Vaig
estar el cap de setmana passat a Barcelona per raons personals. Feia dies que
l’home del temps ens amenaçava amb pluja. I no es va equivocar, tot i que no hi
va ploure tant com havien pronosticat. Plovisquejava quan vam arribar dijous
matí a Barcelona i en tot el dia ja no va ploure. I va plovisquejar l’endemà al
matí, a l’hora que menys desitjàvem, i no ho va fer fins a mitjan vesprada i a
última hora del vespre, quan ja érem a l’estació. De tota manera, veure ploure
a la Rambla, sota la lona d’una terrasseta,
resulta romàntic, si més no, mentre la gent continua passejant-hi, amb
paraigua o sense, que hi ha gent per a tot…
De tota manera, la Rambla sempre té
el seu aspecte romàntic, sobretot al vespre, quan els paquistanesos, que sembla
que han copat la major part del comerç del Raval, hi apareixen amb els seus
rams de roses i els van oferint a les parelles que hi ha assegudes a les
terrasses. No fallen cap vespre. A més, també paquistanesos, sempre tenen
alguna novetat que oferir als passejants. Quan no és un xiulet que se’t fica al
cap, és un voladoret amb llum… En fi, té la seua gràcia i distrau la gent.
Vaig comprar el diari a l’estació de
Castelló abans de pujar al tren. I, naturalment, la notícia més rellevant que
portava entre les seues pàgines, era l’inici del judici a Carlos Fabra, després
de nou anys d’embolica que fa fort. Una autèntica vergonya judicial. Crec que
la ciutadania té motius per a dubtar de la justícia. De la justícia ràpida i
imparcial, perquè ja veiem tota la corrupció que domina els voltants de la
política i l’escassíssima gent de pes econòmic que hi ha imputada o a la garjola. I si algú hi
entra, no torna els diners robats. Mireu el recent cas Malaya. Sembla que és un bon negoci
robar milions, que si robes quatre perres t’engarjolen ràpidament, i sense
possibilitat d’indult… Bé, vaig acabar de llegir tota la parafernàlia de judici
assegut en una terrasseta de la Rambla. I, davant aquell marc tan viu, amb la
multitud de gent que no parava de passar, els plataners que deixaven caure les
seues fulles daurades, les parades de flors…, tota la corrupció inherent al judici de
C. Fabra, V. Vilar i la resta, pudia a ferum. I més quan el sr. Fabra es va despenjar
que, a Madrid, ell no anava amb el sr. Vilar a demanar pretensions a cap
ministeri per a legalitzar els productes fitosanitaris sinó a ‘ensenyar-li la
Moncloa’. Més de vint-i-cinc viatges per a ensenyar-li la Moncloa, al sr.
Vilar, perquè es delia de veure-la i li llevava la son… Encara m’estic rient,
estabornit, incrèdul… Home, si haguera dit que anaven a Madrid de putes, m’ho
haguera cregut. De fama, en tenen.
I ara ens ix el sr. Vilar per la
tangent, també. Vaig comprar el diari Ara
l’endemà, i recalcava com aquest personatge canviava radicalment la seua versió
anterior. No li havia donat les maletes amb milions al sr. Fabra, sinó que era
la seua exdona, Montse, la que les havia allargades a l’exdona de Fabra... (Vaja,
tot són exdones i exhomes!) Que l'acusació l'havia feta per venjança. Això no s’ho creu ni
ell. Que el jutge pregunte a la gent d’Artana… I és clar, només hi poden haver
dues raons: o V. Vilar no vol reconéixer que ha estat ell qui ha pagat per a no ser
còmplice de suborn, o hi ha un pacte entre tots dos personatges que els
acabaria beneficiant, allunyant-los de condemnes més grosses. I aquests dos
pardals, com que s’han mogut en el món del caciquisme, de la manca d’ètica, de
la corrupció, no tenen cap remordiment a acceptar un comportament que ètic que no entra
dins de la seua moral. Damunt, el fiscal interroga al sr. Fabra com si fóra una
mongeta de la caritat. Ni li pregunta pels dubtosos ingressos ni res. Ací
sembla que està tot el peix venut. Esperem que la resta dels advocats, els de
l’acusació, entren a fer sang i a saber la veritat. Perquè seria una decepció
més de la justícia i ja en van…
Sota els plàtans bords de la Rambla,
la vida pren un caire romàntic. La visió de tanta gent, de tota mena, ètnia i
condició, et fa veure els horitzons llunyans. Només la conducta humana d’alguns
polítics, o empresaris, que han fet de la seua professió un mitjà per a l’espoli
de les arques públiques en propi benefici, enfosqueix la llum de la Rambla i
posa un punt de tristor en els que creiem en les persones. Però la realitat no
sempre s’adiu amb els nostres desitjos. Entre tanta gent solidària i
meravellosa, com a excepció, sempre hi haurà les rates de claveguera. Només la
societat tenim en les nostres mans la capacitat de matindre-les el més
allunyades possibles. Als polítics corruptes, negant-los el nostre vot. Als empresaris sense escrúpols,
fent que la justícia caiga sobre ells.
Aconseguirem fer-ho algun dia o els
polítics ja fan les lleis per a autoprotegir-se? Hi haurem de posar remei…
Mentrestant, mire qui passa i qui torna per la Rambla mentre m’acabe el café i
comence a fer els mots encreuats…
6/10/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada