Aquesta
és una dita que corre, si més no, per terres de la Plana. El dia 15, la Mare de
Déu d’Agost; el dia 16, Sant Roc, i, el 16, el Gos…, amb majúscula. I és que,
després de tanta festa, cal descansar, tu… Damunt, a Artana, hi celebren, la
setmana del 29, les festes patronals de la degollació de sant Joan… O siga, que
descansen de tanta festa de mitjan d’agost i s’enganxen a la nova festa
patronal, amb bous i el que toque… Així, sí que es pot viure, tu!
Pensareu que jo també he fet el gos,
a tenor que m’he saltat una setmana el meu article. Bé, doncs no. M’he saltat
una setmana l’article, sí, perquè també sé que són dies de platja i de festes i
que la gent no està per a la reflexió. I cal descansar, tu, que la vida és com un
puzzle, o trencaclosques, feta de peces de diverses formes i colors… Però no he
estat descansant més del precís. És el cas que tenia en un arxiu unes notes
sobre un poble abandonat del Baix Camp de Tarragona on, segons diversos
testimonis, han passat i continuen passant fenòmens estranys. I, de colp i
volta, després de mesos que no sabia com lligar la història, em visita una
inesperada Musa i em fa una escolteta a l’orella. I en deu dies m’he dedicat al
desenvolpupament de la novel·la, per a joves, i deu dies més per a polir
lèxicament i sintàcticament, el millor que he sabut, la narració, sense oblidar
la coherència interna que és bàsica perquè una nvoel·la no et caiga de
les mans… Rebrà per títol El guardià dels joves amants.
De manera que, amics, no he estat
fent el gos. Una bona migdiada, sí, que cal compensar l’esforç amb el descans
merescut. I més si et ve la brisa marina a acaronar-te la cara i traure el
calor de les hores centrals, meleta pura, o mel de romer, que deia un obrer veí
meu…
Però no solament hem tingut la brisa
suau de la mar. Aquest darrers dies d’agost tots els que hem continuat vivint
en aquest país, hem assistit al fenomen del canvi de temps sobtat. Núvols
negres i blancs ens han amenaçat amb la seua pluja i l’han deixada caure
finalment a bots i barrals, “al meu país la pluja no sap ploure”, que canta
Raimon, i hi ha hagut inundacions en aquelles comarques centrals que ja saben
com se les gasta l’oratge… I a pagar-ho, com sempre, els agricultors, a molts
dels quals els ha fet malbé la collita i veges qui te la paga…
Aquesta setmana també m’ha visitat
un conegut que passava les vacances a prop de casa, amb vocació d’editor, ell,
que és un camp en el qual té una gran experiència, el nom del qual no cal
esbombar. Si més no, està oberta la nostra col·laboració que, tal com està la
situació del país, des del punt de la lectura i del llibre, convé més la unió
que no pas que cada u vaja pel seu averany. També he tingut la visita, molt
agradable, com sempre, de l’amic Iriarte i de la seua dona, Xaro.
Professor ell a Massamagrell i bibliotecària ella, a Vinalesa. Una tarda-nit de
xarreta, amb diversitat de coques salades, formatge i pernil, i rebosteria de
La Palma, la millor pastisseria de Borriana. Quina llàstima que les hores
passen i que s’haja de plegar quan la companyia és agradable…
En fi, amcis, avui celebrarem el
nové aniversari del naixement del meu nét, Joel. I tothom direm, com passa el
temps! Sembla l’altre dia quan vas nàixer i et teníem en braços… Veges qui
t’alça ara, tan fornit que creixes!... Però el celebrarem en família, amb una
bonda fideuada, encomanada, això, sí, a casa Ludi, que les fa molt bones, que la
dona també té dret al descans… Recorde que de menut, quan féiem els anys, a
penes si les mares tenien temps per a dir-nos: “hui fas anys”. I no sé ni ens
donaven un bes… Temps aquells! Ara, se celebra amb la família, amb els companys
de classe, amb els amics… Un sarau. És la llei del pèndol! Però, mira, gràcies
a això, viuen bars, pastisseries i semblants… Li farem un bes i una bona
abraçada, li desitjarem que en complisca molts més, en salut i saviesa… I
honradesa i coherència en la vida, que tal com està la cosa avui, és molt que desitjar…, i no sé si un
desig va. Però encara que en siguem quatre, cal que n’hi haja, d’honrats i coherents. I
això li desitjaré al meu nét…, sobretot.
1/09/2013
...aprender a ser honrado y coherente puede ser tan divertido como leer una novela de aventuras! Esto me conduce a pensar mi antiguo maestro de escuela en este blog, a traves de cambios atmosfericos repentinos y el placer humano que deriva de la buena companyia; o los estragos de los pobres agricultores en la intemperie de la negligencia y el fin de un deseo. Refrescante. Ryan N Heras
ResponElimina