dijous, 10 de novembre de 2011

ENTRE LA RIALLA I EL PLOR: LA INDIGNACIÓ


Sí, amics lectors. Estic sumament perplex, com Vicent Marqués (e.g.e.). Per una banda, m’he atipat de riure amb les declaracions de la consellera Lola Johnson –que van fer riure també alguns locutors de mitjans de comunciació-, en assegurar que les goteres de no sé quin edifici de la Ciutat de les Arts i les Ciències –que es veu que en pateix de valent- s’esdevenen ‘només quan plou…’ No sabia jo que també n’hi podia haver en sec, un dia assolellat, i que negara els baixos… en sec! Per a descollonar-se, quan no saben com justiificar els milions que ens han costat les obres i que han estat tan mal acabades, tot i el gran arquitecte que les ha dissenyades. I sense deixar el senyor Calatrava, també és per a esclafir el riure la justificació que la mateixa consellera ha donat en pagar 15 milioneti d’euros pel projecte de les Torres Calatrava… No 2,5 milioneti, com havien assegurat, sinó 15! I les torres sense construir! És clar que, segons la consellera, no hi ha res perdut, home! El projecte ‘sempre es pot vendre a tercers’. Pels 15 milioneti? Qui els pagarà? Quina incompetència i quanta niciesa! I mentre els científics de la Fundació Príncep Felip la mamprenen a sabatades contra els responsables de paralitzar uns projectes d’investigació, es gasten els diners en una Ciutat de la Llum sense futur, en un aeroport sense avions, a mantindre uns sous i unes despeses fora de tot trellat en temps de crisi i a fer bufar núvols, en comptes de baixar les despeses en sous polítics, en funcionaris i assessors enxufats, en persecució dels abusos dels (ex)directors de caixes… Cosas veredes que farán avergonzar las paredes! Ens cal una agranadora que comence a posar ordre des dels ajuntaments fins al govern valencià i traga fins a l’úlltim gra de pols!
Tot i que no només al nostre país o a l’estat espanyol…, no! Perquè havent sentit les notícies que vénen d’Itàlia, és per a plorar! Que la culpa la té Berlusconi? Doncs, no, senyors, tota, no! La té ell i el poble italià que l’ha escollit per uns quants anys, la tenen els partits que li han donat suport. La tenen els tribunals de justícia que amb la seua lentitud encara no l’han condemnat pels delictes que ha comés… La té la Unió Europea per haver-li rigut les gràcies… i la seua immoralitat personal i política. És capaç d’arrossegar Itàlia i Europa al desastre per salvar-se ell. I és que cada vegada tinc menys confiança en una classe política que ha perdut, alguns, si més no, prou responsables, els valors de transparència, bé comú, ètica…, com si hagueren passat a la història i el més neci a folrar-se que siga l’últim!
O ens revestim de transparència i moralitat, deixem de veure l’estat com un mitjà de folrar-nos a base dels diners dels ciutadans (també Urdangarin se n’ha aprofitat? Ja seria massa!), legislem perquè caiga sobre aquests balafiadors el pes de la llei, controlem els mercats financers o… anem cap al desasstre. I ja sabem els desastres com han acabat al llarg de la història per a eixir de la crisi… Massa anys de pau perquè els balafiem.
Amics, ètica i salut! O al revés…

10/11/2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada