No
em vull posar transcendent perquè avui és l’avantvespra de la Nit de Cap d’Any.
Ja hi ha filòsofs que ho sàpien fer millor que no jo, tot parlant del pas
inexorable del temps i de la brevetat de la vida… Les persones tendim a dividir
la vida en períodes de temps, no sé si a fi de situar-nos-hi i no caminar
perduts. Segons, minuts, hores, dies, anys, dècades, segles, mil·lenis… Una
caterva de subdivisions que ens permeten saber el temps de cocció de l’olla, la
durada d’una pel·lícula, els dies d’una excursió, el temps de les collites, els
anys de les persones… I, naturalment, és el pas dels anys el que més ens
preocupa a partir de certa edat si bé en algun temps de la nostra vida desitgem
que passen, o avancen, com més ràpidament millor. De vegades el temps passa
veloç i d’altres ni picant-les amb un martell, passen les hores… Tot és un
engany merament subjectiu. Mentre fas l’amor, no penses que hi ha temps. Penses
en la persona que tens al teu costat i la passió amorosa, o sexual, menysté la
racionalitat neuronal i temporal. Quan esperes ansiosament una notícia, bona o
dolenta, potser més si és dolenta, el temps se’t clava en mig de les neurones i
els seus tic-tacs semblen inamobibles…
Però les persones tendim a
l’autoengany. Cada volta que arriba la Nit o el Dia de Cap d’any, ens felicitem
per l’any nou i ens desitgem aquells bons propòsits que oblidem l’endemà
mateix… Però no sé si som conscients que és un any més de vida, sí, i cal donar
les gràcies, si estem plens de salut i no estem en l’atur, però un més que ens
en resta.
Crec que havia dit que no em volia
posar transcendent, que filòfofs n’hi ha… Volia dir-vos que jo continue amb les
meues rutines. Consultant Internet, a veure què diuen els amic@s, escrivint si
tinc cap idea que em ronde pel cap, o llegint. I ara vaig per mitjan de la
lectura de la novel·la de l’amic de lletres Pep Castellano: Raons de sang i foc, editada a Bromera.
Una bella història que passa a Castelló durant la guerra de la Germania i que
posa en evidència l’explotació dels vençuts, els àrabs, i la xenofòbia latent
que sempre sol jaure en el més fons, o en la pell, de les persones. O siga, la
intolerància, per un costat, fruit de la fe absoluta en la pròpia visió de la
vida; en el dogmatisme religiós amb què cada religió educa els seus creients;
en el sistema de classes propi de la societat capitalista… I en mig de tot
aquest sarau social, l’amor, que sol estar per damunt d’intoleràncies
xenòfobes, classistes, o religioses… L’amor és sempre allò més profund i
essencial, bàsic, que domina les persones ja que en ell està l’arrel de la
supervivència com a espècie. És la crida entre la racionalitat que ens vol
imposar la societat i l’instint de la natura que ens impel·leix a procrear-nos
en un procés on les hormones tenen molt que dir… I és que per més racionalment
que volguem comportar-nos, el nostre cervell primitiu, el que compartim amb
animals inferiors, s’imposa de vegades al cervell racional.
I, retornant al pas del temps, mireu
si han passat milions d’anys des que formem part de l’espècie animal, els que
han passat des que ens hem autoclassificat com a homínids, i els no
menyspreables que han passat des que l’homo
sapiens (¿) ha fet aparició sobre la Terra… ¿Quants propòsits han pogut fer
aquests homini, ja racionals, cada
volta que celebraven els canvis d’estació, encenent segurament focs i sacrificant
aninals, de millorar les seues vides? Vosaltres mateixos, que coneixeu la
Història i no és precisament un ventall de germanor…, tot i que no cal oblidar
els progressos socials i tècnics que malgrat tot hem anat fent i que espere que
continuem fent…
Però quan estudies precisament la
Història, veus que tot és un continuum, que fins i tot els progressos, o els
retrocessos, s’insereixen en la vida com un fet natural i vital de l’espècie…
Com els avenços, o retrocessos, personals. Fins i tot la mort... No és precís que siga Cap d’Any
perquè ens examinem i fem propòsit de millorar… Ho podem fer qualsevol dia, a
qualsevol segon, minut, o mes… Què més fa?
29/12/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada