No sé si aquest és un bon títol per a allò que vull expressar. Potser en política hauríem d’afirmar, en general, allò que el poble aplica a la classe eclesiàstica: fes el que diguen que has de fer però no faces el que ells practiquen. O siga, bones paraules i pocs fets, o fets contradictoris. És el que hem vist en general des que hem recuperat la democràcia, en molts dels líders dels partits més importants. No és el mateix el que es diu davant les masses en un míting que posar-se a governar on has de lidiar amb les forces reaccionàries de la societat, i més en un estat com l’espanyol on la rèmora més reaccionària es desenvolupa com els bolets si més no a nivell de mitjans de comunicació; has de lidiar amb les forces empresarials, mai contentes amb les seues obligacions i els drets dels treballadors; has de lidiar amb les forces sindicals, poc reivindicatives, a vegades, tot i que massa dependents de les subvencions de l’estat a manca d’una forta adscripció sindical per part dels treballadors que les faria més independents i reivindicatives; i has de lidiar les relacions internacionals que no sempre caminen en la mateixa direcció social o econòmica que la teua… I tot això crea un batibull de difícil ajustament…
Però si a això afegim les flagrants i actuals contrarietats entre els partits majoritaris i, sobretot, en el que hem viscut els darrers anys entre el PSOE i el PP, la cosa ja és de jutjat de guàrdia. Vull dir que per una banda el PSOE, en teoria socialdemòcrata, ha abandonat aquests postulats, en part, i, mogut per la necessitat, s’ha decantat més per les polítiques liberals, detraient drets als treballadors i potenciant l’economia de mercat, que no per fer una política més social. I tots he mviscut el moviment del 20M que justament reclamava i reclama més atencions socials. Tots sabem que vespres de fartera, matins de desdejuni… I els diners arriba un moment que si en traus del calaix i no n’hi fiques, s’acaben. I això és el que ens ha passat. Hem balafiat i ara estem amb el cul enlaire. Però a més l’esquerra, la del PSOE, ha abandonat aquella utopia que sempre acaba atrapant.
Però, què ha fet el PP? L’engany més sistemàtic d’uns dirigents polítics que s’han afanyat a acomplir aquell refrany castellà de Donde dije digo, digo Diego… Mentre han sigut oposició han criticat al PSOE tot el que ara estant duent a la pràctica amb escreix. Que si el PSOE volia fer una amnistia per al retorn del capital evadit a l’exterior, era una ‘ocurrencia’. Ara va i el fan ells. Que si la reforma del mercat del treball crearia més desocupació i originaria un acomiadament més fàcil, ara en fan una que deixa la classe obrera amb el cul enlaire… O siga, totes les crítiques i totes les promeses han saltat fetes miques… Quina credibilitat mereixeran a partir d’ara?
La sort és que la ciutadania sembla que se n’ha adonat. I allà on tots els vaticinis pronosticaven una victòria aclaparadora del PP a Andalusia, han saltat pels aires. No se n’han fiat, ja, després de tantes mentides i promeses incomplertes. I el vot ha emigrat a formacions fins ara més fiables, com IU, o s’han quedat a casa. I això és la volatibilitat del vot. Que ja ningú no el tindrà segur, o no l’hauria de tenir segur. Fins ara l’esquerra ha estat més crítica que la dreta, més fidel, potser per manca de criticitat…
Necessitem bons governs, realistes, per afrontar el dia a dia, els canvis imprevistos, però a l’hora utòpics en la consecució de millores. Però sobretot necessitem que els partits clàssics es reformen, abandonen la manera clàssica de dirigir-se a una ciutadania cada volta més culta i més crítica, que s’empassa menys les mentides, les falses promeses i que demana una democràcia més participativa, no endogàmica, i una austeritat en les despeses innecessàries… Potser la línia de Compromís (i ho dic com un exemple en el nostre país, tot esperant que no canvien de rumb), desprès de vicis polítics atàvics, siga la línia a seguir, millorant-la en tot allò possible…
1/04/2012
El pots compartir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada