Per
a qualsevol que seguisca atentament els mitjans de comunicació, ara i sempre,
se li ompli la cara de vergonya, generalment per causa aliena, davant la
sorprenent i no sempre coherent, conducta humana. Tots sabem dels casos de
corrupció, dels balafiaments legals
del diner públic, de les desviacicons del diner a ONG’s o de les depuradores a
les butxaques dels partits o personals… És un autèntic escàndol! Però quan
aquestes conductes afecten al món de la Justícia, la que és cega per
naturalesa, alehores la gent del carrer no entén res de res… Ja ho va dir
aquell polític andalús, ‘la justicia española es un cachondeo’.
Una majoria, tots coneixem el cas
Carlos Dívar. Segons el Fiscal, no hi ha delicte en tot el balafiament de
diners públics que ha fet aquest bon home en els seus ‘sospitosos’ viatges de
setmana cubana… Com va afirmar Javier Nart, és l’opinió del Fiscal. Perquè tot
i que el tribunal, el cap del tribunal, dispose d’uns diners per a unes
determinades despeses com a representant del tribunal, ‘aquestes mai no poden
emprar-se per a ús personal, sinó professional’. I, aqeust, no ha estat, en
general el cas. No cal que us conte com ha anat la cosa. Però allò més greu és
que aquest balafiament ja fa anys que es practica i no ha estat denunciat
mentre no hi ha hagut un ‘enfrontament’ entre membres del tribunal. O siga, que
no ha estat denunciat per ‘justícia’, sinó per revenja… Per la qual cosa podem
continuar assegurant que ‘la justicia española es un cachondeo’.
I continua sent gravíssim que el cap
del tribunal, Carlos Dívar, mentisca davant l’opinió pública i es negue a
reconéixer que el balafiament que ha fet de diners públics si no és delicte és
almenys immoral. I ho fa ell, un home de missa diària, profundament catòlic,
que justifica la seua crucifixió pública assegurant que més va patir Jesús en
la seua passió… I jo em pregunte de què serveix la moral cristiana si és capaç
de justificar la immoralitat. És clar, com que amb dos parenostres i dos
avemaries se’t perdonen tots els pecats, qualsevol cosa és possible mentre no
assumim que ‘els pecats’ s’han de reparar d’una altra manera més personal i
justa…
És clar que el cas Carlos Dívar no
és més que una petitíssima punta de l’iceberg. No cal que ens ho conten als valencians que no
compartim la corrupció. Tot i que si miràrem els votants dels partits que
encapçalen la corrupció, se’ns cauria la cara de vergonya a tothora. Els
tribunals de ‘Justicia’ estan composats per parts polítiques. Jutges que
representen al partit conservador, al socialista, als convergents, als… I ací
és on la justícia deixa de ser cega i es converteix també en partidista. Hi ha
una endogàmia partidista que corromp tota l’autèntica ‘democràcia’. Una
endogàmia que serveix tant per a ‘enxufar’ els correligionaris, siguen o no
aptes, com per a amagar les corruptel·les. I així no es pot seguir, ja que el
poble se n’està fartant, està abominant dels polítics i això ens pot dur a
trobar-nos amb el que no desitgem. Sabem que som febles i corruptes,
personalment. Però cal evitar que aquesta feblesa, aquesta corrupció, entre en
les institucions. I cal una RENOVACIÓ total i absoluta en tots els àmbits
públics. I més, amb que ens està caient, davant la inutilitat de les reformes
restrictives que no aturen la crisi ni amb cent mil tancs fent de barrera.
Hi ha una desconfiança en els
polítics, en les institucions, per manca de transparència, per balafiament, per
endogàmia, per… Afegeix-hi tu el que cregues convenient. La llista pot ser
llarga.
I amb tot aquest caos, vénen els
somiatruites i ens donen la dolució. El Papa ens conta que la crisi se
soluciona resant. Té castanyes la cosa! I Rouco parla de reevangelitzar
Espanya. I jo em pregunte, després de fer una anàlisi històrica de la santa
església, per què no comencen ells a practicar el missatge de Jesús, que
parlava d’amor, de pobresa, que calia de deixar en mans dels Cèsar el que és
del Cèsar i en les de Déu allò que és de Déu? Perquè, els de dalt, parlen
d’amor i no el practiquen; la pobresa que practiquen és per a fer riure, i el
que més practiquen és el desig de poder, el temporal i el de subjugament de les
consciències. I si es posaven a treballar posant els peus a terra? Que
renunciaren als seus privilegis institucionals i econòmics…, que seguisquen més
l’exemple de Càritas i el dels milers de cristians solidaris que no es dediquen
al proselitisme sinó a apaivagar la fam dels altres?
A tots ens cal una renovació total i absoluta en els
nostres plantejaments. Hem de ser més humans,
senzillament.
Perdoneu, però algú ho havia de dir…
17/06/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada