dissabte, 26 de gener de 2013

TIRES LA PEDRA, AMAGUES LA MÀ…

Raimon cantava, en una de les seues primeres cançons, ja fa uns anys, “Tires la pedra / on anirà?” La dita popular, però, assegura que solem tirar la pedra i, després, per no patir-ne les conseqüències, amaguem la mà… Tothom ha tirat al llarg de la seua vida alguna pedra a algú, amb voluntat de jugar o amb voluntat de fotre’l. Però no és el mateix llançar una pedreta inofensiva amb ànim juguesc que no llançar un roc darrere d’un altre a fi de ferir o matar algú i, tot seguit, covardament, amagar la mà…, fer com si no passara res.
            Mentre continue llegint l’Agatha Christie, Muerte en el Nilo, després d’haver acabat finalment la novel.la de Silvestre Vilaplana, El quadern de les vides perdudes, aquesta setmana ha seguit esclatant entre les mans del PP el cas Luis Bárcenas, mentre cuejava el d’Unió Democràtica de Duran i Lleida, el del president de la Comunidad de Madrid, i apareixien en escena el de Carlos Mulas, del PSOE, amb el rere fons de la seua exdona, Amy Martin, escriptora i artista, que s’atribuïa els escrits periodístics que cobrava 3000€, com a primera ploma del món mundial, i el de López Viejo, lligat al president de la CM…
            En la majoria de tots aquests casos algú ha tirat la pedra, o un bon roc, granític, dur, pesat, contra la hisenda pública, de manera (presumptament) corrupta, i ha provat d’amagar la mà, o fins i tot culpabilitzar el veí. El senyor Rajoy ni sap ni contesta i tot ho ajorna ad calendas gregas, fugint del foc i de les flames… El senyor Durant i Lleida que havia promés dimitir si la justícia culpava la cúpula del partit de responsable, ha negat que ell, últim responsable, en tinga res a veure i s’aferra al càrrec de manera descarada; els senyors López Viejo i González passaven per allí i a ells que els regiren… Només el PSOE ha reaccionat favorablement, tot i que el cas ja fa un any que va eixir en la premsa, i ha distituït fulminantment el senyor Mulas, president de la fundació socialista. L’exdona, després de justificar allò injustificable, digne d’una novel.la de misteri, ha promés fins i tot retornar els diners, que ja és molt en aquest país en què ni els condemnats per corrupció tornen més allà d’alguna multa…
            És natural que els ciutadans estiguen indignats, amb la que està caient, mentre la ministra Fátima Báñez ens vol prendre el pèl, amb nocturnitat i alevosia, tirant la pedra de la tergiversació de les dades, tot assegurant que l’atur, que ronda el 6 milions, evoluciona favorablement… I tant favorablement, que no para de créixer mes rere mes, tot i la reforma laboral que l’havia d’aturar; tot i que la cara de Marianico seria suficient perquè Europa ens donara els crèdits gratis baixant la prima de risc a zero i les empreses es pegarien per vindre al nostre país… Jo crec que les declaracions d’aquesta gent(ola), incloent-hi el Montoro, la Mato, ronda la subnormalitat, sent ells els subnormals i pensant que ho som nosaltres… “Paraaaula de Miniiistre!” “Lloat siga el Senyooor!...” Si avui dia ja no té ni credibilitat la paraula de Déu, com ens volen fer creure que volen els coloms (o les gavines?) de l’esperança, amb milions de llars que pateixen gana i els nostres millors joves que estan en l’atur o han d’emigrar com en els millors temps del franquisme?
            No és açò també tirar la pedra de la mentida i amagar la mà?
            Estem farts de corrupció. Des del principi de la democràcia no n’han faltat casos, en tots els partits que han ostentat cert poder. Però d’allò que n’estem FARTS, senyors polítics, és que sempre, en la majoria dels casos, intenten amagar la pedra, el roc, el delicte, que han llançat sobre la bona marxa de la democràcia, sobre la transparència que han de mantindre com a garants de les lleis… Que intenten sempre tapar el ferum de la corrupció quan procedeix del seu partit i la vulguen esbombar quan procedeix del partit de l’oposició, és un dels actes més vegonyosos que puguen fer, ja que els delata també com a corruptes, perquè ens volen fer creure que el pecat no està en la mateixa corrupció, en el mateix delicte, sinó en la persona que ho fa segons a quin partit pertany…
            Si cal canviar la llei de finançament dels partits, canvien-la. Si cal canviar la llei perquè la responsabilitat de la transparència siga dels presidents o secretaris dels partits, a fi que afinen l’olfacte, canvien-la… Però, sisplau, no amaguen la mà… Siguen els primers a denunciar els corruptes, que tots sabem que n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà, que la pela s’apega a les mans com el vesc, però la transparència redundarà sempre a favor seu…
            Però els resulta tan difícil, ja ho veig, ja… Més a la dreta que a l’esquerra, això també. Però no per qüestions de dreta o esquerra, no. La dreta sempre ha mirat més cap a la riquesa material que cap als ideals. L’esquerra, sempre ha estat més idealista, però també hi ha qui  pot perdre els ideals fàcilment…
            Per tant, cal que les lleis ho eviten al màxim.


26/01/2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada