Ja
sé que ens preocupa més l’atur, l’economia personal i europea… Quan tot
semblava ben encaminat, ha arribat Papandreu i, com un porc en un favar, amb la
pretensió del referèndum, ho ha llançat tot a can Roc… I no sé com acabarem,
que massa voltes li estem pegant al nano, o a l’euro, i amb l’economia, i el pa
de cada dia, no val a jugar-hi ni a badar. Aquesta crisi que molts no hem
provocat, ja dura massa i no es veu el túnel d’eixida. Mane qui mane.
Però
fa dies que us volia parlar d’una altra qüestió que, no sé si directament o
indirectament, ens afecta als valencians i a la nostra economia. Diuen que un
poble amb sentit de poble està més unit quan van mal dades. Que es provoca un
fil de solidaritat, una sobrecàrrega d’energia, una bona dosi d’imaginació… I
resulta que tots aquests elements no els trobe en aquest país que tant
estimem…, alguns. Com he dit aquests dies arrere, el malbaratament dels nostres
diners en fastuosistats ha provocat un empobriment, un excés de despeses que
ara no podem cobrir i que ens farien falta per a menesters més productius i
solidaris. L’energia no la veig en una població amb un atur de més del 22%. Què
pot fer un aturat? I si algú vol mamprendre alguna activitat, els crèdits estan
tancats. La imaginació dels governants no acaba d’enllestir l’estalvi i la
creació de riquesa pels camins que pertoca, amb un excés de funcionaris,
sobresous i altres despeses inútils. I si a més hi adjuntem tres
característiques més que patim alguns valencians –un bon nombre, diria jo-, les
esperances de futur com a país són minses.
I
quines són aquestes tres característiques negatives?, preguntareu.
En
primer lloc, la nostra ignorància històrica i cultural que ens fa acceptar un
espanyolisme exacerbat i una llengua dominant com preexistents des de la
creació del món. No cal ja parlar de les pseudoteories blaveres
que alguns accepten com a dogma de fe sobre l’origen de la llengua i la nostra
història deslligada de la corona catalanoaragonesa… En segon lloc, segons
Freud, la voluntat de matar el pare. D’ací prové tot l’anticatalanisme ja que
no s’accepta que els nostres orígens lingüistics, històrics i culturals
provenen dels que van colonitzar l’antic Regne de València, en la seua majoria
catalans. És el que també es coneix com criollisme. I, en tercer lloc, la
síndrome d’Estocolm, o siga, aquelles persones segrestades que acaben
enamorant-se del segrestador o del botxí… En aquest cas, conjuntament amb la
ignorància de què parlava, una majoria de valencians han acceptat el domini
castellà, amb llengua i cultura, justament dels que ens han espoliat
culturalment, lingüisticament, econòmicament i s’han enriquit a costa dels
països que més hem bregat econòmicament…
Tot
açò de què us parle, està ben estudiat per gent més entesa que no jo. En diuen
autoodi. Però davant de tantes persones amb les que parle i manifesten seguit
seguit aquests símptomes, no me’n podia callar… Ara, cada u dels que em llegiu,
reflexioneu i decidiu de quin costat voleu estar…
*Podeu
enviar aquest article als qui considereu oportú. Les bones “ànimes”, que
recordem en un dia com avui, uns ho agrairan.
2/11/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada