diumenge, 24 de juny de 2012

LA NIT MÀGICA DE SANT JOAN


 A Artana, el poble de la Plana Baixa on vaig nàixer, tenen per patró Sant Joan, però l’home que va morir tràgicament. O siga, la degollació del sant a mans d’Herodes. A mi, com que no m’agrada la sang, i perquè, contràriament al dia patronal, la gent del poble ha tendit a celebrar l’onomàstica el dia del naixement del sant, una data més tendra i poètica, he seguit aquesta tradició.
            A més, però, aquesta data em duu a la memòria la meua pròpia història, quan era un infant, i preparava amb la resta d’amics les fogueres al poble. Era un autèntic divertiment, per a nosaltres, que anàvem a buscar la brossa a l’horta com un joc. Armats amb un cordell fort o una corda, capgiràvem cada racó dels camps a la recerca dels canyots de panís o dacsa, d’esbarzers, canyes i de tot el que es poguera cremar. Tot ben lligat, o mig lligat, carrejàvem la brossa cap un lloc del barri (un carrer de poc trànsit, una era propera, una pallissa abandonada…), i l’hi anàvem amuntegant a veure quina barriada faria la foguera més gran. I no van ser poques les vegades que les dones, granera en mà, amenaçadores, ens volien impedir el pas a fi que no els deixàrem un rastre de brossa després que havien agranat, pobres, el carrer…
            Recorde que un dia va vindre l’agutzir del poble a casa a proposar-me que parlara amb els amics i barata un quinzet a cada membre de la colla, deixàrem de fer les fogueres. I, naturalment, ens hi vam negar. La foguera, en aquells anys, corria a càrrec nostre, sense que hi acudira cap dotació de bombers ni hi haguera cap altra mesura de seguretat. I mai no va passar res…
            Aquesta nit, la més curta de l’any diuen, és una nit màgica, com ho continua sent ara i com, segons sembla, ho ha estat des de temps immemorials, des que l’home de Neanderthal o de Cromagnon retien culte al sol, en el solstici d’estiu, perquè sabien que tota la vida depenia de la seua energia…
            Ara està de moda acudir a la platja per celebrar la nit màgica de sant Joan. La platja de Borriana s’ompli de gent que sopa, xarra i encén les fogueres que després acostumen a saltar. Fins i tot l’ajuntament col·labora amb un castell esquifit que desperta la gent a altes hores de la nit. A mi continua atraient-me aquesta nit. En Només la mar ens parlarà d’amor, Maria submergeix a mitjanit el seu fill Sergi en l’aigua de la mar de Borriana, com un altre Aquiles, a manera de bateig.  També la mateix nit, Céline i Bernat, en La violinista de París, de retorn de dita ciutat, hi fan cap amb els amics i, agafats de la mà, entren dins la mar i demanen un desig cada un…
            I ningú es qüestiona l’objectivitat de la màgica nit, ni si el seu desig es realitzarà. ¿Potser no és més que una connexió inconscient amb el món màgic d’on provenen els nostres més vells coneixements? ¿Un no voler trencar amb els més romàntics dels somnis: trencar la crua realitat i crear-ne una d’imaginària? I més encara amb els temps que corren…
            Tant de bo poguérem en una nit màgica com la de Sant Joan, la nit més curta de l’any, escurçar tots els problemes que ens aclaparen, transformar-los, sense la necessitat de la ineptitud de tants polítics i financers com ens governen…
            Preferisc somiar en la nit de Sant Joan com quan era un infant…

24/06/2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada