dissabte, 12 de gener de 2013

DE LA NOVEL·LA D’INTRIGA A LA PSICOLÒGICA


No puc negar que sóc un àvid lector de tota mena de lletra, o quasi. M’encanta la novel·la de tota mena, l’assaig i fins i tot llig de tant en tant poesia… No vull amagar que, dins de la novel·la, m’encanta la d’intriga. En especial el gènere anomenat comnunament negre. Aquests dies han caigut en les meues mans dues novel·les, ben distintes entre si. El hombre del traje color castaño, d’Agatha Christie, i El quadern de les vides perdudes, de Silvestre Vilaplana. He llegit prou novel·les de l’Agatha i n’he llegit algunes del Silvestre.
            Evidentment, la novel·la de la Christie no se n’ix del tema ni de la tècnica a què ja ens té acostumats. És una novel·la on, valent-se d’un assassinat, passeja una multitud de personatges, ben diversos i, fins i tot, diferents escenaris, entre Europa i Àfrica… El suspens està garantit fins al final, amb sorpresa inclosa…
            La novel·la de Silvestre, lluny de L’Estany de foc i de Les cendres del cavaller, és una novel·la psicològica, on també hi mescla, no a la manera tradicional, el misteri que envolta la mort d’una xiqueta… Però el tema central és la situació d’un home major, que viu sol, antic bibliotecari i, per tant, amant dels llibres, que està adonant-se que cada vegada més sovint és incapaç de recordar els seus actes… Entre d’altres coses que no desvelaré.
            La lectura d’aquestes dues novel·les em du a algunes reflexions. En la primera, representant del gènere negre, el lector cerca una intriga ben duta que el porte a descobrir l’autor del crim i el motiu que l’ha dut a l’assassinat. Voler saber és innat en una majoria de persones, a diferents nivells i en diferents graus. És cert que hi ha persones que mai han llegit ni llegiran una novel·la, ni negra ni rosa. Però poden estar interessades a llegir una revista del cor, una biografia o un llibre de viatges.  D’altres es poden interessar merament per qüestions científiques o polítiques. La qüestió bàsica és que les persones no perdem la curiositat que ens ha impel·lit a saber al llarg de la nostra història, a descobrir noves tècniques, nous mons i, si pot ser, a millorar en l’aspecte personal. També és evident que aquell que no sent curiositat per la ficció, no és imaginatiu, difícilment la sentirà pel món real. Per a mi són inseparables.
            En la segona, Silvestre Vilaplana ens va narrant la degradació de la persona quan deixa de ser conscient de si mateix, en perdre la memòria dels seus actes, la capacitat de raonar, i es converteix en un ésser viu, sí, però absent del món que l’envolta. És una persona merament fisiològica, tot i que potser no acabem de saber què sent realment una persona en aquestes condicions, si és que sent alguna cosa. És un mort en vida. Si damunt has estimat aquella persona, ¿què es pot sentir en veure que no et reconeix, que no sent res per tu, que no pots dir-li que l’estimes, que, en definitiva, no pots reviure cap passatge de la vida en comú…? Potser és la mort més cruel, la impotència més aclaparadora, ja que, com comentàvem suara, ets un absent del teu propi cos, que no sents curiosistat per res, no imagines res, no saps res… Com diu Vilaplana, hi ha un hoste que ocupa el teu espai.
            Aquestes reflexions també es poden traslladar a l’àmbit social. En els temps actuals de crisi que ens toca viure, no podem deixar la recerca de les causes que ens hi han dut i la nostra capacitat imaginativa a rectificar i trobar solucions.
I per una altra banda, no podem perdre la memòria col·lectiva. Oblidar els sentiments, el nom de les coses, la pròpia identitat, i deixar que penetre dins nostre un hoste alié, despersonalitzador, que ens aliene, que ens impedisca rebel·lar-nos en contra seua… Perquè ja sabem que qui seu, no avança, i qui oblida el passat, està condemnat a la disolució...


12/01/2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada