dimecres, 14 de novembre de 2012

REFLEXIONS IN MORTEM I POST MORTEM…


Ja us havia avisat  que havia retardat l’article setmanal per un fet luctuós. Es tractava de la mort inesperada, per sobtada, d’un familiar proper. Era a punt de complir 92 anys. Vol dir que ha tingut temps de viure la seua vida, en general ple de salut i amb un bon estatus econòmic. Res a dir, que ningú no ens hem de quedar per a llavor. El cas és, però, la impressió que fa quan veus algú a qui ha arribat la seua hora i es debat entre la vida i la mort, amb dificultats per a respirar tot esperant que d’un moment a un altre expire.
Quan jo era menut, la mort formava part del dia a dia. Quan moria algú, la veu corria raude i els anàvem a visitar espontàniament el difunt. Ningú no ens l’ocultava. I era tètric per la parafernàlia amb què ho revestien. Amb el progrés, la mort ha estat ocultada. Greu error. Des de menuts hem de saber i assimilar com acaba tot. Pot ser una lliçó d’humilitat. Com ho ha estat per a algú de nosaltres. He vist morir algunes persones. I això et fa replantejar moltes coses. Sobretot l’orgull i l’avarícia…
És llavors quan t’adones, tan desvalguts davant la dalla, que, com diu vox populi, “no som res”, que no t’has d’endur res a l’altra vida… I morir amb la consciència tranquil·la deu ser una bona mort si no hi ha dolor. Si la persona que està finant ha estat una persona que ha viscut dignament, tolerant, treballadora, que ha estimat desinteressadament, veus la seua mort amb certa llàstima i penses quina pena, que se’n vaja. Si ha tingut un caràcter mancat d’empatia, intolerant, que ha malbaratat la convivència familiar, hi penses: de què t’ha servit? Què n’has tret? Hauries pogut ser estimat i morir orgullós i ara tothom espera o desitja la teua mort…
Crec que hauríem de tenir més contacte amb la mort. En eixe moment et sents despullat, nu, indefens, i et planteges allò que és important en la vida i allò que no. Ho relativitzes tot. I és allò que no fem en la nostra vida quotidiana: relativitzar els fets i donar-los la justa importància. Quantes discussions per raons, o desraons, que al cap de mitja hora han estat oblidades! Perquè no has ajuntat una porta; perquè no has retirat la roba bruta; perquè se te n’ha passat una trucada…
Personalment, en uns anys he hagut de patir unes operacions traumàtiques, algunes de les quals m’han abocat al penya-segat de la vida. I això també m’ha fet molt relativista. Donar importància a allò que realment en té: la salut, un plat d’escudella a la taula, la bona relació familiar i amical, un passeig davant la mar, un llibre a les mans que t’enganxa, una bona conversa amb els amics a l’hora de l’àpat, un viatge de plaer… Poseu-lo en l’ordre que vulgueu. La resta, si et cau una gota d’aigua a terra sense voler; si se t’ha oblidat tancar la finestra…, són autèntiques collonades! Es torca la gota de terra; es tanca la finestra i ja està, collons!
Voleu dir que si els homes públics, polítics, jutges, empresaris…, tingueren present que són caducs, que algun dia es trobaran indefensos davant la seua consciència, nus, no vigilarien més la gestió, serien més imparcials en la justícia, o tractarien el treballador amb més consideració?... En fi, ja sé que és pura utopia. Quan u té poder, pot fer-se més ric, justament o injustament, crea dins seu com una mena de paradís terrenal en què acaba creient que és immortal, que no en serà expulsat… mai. Aquest és el nostre error. Malauradament, Eva va fer el mos a la poma i, com a mare de tots, ens va encomanar la mortalitat. Com he dit en alguna de les meues novel·les, tenim la sort de provenir de la pols estel·lar, té milers de milions d’anys d’existència i que, meravellosament, ha tingut la virtut de poder convertir-se en vida. I la vida ha arribat a allò impensable: l’autoconsciència. Podíem arribar a més, com a humans? Saber que existim? Però en aquesta meravella que és l’autoconsciència portem també el nostre pecat: saber que hem de morir. Que si obrem malament, ens mossega, si no tenim cap tara psíquica. Que la pols tornarà a formar part de la terra i, potser, s’integrarà a través de les plantes en algun altre ser viu…
I, quina sort, no?, que amb els milers d’anys que ha costat d’arribar a la vida i a l’autoconsciència, al més o menys lliure albir, que la  poguem aprofitar per a ser feliços, per a fer feliços als altres… Però és una lliçó que, potser perquè no tots veuen morir lentament una persona, aprenem… Una llàstima. Potser el món aniria millor… O això vull creure, pobre il·lús…

13/11/2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada