COM HAN CANVIAT, LA SETMANA SANTA I LA PASQUA, DÉU MEU!

Per a una minoria de gent, sobretot de ciutat, dir Setmana Santa encara fa referència a dies de sacrifici, devoció religiosa i recolliment. Dejuni, abstinència, oficis religiosos… Que esclaten plens de joia la nit del dissabte, nit de Resurecció, i culminen l’endemà al matí amb l’Encontre…

Per a una majoria, però, aquesta setmana és sinònim, des de fa uns anys, d’un període extra de vacances. Queden lluny els dies de desdejuni i abstinència, de sacrificis…, d’oficis religiosos a no ser que algú pertanya a alguna de les confraries tradicionals o a algunes que en alguns pobles s’han creat darrerament. Una majoria de joves ja no saben què vol dir sants oficis, ni desdejuni ni abstinència… Si no treballen agafen la setmana o una major part com a dies de vacances dures i pures i mentre d’altres van als oficis ells són de viatge o de festa en algun xalet de la costa…

No ho critique, naturalment. La religió és una cosa personal i qui vol la practica i qui vol, no… És obra i gràcia de la democràcia i de la tolerància. I per això dic que ha canviat de dalt a baix… Quan jo era menut, i ho conte perquè quede per a la petita història local, la quaresma, als pobles i ciutats mitjanes, era temps de desdejuni i d’abstinència, de prèdiques apocalíptiques, de pràctiques religioses obligades… Els xiquets, en Setmana Santa, deixàvem de jugar al carrer, no podíem cantar ni xiular, i assistíem a tots els oficis, via crucis i processons: "Perdona a tu pueblo, Señor, perdona a tu pueblo, perdónale, Señor...", cantàvem rutinàriament. Enmig de tan de tenebrisme, ho agafàvem con un joc, fins i tot quan, en no poder fer sonar les campanes, avisàvem dels oficis fent sonar pel poble la sorollosa matraca. El dia de Rams, amb un ram d’olivera a veure qui el duia més gran, després de la seua benedicció, picàvem fort contra el terra del temple i eixíem esperitats cap al calvari on dipositàvem, en la capella, a través de les dues finestretes, un ramell en honor del Sant Crist… El dia de glòria, agafàvem un pitxer i anàvem al cancell de l’església a omplir-los d’aigua beneïda mentre cantàvem “Ratetes eixiu de dins del forat, que el Nostre Senyor ja ha ressuscitat…”

I els dies de Pasqua, de viatges vacacionals, res. De petits, les mares ens duien a una de les eres del poble, a uns tres-cents metres, on ens menjàvem la mona, "Ací em pica, ací em cou, el dia de Pasqua em (et) trenque l'ou...", i jugàvem o escalàvem la paret d’alguna pallissa… Divertídísim, tu! Trisme rural de totes totes! Quan ens féiem uns xiqüelos, ens donaven llibertat per anar amb la colla d’amics a l’ermita de santa Cristina a menjar-nos el berenar i la mona asseguts sobre unes pedres al mig de la rambla. Era la consecució de la plena llibertat! Tot i que estàvem acostumats a recórrer pel terme sense cap vigilància. Aquelles eixides, els viatges d’avui en dia, ens permetien fumar els primers cigarrets de fabricació espanyola, més roïns que la merda de gat, que s’apagaven si deixaves de xamar… Però en aquell món de repressió, era una gran conquesta. I ens sentíem feliços.

Ara, tot queda com a prehistòria. Com un món reclòs en una religió de supersticions, tancada en si mateixa, de pors i ignorància, de repressió i vigilància de les autoritats religioses i polítiques… Nosaltres, en la nostra innocència, no ens n’adonàvem i, a la nostra manera, érem feliços i en tréiem tota la diversió que podíem. Sense perills de carretera…, això, sí.

9/04/2012