L’altre dia vaig estar a la llibreria Argot, a Castelló, compartint preguntes i respostes sobre l’ofici d’escriure amb uns grups d’alumnes de primària. En aquestes edats els xiquet@s estan molt interessats a saber els intríngulis d’aquest ofici que admiren, que els ompli d’una boirina de misteri i màgia i que, si han llegit algun llibre teu que els ha agradat, el recorden amb plaer.
Posats a la llibreria vaig demanar el llibre de Jaume Cabré, Jo confesso, i La mà de ningú, de Vicent Usó, editat a Proa, que van haver de pujar del magatzem perquè acabava d’entrar a la llibreria. Calentet calentet… Jaume Cabré és un gran escriptor però crec que Vicent Usó no se li queda enrere tot i que algunes de les seues novel·les, finalistes del Sant Jordi, no han tingut la ressonància mediàtica que les dues últimes de Cabré, l’altra, Les veus del Pamano… Però ara n’estic acabant de llegir una altra, de la qual us en parlaré quan l’acabe però que vos recomane ja sense cap embut, El bes de l’aigua, d’Elvira Cambrils, editada a El Bullent. A banda del tema, interessantíssim, i de l’època que retrata, l’any 1933, ho fa amb una sensibilitat pròpia d’una mà femenina.
Ara quan escric aquestes impressions, el dia està rúfol. Per això m’he tancat al despatx a navegar una mica per internet. Si l’altre dia us parlava que havia arribat la tardor, avui fa un dia propi d’un dia d’hivern, tancat pels núvols pels quatre costats, sense deixar de ploure un plugim que no entolla els carrers i sense aclarir-ne una, amb un ventijol humit, de llevant, que fa que t’abrigues si no vols agafar el primer constipat de l’any, que ja hi ha qui va estossegant i mocant-se pel carrer.
Ara espere amb il·lusió el dimarts que ve, que presentaré a València, a La Casa del libro, al passatge de Russafa, 11, a les 19.30, la meua darrera novel·la negra Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building. Estic nerviós perquè no sé si vindrà molta gent o no. Però n’estic il·lusionat. És una novel·la que m’agrada, arriscada per la temàtica, d’intriga però de denúncia de la corrupció per part d’alguns polítics i empresaris de la construcció sense escrúpols…
Espere que faça bo i que no hi haja excusa per a ningú. Els escriptors necessitem el recolzament de la gent. No deixe de comparar algunes situacions de la novel·la d’Elvira Cambrils, en què també denuncia en la novel·la el desastre paisatgístic, amb la meua. En el fons és perquè tots dos ens estimem aquest país que alguns s’han empenyat a destrossar.
Que un raig de sol us il·lumine a partir de demà i que la tardor bonanceta ens acompanye un temps. De moment, em trobe humit…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada