dissabte, 29 de desembre de 2012

LA VIDA ÉS TOT UN 'CONTINUUM'…


No em vull posar transcendent perquè avui és l’avantvespra de la Nit de Cap d’Any. Ja hi ha filòsofs que ho sàpien fer millor que no jo, tot parlant del pas inexorable del temps i de la brevetat de la vida… Les persones tendim a dividir la vida en períodes de temps, no sé si a fi de situar-nos-hi i no caminar perduts. Segons, minuts, hores, dies, anys, dècades, segles, mil·lenis… Una caterva de subdivisions que ens permeten saber el temps de cocció de l’olla, la durada d’una pel·lícula, els dies d’una excursió, el temps de les collites, els anys de les persones… I, naturalment, és el pas dels anys el que més ens preocupa a partir de certa edat si bé en algun temps de la nostra vida desitgem que passen, o avancen, com més ràpidament millor. De vegades el temps passa veloç i d’altres ni picant-les amb un martell, passen les hores… Tot és un engany merament subjectiu. Mentre fas l’amor, no penses que hi ha temps. Penses en la persona que tens al teu costat i la passió amorosa, o sexual, menysté la racionalitat neuronal i temporal. Quan esperes ansiosament una notícia, bona o dolenta, potser més si és dolenta, el temps se’t clava en mig de les neurones i els seus tic-tacs semblen inamobibles…
            Però les persones tendim a l’autoengany. Cada volta que arriba la Nit o el Dia de Cap d’any, ens felicitem per l’any nou i ens desitgem aquells bons propòsits que oblidem l’endemà mateix… Però no sé si som conscients que és un any més de vida, sí, i cal donar les gràcies, si estem plens de salut i no estem en l’atur, però un més que ens en resta.
            Crec que havia dit que no em volia posar transcendent, que filòfofs n’hi ha… Volia dir-vos que jo continue amb les meues rutines. Consultant Internet, a veure què diuen els amic@s, escrivint si tinc cap idea que em ronde pel cap, o llegint. I ara vaig per mitjan de la lectura de la novel·la de l’amic de lletres Pep Castellano: Raons de sang i foc, editada a Bromera. Una bella història que passa a Castelló durant la guerra de la Germania i que posa en evidència l’explotació dels vençuts, els àrabs, i la xenofòbia latent que sempre sol jaure en el més fons, o en la pell, de les persones. O siga, la intolerància, per un costat, fruit de la fe absoluta en la pròpia visió de la vida; en el dogmatisme religiós amb què cada religió educa els seus creients; en el sistema de classes propi de la societat capitalista… I en mig de tot aquest sarau social, l’amor, que sol estar per damunt d’intoleràncies xenòfobes, classistes, o religioses… L’amor és sempre allò més profund i essencial, bàsic, que domina les persones ja que en ell està l’arrel de la supervivència com a espècie. És la crida entre la racionalitat que ens vol imposar la societat i l’instint de la natura que ens impel·leix a procrear-nos en un procés on les hormones tenen molt que dir… I és que per més racionalment que volguem comportar-nos, el nostre cervell primitiu, el que compartim amb animals inferiors, s’imposa de vegades al cervell racional.
            I, retornant al pas del temps, mireu si han passat milions d’anys des que formem part de l’espècie animal, els que han passat des que ens hem autoclassificat com a homínids, i els no menyspreables que han passat des que l’homo sapiens (¿) ha fet aparició sobre la Terra… ¿Quants propòsits han pogut fer aquests homini, ja racionals, cada volta que celebraven els canvis d’estació, encenent segurament focs i sacrificant aninals, de millorar les seues vides? Vosaltres mateixos, que coneixeu la Història i no és precisament un ventall de germanor…, tot i que no cal oblidar els progressos socials i tècnics que malgrat tot hem anat fent i que espere que continuem fent…
            Però quan estudies precisament la Història, veus que tot és un continuum, que fins i tot els progressos, o els retrocessos, s’insereixen en la vida com un fet natural i vital de l’espècie… Com els avenços, o retrocessos, personals. Fins i tot la mort... No és precís que siga Cap d’Any perquè ens examinem i fem propòsit de millorar… Ho podem fer qualsevol dia, a qualsevol segon, minut, o mes… Què més fa? 

29/12/2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada