SEMBLA QUE HA ARRIBAT PER FI LA TARDOR

 Hem tingut un estiu i una entrada de tardor que jo qualificaria de monòtons. Vull dir que, al llarg de l’estiu, tret d’algun petit aiguat que només ha servit per a netejar lleugerament la pols de l’atmosfera i descarregar-la sobre els cotxes aparcats a l’aire lliure, no hem sabut què era ploure. Algun llamp, algun tro esgarrifós…, però lluny de les tronades a què habitualment, en ple estiu o en vespres de la tardor, ens trauen de la monotonia, encenen el cel de la nit amb focs artificials i has de desconnectar els cables de la tele o de l’ordinador per por que alguna centella es cole pels cables i se’ls carregue… L’únic temor era si la tronada venia carregada de pedra, que llavors sí que se’t posava un nus a la gola per temor que t’abonyegara el cotxe. Diuen que quan passa sant Roc, no tarda a arribar la primera tronada i que –diuen a Borriana-, arribat el setembre, amb la festa de la patrona, sol caure ‘aigua Misericòrdia’. Però enguany ha continuat la calor després de sant Roc, ha continuat tot el setembre, sense aigua a la vista, i tot semblava que la cosa anava per a llarg. Però, no.

Ahir al vespre vaig anar a passejar en cotxe a la platja de Borriana en companyia de la meua inseparable esposa. El cel estava rúfol. Uns núvols negres s’endinsaven en la mar. Jo diria que entre la costa i les illes Balears. Vam aparcar el cotxe de cara a la mar. Un cel negre, amb una aigua d’un verd jade, que enamoraven. Un far brillava rítmicament cap al sud. Potser era el de Sagunt. De colp ens va semblar veure un llamp en la llunyania. I els fanals mig imperceptibles d’unes barques que feinejaven en l’horitzó. Després diuen que el peix és car… Però a poc a poc l’espectacle es va anar animant. Els llampecs van començar a acostar-se –no massa-, i a diversificar-se, més al nord, més al sud, il·luminant els núvols i el verd jade de la mar, i els llamps feien figures insòlites, com serps capritxoses que teixien el cel per breus moments.

L’aigua va caure més cap al sud. Però aquesta nit ha arribat ja a la nostra comarca i hem sentit com pegava contra les finestres i els ampits, sobre les moreres que hi ha davant de casa… Ja ha arribat la pluja, ja ha arribat la pluja!, he pensat mentre jeia al llit, tot buscant la son. Però el plaer de sentir de nou caure l’aigua, no me l’ha llevat ningú perquè, com el sol, l’aigua forma part de la nostra vida i, si no fa mal, de la bellesa del nostre món. I, de moment, l’aigua és lliure i plou quan vol. Tot i que, com deia Raimon, a voltes la pluja no sap ploure. Plou molt o plou poc. Però benvinguda siga cada volta que plou…

Aquest matí, per primera volta, en baixar a passejar la chihuahua, he hagut de posar-me el suèter, més que res per la humitat. La frescor era suportable. Però, en fi, tot indica que la tardor s'ha decidit a arribar, finalment...

24/10/2011