DESPRÉS DE SANT ROC, EL GOS…

Aquesta és una dita que corre, si més no, per terres de la Plana. El dia 15, la Mare de Déu d’Agost; el dia 16, Sant Roc, i, el 16, el Gos…, amb majúscula. I és que, després de tanta festa, cal descansar, tu… Damunt, a Artana, hi celebren, la setmana del 29, les festes patronals de la degollació de sant Joan… O siga, que descansen de tanta festa de mitjan d’agost i s’enganxen a la nova festa patronal, amb bous i el que toque… Així, sí que es pot viure, tu!

            Pensareu que jo també he fet el gos, a tenor que m’he saltat una setmana el meu article. Bé, doncs no. M’he saltat una setmana l’article, sí, perquè també sé que són dies de platja i de festes i que la gent no està per a la reflexió. I cal descansar, tu, que la vida és com un puzzle, o trencaclosques, feta de peces de diverses formes i colors… Però no he estat descansant més del precís. És el cas que tenia en un arxiu unes notes sobre un poble abandonat del Baix Camp de Tarragona on, segons diversos testimonis, han passat i continuen passant fenòmens estranys. I, de colp i volta, després de mesos que no sabia com lligar la història, em visita una inesperada Musa i em fa una escolteta a l’orella. I en deu dies m’he dedicat al desenvolpupament de la novel·la, per a joves, i deu dies més per a polir lèxicament i sintàcticament, el millor que he sabut, la narració, sense oblidar la coherència interna que és bàsica perquè una nvoel·la no et caiga de les mans… Rebrà per títol El guardià dels joves amants.

            De manera que, amics, no he estat fent el gos. Una bona migdiada, sí, que cal compensar l’esforç amb el descans merescut. I més si et ve la brisa marina a acaronar-te la cara i traure el calor de les hores centrals, meleta pura, o mel de romer, que deia un obrer veí meu…

            Però no solament hem tingut la brisa suau de la mar. Aquest darrers dies d’agost tots els que hem continuat vivint en aquest país, hem assistit al fenomen del canvi de temps sobtat. Núvols negres i blancs ens han amenaçat amb la seua pluja i l’han deixada caure finalment a bots i barrals, “al meu país la pluja no sap ploure”, que canta Raimon, i hi ha hagut inundacions en aquelles comarques centrals que ja saben com se les gasta l’oratge… I a pagar-ho, com sempre, els agricultors, a molts dels quals els ha fet malbé la collita i veges qui te la paga…

            Aquesta setmana també m’ha visitat un conegut que passava les vacances a prop de casa, amb vocació d’editor, ell, que és un camp en el qual té una gran experiència, el nom del qual no cal esbombar. Si més no, està oberta la nostra col·laboració que, tal com està la situació del país, des del punt de la lectura i del llibre, convé més la unió que no pas que cada u vaja pel seu averany. També he tingut la visita, molt agradable, com sempre, de l’amic Iriarte i de la seua dona, Xaro. Professor ell a Massamagrell i bibliotecària ella, a Vinalesa. Una tarda-nit de xarreta, amb diversitat de coques salades, formatge i pernil, i rebosteria de La Palma, la millor pastisseria de Borriana. Quina llàstima que les hores passen i que s’haja de plegar quan la companyia és agradable…

            En fi, amcis, avui celebrarem el nové aniversari del naixement del meu nét, Joel. I tothom direm, com passa el temps! Sembla l’altre dia quan vas nàixer i et teníem en braços… Veges qui t’alça ara, tan fornit que creixes!... Però el celebrarem en família, amb una bonda fideuada, encomanada, això, sí, a casa Ludi, que les fa molt bones, que la dona també té dret al descans… Recorde que de menut, quan féiem els anys, a penes si les mares tenien temps per a dir-nos: “hui fas anys”. I no sé ni ens donaven un bes… Temps aquells! Ara, se celebra amb la família, amb els companys de classe, amb els amics… Un sarau. És la llei del pèndol! Però, mira, gràcies a això, viuen bars, pastisseries i semblants… Li farem un bes i una bona abraçada, li desitjarem que en complisca molts més, en salut i saviesa… I honradesa i coherència en la vida, que tal com està la cosa avui, és molt que desitjar…, i no sé si un desig va. Però encara que en siguem quatre, cal que n’hi haja, d’honrats i coherents. I això li desitjaré al meu nét…, sobretot.

1/09/2013