dilluns, 23 de setembre de 2013

UN ‘PONT’ PER UNIR ESTELLÉS AMB EL POBLE…

És ja una realitat els Sopar Estellés arreu de tot el País Valencià, des de fa uns anys. I més enguany, Any Estellés. A Borriana, serà ja el 3r any que celebrarem, divendres proper, el Sopar Estellés, al Port de Borriana, de la mà de l'ABC - La Canella, amb recital de poemes, a més d’alguna breu introducció sobre l’obra del poeta. Crec que a càrrer de Josep Palomero si la meua informació no va errada. L’any passat va anar a càrrec d’Aina Montferrer i fins i tot vam sentir un poema traduït a l’anglés de la mà d’un professor britànic…
En fi, si parlava d’un pont per unir Estellés amb la societat, em referia a l’acte que l’associació d’escriptors de les comarques de Castelló EL PONT, Cooperativa de Lletres va celebrar també divendres passat, dia 20, al Teatre del Raval, a Castelló, amb el patrocini i organització de l’Ajuntament de Castelló i de l’AVL. Diversos poetes de les nostres terres van recitar poemes de l’Estellés, en van cantar Veus Atrevides i Artur Àlvarez, i Miquel Àngel Prades en va teatralitzar. L’alcalde de Castelló va prometre dedicar una plaça al ‘poeta del poble’. Veurem que siga de veres…
Estellés, a qui vaig conéixer personalment, i qui va llegir uns poemes meus quan era cap de redacció de Las Provincias, allà pels anys setantes, s’ha convertit, gràcies a captar la sensibilitat de l’ànima humana, en el seu sentit més profund, en l’autèntic poeta del poble valencià, en el més popular i llegit, si més no, tot i els bons i grans poetes amb què comptem actualment. Si Ausiàs March és el poeta clàssic per excel·lència, Estellés és el poeta modern. Canta l’amor des del punt més sensible però també més salvatge. Canta la mort amb tota la seua crueltat però també amb naturalitat, sobretot quan imagina la seua pròpia mort… I conta i canta l’amor i el sentiment per aquesta terra… Crec que ningú no ha gosat expressar-la tan bé com en aquell ‘Assumiràs la veu d'un poble…’
Estellés diuen que era tímid. Una mica solitari. La veritat és que a Borriana va vindre algunes voltes. Va estar al sopar de les Forces de la Cultura, amb Fuster i una vintena d’intel·lectuals i artistes més de tot el País Valencià, pels anys vuitanta. També va vindre a recitar poesies. I sí, se’l veia un home tímid, però accessible. I quan agafava la paraula, de mà dels seus versos, es transformava…
El poble valencià tindrà els seus defectes i les seues mancances, fruit de tants anys d’alienació, de castellanització, de despersonalització, arran d’una història que no ens han deixat fer sinó al pas que ens marcaven. Però quan la gent més conscienciada té accés a la pròpia història, a la pròpia cultura, sense mitjancers estranys ni profetes de cap Imperio, i no dic res si tinguera bons senyors, com deia el Poema del Mío Cid, resulta un poble ben agraït, reconeixedor dels seus artistes i escriptors, i dels bons polítics amb peus en la pròpia terra…
Vicent Andrés Estellés n’és el millor exemple. Ell, amb el mateix Fuster, un dels més grans pensadors actuals, ens han retornat l’amor i l’estima per la nostra Terra, per la seua Història, la nostra Llengua, per la nostra Cultura…, sense menysteniment de cap altra història, cap altra cultura, ni cap altra llengua, perquè precisament els valencians, com els catalans i mallorquins, en ser terra de pas, com ho han estat tots els països amb costa, que tenen les fronteres més allà de la mar, som gent de barreja, i per tant, tolerants, i multiculturals…
Ningú no ens ha de donar lliçons de tolerància. Justament, els qui més critiquen les nostres polítiques lingüístiques, perquè ens les voldrien finiquitades, són els que només s’emmirallen en la seua pròpia llengua i, majoritàriament monolingües, són incapaços d’entendre la bellesa, i la utilitat, de parlar-ne quantes més millor…
Cada any, recordarem Estellés i recitarem Assumiràs la veu d'un poble i seràs el teu poble… Serem poble, el nostre poble… Què més podem fer, si volem viure en comunitat…, servant la nostra identitat, amb coherència i amb tolerància? La tolerància que molts no entenen si no és la ‘seua pròpia’…
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses...

23/09/2013

Cap comentari:

Publica un comentari