ELS REIS D’ORIENT… QUE ARRIBAREN DES DE TARTESSOS

(Nota prèvia: M'agradaria que els que entreu en el meu blog des d'EEUU, Rússia, França..., i altres països, us posàreu en contacte amb mi per saber-ne el motiu, bé per e-mail o bé a través del 'comentari'. Gràcies).

Ja la coneix tothom, la novetat. La novetat amb què ens ha sorprés el papa Benet ics ve palet, segons els joves que l’aclamaren a Madrid fa un temps: Que els Reis d’Orient, en realitat, venien de Tartessos, a l’occident d’Andalusia…, i molt més a l’occident de Betlem…, perdó, de Natzaret, per això era conegut per Jesús de Natzaret, indicant el poble on va nàixer i va viure…. Per tant, si no va nàixer a Betlem, perquè no van haver d’anar a empadronar-s’hi, els seus pares, tampoc no hi va haver la matança de sants innocents… L’estrella que va guiar els Reis no era tal, en el sentit que va aparéixer en el cel ex professo per a guiar-los, sinó una supernova la llum de la qual va arribar al nostre planeta des d'alguna llunyana galàxia just quan havia de nàixer el Messies…

            D’una plomada, aquest papa, ha desmuntat tota la mitologia que el poble cristià havia muntat sobre un fet tan transcendetal, com l’arribada a la Terra, en carn i ossos, a través de la concepció de Maria, obra de l’Esperit Sant, de Déu en persona. L’única cosa que el papa ha deixat intacta, clara i demostrada, dins de tota aquesta mitologia desnonada és que Jesús va ser concebut no per home, ja que sant Josep fa un paper subaltern, sinó pel mateix Déu en forma de colom, potser en la primera concepció telepàtica… I, naturalment, Maria va romandre verge, segons les profecies d’Isaïes, abans, durant, i després del part… La veritat és que la família ideal que predica l’Església no queda gens ben parada: Sant Josep que no és pare natural; l’Esperit Sant que li’n trau la funció, una mare verge post partum i un fill que és Déu i home alhora… On trobareu una família humana similar?

            Per a una ment racionalista, un embolic de colló de mico… Perquè seria més fàcil de creure que uns mags, supersticiosos i avorrits, en veure aparéixer l’estrella, cregueren que era un senyal del cel i emprengueren, jogassers, el camí que els indicava intrigats per tan misteriosa aparició (potser van ser els inventors de les rutes turístiques), que no creure que una jove concebera per obra d’una entelèquia divina i romanguera verge… Però savis té l’Església per a escrutar els designis divins i interpretar-los i no aquests pobres mortals que som ignorants i una mica incrèduls…

            Però el que més m’ha alarmat d’aquestes declaracions papals és, com he dit, el desmuntatge de la mitologia que havia creat el poble al voltant del naixement de Jesús. ¿Què seria de la religió de grecs i romans, per mirar de més a prop i dins de la nostra cultura, sense tota la mitologia que van crear al voltant dels seus déus i deesses? De totes les seues lluites intestines i vel·leïtats amoroses? Pot hom imaginar Zeus sense totes les seues intrigues? O Cronos, menjant-se els seus fills? O Neptú, vigilant les amples mars?

            En els temps en què molta gent està deixant de practicar la religió, per indiferència, per incredulitat (mentre d’altres abracen sectes d’allò més irracionals i populistes), traure’n la part mitològica i simpàtica no crec que ajude gens a revifar ni la indiferència ni la incredulitat. Perquè en aquests fets, en el naixement d’una criatura innocent, i en la mitologia que espontàniament creem, sempre tendim a indentificar-nos encara que siga per veure la innocència que es reflecteix en els ulls dels nostres fills o dels nostres néts i ens ix la part més humana… I tota expressió humana, que ens acoste a aquella innocència, és positiva.

            Perquè si el papa Benet XVI creu que racionalitzant els fets que van envoltar el naixement de Jesús ens ha d’acostar més a la fe, n’està equivocat. En primer lloc, caldria que la mateixa església catòlica s’acostara a l’autèntic missatge que Jesús, diuen, va predicar d’adult. I entre ells hi havia com a base l’amor, que implica solidaritat i arremangar-se els pantalons; el perdó, que reconeix les nostres febleses; la tolerància dels altres i no els dogmatismes de la veritat absoluta; va predicar la pobresa…, mare meua quina paraula per a la cúria vaticana! Va predicar la separació entre religió i estat…, quina heretgia acabe de proposar, oi, senyor Rouco?!

            Volem conservar la mitologia, que ens acosta a la innocència, a la imaginació creativa…, però volem, sobretot, senyor papa, que adapten vostés la fe al missatge de Jesús i, sobretot, en donen exemple…, eixint al carrer, amb roba de carrer, i no des de palaus sumptuosos!

6/01/2013