dissabte, 3 de desembre de 2011

LES MANS AL PIANO DE JOSÉ ITURBI


Ja veig que els internautes estan més interessats en el meu bloc sobre llibres i notícies, llibresjoanpla, que sobre el meu bloc literari i d’opinió, plajoan… Però això no vol dir que vaja a defallir i que no vaja a contentar als meus seguidors amb algun article de tant en tant, quan les muses vegen amb bona cara inspirar-me alguns fragments literaris…
I avui, veges tu, han vingut en la meua ajuda. Algú va posar en facebook la Rapsòdia hongaresa número 11 de Liszt, extreta del youtube, i interpretada per José Iturbi. I és que don José Iturbi, reconegut a tot el món per la seua música, la seua interpretació i per la seua activitat en el món del cinema nordamericà, va tindre una certa relació amb Borriana, tot i que ell va nàixer a València, segons tinc entès.
A Borriana tenia, o té, una finca a tocar del riu Millars, a les Alqueries de Santa Bàrbara, coneguda per la Cotorra. I hi venia a passar els seus dies de descans aclaparat, potser, per la dinàmica cinematogràfica o interpretativa al llarg del món. Després de la seua mort, el seu nom ha quedat fixat a Borriana a través d’una plaça i d’un centre educatiu.
Però del que jo, o les muses, us volíem parlar era de les mans del mestre. D’allò que ens ha quedat filmat per al futur tot i que ell descanse en pau. I és que em vaig quedar pensant, i meditant, en veure com les seues mans, els seus dits, anaven interpretant, tecla darrere de cada tecla, la rapsòdia hongaresa número 11. Era veure aqueixes mans àgils, que semblaven tenir intel·ligència pròpia, bellugar-se sense error de nota en nota. I llavors vaig pensar en les mans de tots els músics quan interpreten la música, en les mans dels escriptors, presents i passats, quan interpreten les seues idees a través de l’escriptura, movent-se sobre el paper, sobre el teclat de l’ordinador (qui anava a dir que les velles màquines quedarien obsolotes!), en les mans dels amants acaronant delerosament el cos desitjat, en les mans de les costureres cosint o sargint la roba… En totes les mans del món que treballen (diuen que la condició de les nostres mans amb el polze oposat ens va dur a ser intel·ligents), i en totes les mans del món que odie que han oprimit o serveixen per oprimir les persones…
Jo em quede amb les mans àgils de l’inefable don José Iturbi, en la seua melodia interpretativa. Que la música, en la seua bellesa és el llenguatge més universal i entenedor del món…

3/12/2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada