dissabte, 24 de novembre de 2012

LA TÀCTICA DE DESTRUIR-NOS JA VE DE LLUNY…


No sé si Catalunya reeixirà amb la consecució de la seua independència. Tant de bo, si ha de ser per a bé de Déu o de les ànim.es, com diria la veu del poble. El que està clar és que ni Catalunya ni la resta dels països de parla catalana, o Països Catalans, com vulgueu, tenen futur dins de l’estat espanyol. I per a demostració de tot el que dic no cal més que fer un repàs als darrers esdeveniments al voltant de les eleccions de demà, diumenge, 25 de novembre. El menyspreu, la manca de consideració, la proposta de diàleg, els insults, la suprema ignorància del fet català, per part dels polítics del govern del senyor Rajoy, i d’ell mateix, o de periodistes, fins i tot dels que esperaves més comprensió, han estat considerables. I ja no parlem dels pròxims a Intereconomía, la Gaceta, la Razón o ABC… Són uns altres mons que no tenen res a veure amb el nostre… És com si el seu cervell, mediatitzat per la manca dels horitzons de la mediterrània, funcionara amb uns xips diferents. O això sembla, si més no… Perquè agafant com a exemple la burda juguesca d’El Mundo, no entenen més que del joc brut, la mentida, la manipulació, la tergiversació… És la manera com ho han fet des de fa segles. Fixeu.vos-hi: des de Felip II, i estem ja al segle XXI. Qui no recorda el Conde de Olivares i la seua invasió de Catalunya durant el regat d’aquest rei? La seua mitja independència li feia més mal que un gra al cul. I la seua cultura.
Ara Martí Gironell ha escrit una gran novel·la, L’últim abat, en què parla de la resistència del monestir de sant Pere de Bages davant el rei de Castella. Justament, el mateix Felip II. En ella es conta com l’abat va ser assassinat a fi que el monestir poguera ser repoblat per monjos castellans i caure en mans de la Congregación de la Observancia de Valladolid. Però, naturalment, calia dur-ho a terme a poc a poc, a fi que els monjos catalans no se n’adonaren… I quan ja foren minoria, tacatà!, la cosa ja estava feta. En transcric uns paràgrafs de com calia actuar:
“-De mica en mica, amb paciència. No és d'ara. És el resultat d'una estratègia calculada, planejada i ben executada. A través del nomenament d'abats comendataris, una plaga -es va exclamar Reverter fent petar la llengua al paladar- o uns titelles triats a dit que només recaptaven impostos i cobraven les rendes que els pagesos devien als monestirs. Diners, però, que no es quedaven pas al monestir, no!
[...]Com penses que el rei Felip va fer la guerra? Així, manllevant-los els diners, aconseguien que s'empobrissin i quedessin despoblats tots els monestirs, fins al punt que ells els rescataven de la misèria econòmica i espiritual [...].”
De mica en mica ens han tret el dret a l’oficialitat de la llengua a nivell estatal, sent el 25% d’habitants. De mica en mica, el PP estatal, el valencià i el balear, van retallant l’ensenyament, les subvencions i ens van fent creure, i una gran majoria s’ho ha acabat creient, que som ‘espanyols’ i, a més, mira tu, ‘quina sort, valencians’ o ‘balears’, o ‘catalans’… I quan un poble assumeix la síndrome d’Escocolm, Kaputt!
Em fa tanta basarda escoltar els polítics espanyolistes, llegir els periodistes que emparen la ideologia més carpetovetònica, sentir que administrativament forme part de Tejeros, Milans del Bosch, Mayors Oreja, Vidal-Quadras, Aznars, Rajoys, Guerras, Botellas, Bauzàs, Camps, Sorayas i tutti quanti de la parafernàlia més retrògrada, cavernícola, que a mi també m’agradaria independitzar-me administrativament de tot aquest estol d’australopithecus mentals, de vocació mesetària, latifundista… Per sort, ideològicament, ja fa anys que no tinc res a veure amb ells.
Quan he dit, afegit, de mentalitat mesetària, latifundista, cal que llegiu Delenda est Hispania, d’Albert Pont, o escolteu a Vilaweb un vídeo de presentació que hi ha… Aleshores entendreu per què entre un país de latifundistes, de mayorazgos i señoritos, i un de propietat mitjana, industrialitzat, pot arribar a haver-hi tanta diferència. Són dues mentalitats introbables. Dues maneres de veure el món. Dues maneres de fer-lo funcionar. I és clar, entre horitzons de terra campa i els horitzons de la mar, mai no ens podrem entendre… Sempre tendiran a ser els únics senyors i a viure de subvencions a costa dels altres. Això, esperem que s’acabe aviat i que, en boca d’ells, cada palo aguante su vela…
Espere que els catalans, quina sort, sàpiguen demà ‘decidir’ què volen.
                                                 

24/11/2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada