NADAL, NADAL!...

-->

Poseu-li música, si voleu, al títol… Ara és temps de nadales. Fins i tot quan vas pel carrer, pels carrers comercials de les ciutats mitjanes, hi ha altaveus exteriors que no paren d’oferir nadales… És clar, el que inciten és a comprar. I no és per a menys, amb la crisi que ens estan fent patir, tot i que molts asseguren que no és una crisi sinó una estafa… Doctors té l’església, o economistes, a fi que es posen d’acord…

            En les meues Memòries d’un xiquet innocent, que he penjat en la xarxa, en el meu bloc d’opinió, intitulat memoriesxiquet.blogspot.com, recorde els nadals d’aquell temps, tan allunyats en part, referents al consumisme, als actuals. És clar, eren temps no de crisi, sinó de pobresa, els primers anys de la postguerra. Però així i tot, l’austeritat va durar molt més enllà, fins i tot quan jo ja era ben fadrí. El Nadal, referent a les menges, es limitava a una bona paella, pastissos de casa, què bons, i torrons, amb una copeta de mistela. El dia de Sant Esteve, putxero amb carn d’olla i un bon arròs del brou. A Artana, tal dia com Nadal, no hi havia les estrenes, sinó que el dia de Sant Esteve als xiquets se’ls regalava una capsa amb dolços. Era l’aguinaldo, o arguilando, que tan feliços ens feia. Els que tenien possibles, paraven el betlem, amb la mula i el bou, ara desnonats, i els que no ajudàvem a parar-lo o, si més no, féiem les visites… Tot molt natural i rutinari. Com la missa del gall on, la gent, si no feia molt de fred, a l’eixida ho aprofitava per a felicitar-se les festes. Després, una xocolatada vora la llar…

            La Nit de Cap d’Any tampoc no es feien grans escarafalls. Els que tenien llar i possibles, una bona torrada de carn i para de comptar. Què voleu més? Allò important també era la xarrada, contar històries, amb el foc ple de flames que pujaven fumeral amunt… Qualsevol extra, ens feia feliços.

            Els Reis encara no ens portaven els joguets de la Xina, sinó de les fàbriques valencianes. Tirolí, tirolí, tirolí / Senyor rei jo estic ací. / Un cabasset de garrofes / i una garbeta d’herba / per al seu rossí…, ens feien recitar els pares. Com que no hi havia grans tràilers per a carregar-los, venien lleugers. Un cavallet de cartró, un camió de transport, un carro amb el seu cavallet, un petit acordió que feia aire pels quatre costats al cap de quatre dies, una moto de llauna amb el seu motorista, que ara són peces de museu… Però igual érem feliços.

            Ara, o fins ara, per això de la crisi, els dinars són abundantíssims, amb el perill del colesterol, que el Nadal té molt poc a veure amb el fet religiós, més bé amb les saturnals romanes. Que és d’on, sembla, procedeix, i que l’església, sempre tan oportuna, va cristianitzar o ritualitzar. Perquè és evident que Jesús no va nàixer tal dia de desembre. No se sap quan. Alguns apunten cap a la primavera. Però tant de temps hem viscut enganyats amb el bou i la mula, i els Reis que venien d’Orient i resulta que vingueren d’Andalusia, de Tartessos…, que al final la mateixa església tirarà el mite per terra.

Però sempre ens quedaran els bons àpats, i els regals… Hi ha xiquets que no saben on posar els joguets, de tants que n’arrepleguen, i d’altres que en reben de la caritat… Tot molt poc cristià, evidentment, que tot ha quedat en una parafernàlia consumista. Però el comerç ho agraeix, que diu que venen una gran part del que venen en tot l’any. I això també és positiu i, fins i tot cristià, o de justícia social, que és una manera de repartir la riquesa donant treball a qui no en tindria. Qui no s’aconforma és perquè no vol. I és que la vida tan complexa i està tan interrelacionada que no podem pontificar sobre res. Potser enmig de la voràgine de les festes pensem poc en el missatge cristià, però si serveix per donar treball a les empreses que viuen de tot aquest sarau, benvingut siga…

Bon Nadal i Pròsper Any 2013… Ei, tant de bo!

23/12/2012