatge de la vida en comú…? Potser és la mort més cruel, la impotència més
aclaparadora, ja que, com comentàvem suara, ets un absent del teu propi cos,
que no sents curiosistat per res, no imagines res, no saps res… Com diu
Vilaplana, hi ha un hoste que ocupa el teu espai.
Aquestes reflexions també es poden
traslladar a l’àmbit social. En els temps actuals de crisi que ens toca viure,
no podem deixar la recerca de les causes que ens hi han dut i la nostra
capacitat imaginativa a rectificar i trobar solucions.
I per una altra banda, no podem perdre la memòria
col·lectiva. Oblidar els sentiments, el nom de les coses, la pròpia identitat, i
deixar que penetre dins nostre un hoste alié, despersonalitzador, que ens
aliene, que ens impedisca rebel·lar-nos en contra seua… Perquè ja sabem que qui seu, no
avança, i qui oblida el passat, està condemnat a la disolució...
12/01/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada