EL PONT DE TOTSSANTS I ALTRES HISTÒRIES

 Ateses les males notícies que els mitjans de comunicació s’encarreguen de donar-nos diàriament, tant a nivell de país, com d’estat o europeu, amb la crisi de l’euro i els descomunals deutes de cada país, pensava parlar de la pèsima situació econòmica i social que, després d’un temps de descavalcament del poder de l’expochonorable Camps, comença a percebre’s en el nostre país. Crec que, tot i que no ho diran, ha estat un alleujament per al PP estatal i del país que haja desaparegut Camps. Amb el balafiament amb què s’ha gastat els nostres diners, a mans trencades, en economia no productiva, no li garantesc una bona governança a A. Fabra. La història posarà en un mal lloc a Camps, balafiador, emparador de corruptes i trencador de la pau social amb la seua dèria anticatalanista… I ara esperem que les solucions a la crisi, tant al Regne d’Espanya com a Europa, de la mà de la Merkel i Sarkozy, comencen a donar resultats posititus tot i que s’haja donat preferència a la salvació dels bancs i no a la dels ciutadans…

Però us volia parlar de Totssants i del dia d’ànimes… I és que necessitarem tots els sants perquè remeien la nostra situació i ens vindrà bé recordar les pobres animetes perquè meditem, o mediten, els acaparadors de fortunes, que sic transit gloria mundi i que al final ningú no ens endurem a l’altre món l’excés de riquesa acumulada. Si de casm els empastaments o alguna pròtesi. Que més val viure il·lusionat pel treball digne que no amb l’estrés de voler enriquir-se més i més cada dia, com els hackers, o com Gadhafi, que ja hem vist de què li ha servit tanta fortuna…

El dia de Totssants, i no el dia d’ànimes, perquè és dia laboral, hi ha encara el costum d’anar a visitar els nostres difunts i, de pas, t’adones de la multitud de gent, coneguda, que t’ha precedit. Un familiar del finat que et trobes al mateix camp sant i te’n dóna notícia, una fotografia col·locada sobre la làpida… I més si, com jo, visite el cementeri d’Artana d’any en any… Tinc més coneguts difunts al cementeri que vius al poble… I, és clar, penses, jo no em quedaré per a llavor… I no deixa de ser un acte d’humilitat que prevé molt bé contra la vanitat de la vida, que, amb raó o no, tots pensem que som el melic del món. Però, no. Davant el record dels teus pares, saps que no ets cap melic de res. Que el que cal, mentre hi haja salut, és aprofitar la vida sense perjudicar-te ni físicament ni mentalment, ni perjudicar ningú, treballar per viure decentment, treballar pels teus ideals, per si pots contribuir que aquest món, de vegades desballestat, millore una mica, que la gent tinga un bon record de tu perquè, potser, el dia que vegen que el teu nom o la teua foto és sobre la làpida, puguen murmurar unes paraules agradables, fins i tot dir una pregària… Perquè, qui sap què ens trobarem després de la mort! I si entràvem en una sisesa o setena dimensió, passàvem a l’altre costat de l’espill, com Alícia en terres de meravelles i ens retrobàvem en un nou món on poguérem continuar conreant l’amistat, la poesia, o la prosa, lliures del cos, sense haver de pagar fons de pensió ni assegurances del cotxe o de la llar? Ni preocupar-nos de les males polítiques dels nostres governants? O riure’ns dels acumuladors de riqueses materials que no han pogut emportar-se-les a l’altre món… Ha ha ha!...

28/10/2011