diumenge, 29 d’abril del 2012

AVUI FA ANYS QUE VA MORIR MA MARE


            No sé li al personatge femení de Mor una vida, es trencar un amor, li vaig posar Maria en honor a ma mare, si perquè sonava bé o perquè en la nostra cultura occidental és un nom universal… O potser per totes tres coses alhora. Maria és un nom eufònic i sempre m’ha agradat, tot i que ha servit en moltes ocasions per acompanyar altres noms com si per ell mateix no tinguera prou entitat: Maria Dolors, Maria Eugènia, Josep Maria, etc…
            Ma mare es deia Maria a seques. El dia que va morir, que era diumenge, ara fa onze anys, jo li estava telefonant des de primera hora del matí a sa casa d’Artana, des de Borriana. Vivia sola des que va morir mon pare uns quants anys abans. Volia comunicar-li que havien tret en la premsa una notícia sobre la meua obra literària a fi que comprara el diari ja que, com sabeu, les mares es paguen molt dels èxits dels seus fills. Però el telèfon comunicava insistentment una i una altra volta. Alarmat, vaig avisar un dels meus germans i, quan va arribar a casa, ma mare havia faltat. Estava sobre el llit amb el telèfon a la mà… Volia comunicar-se amb algú de nosaltres, en trobar-se malament, però malauradament no hi va arribar a temps…
            Va morir d’un infart. Era el tercer. Diuen que a la tercera va la vençuda. Ella havia patit el primer anant pel carrer, com aquell que diu, i no se’n va assabentar.  Era una dona molt forta. Va ser quan li va repetir el segon i la van haver d’ingressar quan el cardiòleg va descobrir que ja n’havia tingut un de primer. En el segon, jo em trobava a La Vila Joiosa en companyia de la meua dona. Hi havíem fet cap des de Muro d’Alcoi on jo havia tingut una taula redona sobre literatura juvenil en companyia d’Isabel Clara Sinó i Josep L. Seguí. En compte de tornar a casa per Xàtiva, vam entrar per l’interior d’Alacant i vam passar per Penàguila, un lloc tan emblemàtic en l’obra d’Enric Valor. En aquell temps no hi havia mòbils i no em vaig assabentar de l’infart de ma mare fins que vam arribar a casa.
            Uns quants anys després, l’infart li va passar factura. Va morir sense causar-nos cap molèstia, la pobra. Encara em fa un batec el cor quan me la imagine amb el telèfon a la mà, sense arribar a temps de posar-se en contacte amb nosaltres, sense poder socórrer-la o sense poder acomiadar-nos-en…
            Ma mare ha estat una d’aquestes dones de poble que han viscut sacrificades per la família. Sa mare va morir quan ella encara no caminava, a conseqüència del part. Va anar uns pocs anys a escola, o a costura, i aviat va haver de fer la feina de casa. Contava que havia de pujar dalt d’una cadireta per arribar al banc de la cuina. O siga, que el seu treball laboral, no remunerat, va començar cap als deu anys. Quan es va casar, en la immediata postguerra, plena de penúries, havia d’atendre casa nostra i casa son pare i germà. Netejava casa i els preparava el dinar. Jo encara la veig asseguda a l’entrada de casa pelant faves tota apressarada perquè, això, sí, no en donava l’abast, pobra… No hi havia aigua potable, s’havia de rentar la roba a la sèquia, s’havia d’encendre la llar de llenya… I no ha rebut cap homenatge ni li han fet cap monument. Per molt menys fan a una santa i la pugen als altars…
            Durant els anys de la seua vellesa, però, ja vídua, ha tingut moltes alegries. Ha tingut un cabàs de néts que, sobretot els que vivien a Artana, acudien a sa casa perquè els cuidara. O quan jo hi pujava amb els meus fills. Era la dona més feliç del món envoltada de criatures. No crec que haguera acceptat un altre pagament millor que aquest. Tenia bon caràcter, es feia amb tot el món, era solidària i…, estimava els seus fills.
            Onze anys després de la seua mort, potser no havent-li-ho sabut agrair en vida com jo hauria volgut (de vegades deixem passar el temps dels agraïments explícits per pura rutina), li ho vull agrair públicament i que en quede constància.

            Casualment, avui bategen un besnét seu. Ja en té un grapat. La vida continua i segur que se n’alegra.

29/04/2012



           

1 comentari:

  1. Emotives paraules. Aquests tipus d'homenatges són els que calen i no eixos buits que es fan moltes vegades per compromís.
    Salut.

    ResponElimina