UN PAÍS EN MARXA, IMPARABLE..., I 80 ANYS DE LES NORMES DE CASTELLÓ

Aquesta setmana m’ha embargat un esperit poètic. També està bé que de tant en tant faça una pausa en prosa i llitja poesia… És molt sa per a l’esperit. Aquest comença a transcendir, més enllà dels núvols, i recorre espais insospitats. Fa una setmana que el Grup d’Estudis Històrics Fallers va fer a Borriana un emotiu homenatge a un personatge singular, conciutadà, Pepe Esteve Patuel, que va ser alcalde de la ciutat durant el règim de Franco. Però la seua poesia, com potser la seua vida, molt liberal segons en quines èpoques, ja que va ser relacions públiques del club Passapoga de Madrid, molt conegut en el seu temps, traspua poc, pel que porte llegit, la ideologia franquista. En la poesia el poeta expressa els seus dubtes existencials, és profund en molts dels seus pensaments, tot i que manifesta una fe profunda, natural en aquells temps… Tret de tres poemes, està escrita en castellà.

            Per una altra banda he llegit també un dels poemaris d’un altre borrianenc, Iban L. Llop, professor de català en la Universitat de Sàsser, Sardenya, titulat precisament, Batalles de Sardenya. Naturalment, una i una altra poesia, tenen poc en comú, a més de la llengua, tot i que en alguns dels poemes l’un i l’altre parlen del poble i dels seus records d’infantesa… Iban ha assumit la veu del poble en la llengua del poble, i té ben clares quines són les seues arrels.

            Exactament com les ha tingudes des de fa anys el nostre cantant emblemàtic Raimon que, en l’homenatge fet ahir a l’escriptor Joan Fuster, al CCCB, ha llegit durant cinquanta minuts textos escollits de l’obra del suecà. Fa noranta anys del naixement de l’escriptor, vint de la seua mort, i cinquanta de la publicació de Nosaltres, els valencians. Res de tot açò no haguera estat possible sense altres homenots anteriors, com els signants de les Normes de Castelló. Ni tan sols l’assumpció de país d’un altre gran home, Andreu Alfaro que justament va morir ahir… Quina diferència entre l’ètica d’aquest artista i la pilleria pecuniàra de Calatrava. I és que el país dóna per a tota mena de gent, i de la segona ens en sobren…

Però com que volem mirar avui les coses positives, continuarem fixant-nos en la voluntat de ser i de fer país, com les manifestacions d’Escola Valenciana, en pro d’una escola pública i en valencià, i les dues manifestacions que hi ha aquesta vesprada a València i a Castelló en aquest sentit. A més, a Castelló, reivindicarem els 80 anys que fa que es van signar les Normes de la mà d’aquells homes que no volien dividir el país, en profit de minories, sinó unir voluntats en pro d’una llengua i d’una cultura que tots sentien pròpies, tot i les seues variants. Molts dels signants tenien bones relacions amb escriptors i intel·lectuals catalans i balears, i participaven en actes comuns. Era, simplement, constatar una evidència i acceptar la normalitat.

Personalment, per raons físiques, no podré assistir a la manifestació de Castelló, tot i que ho farà un fill meu. Però mentalment hi estaré present com estic en molts actes i manifestacions. Parangonant el que diu el poema de Mío Cid, Déu meu, quin gran país podríem aconseguir si tinguérem bons polítics. Però crec que els que ens han governat en temps de Zaplana i de Camps han estat els antipolítics, que han anat, en bona part, els capdavanters, a enriquir-se personalment o a fer el contrari del que era la seua missió: acabar amb la llengua i la cultura del país i, de rebot, amb l’economia i la pròpia banca… Han aconseguit el segon. A més, el senyor (¿) Camps ha perseguit amb un empaitament visceral, propi de l’autoodi, l’entitat que més ha treballat per aquest país, com és ACPV, i ens va llevar il·legítimament, com ha dictat ara el Tribunal Suprem, la TV3, el canal que emetia en la nostra llengua… Espere que la poguem recuperar ben aviat. Que el seny, la tolerància i la democràcia vagen apoderent-se dels polítics.

Aquest país va i anirà endavant malgrat les traves del nacionalisme espanyolista, que només fa que crear-se enemics a tot l’estat, i dels polítics valencians que hi col·laboren. Tant bé que podríem viure o conviure, coexistir, si més no, si cada nació no intentara avassallar l’altra. Però el nacionslisme espanyol porta en els gens el genocidi dels altres per a poder sobreviure. Ja ho van demostrar ben bé a les Amèriques. I això es diu por. I la por és molt perillosa.

Però nosaltres som un poble viu, amb voluntat de ser i de tirar endavant i, si resistim, no ens podrà ningú… L’únic que cal és canviar alguns polítics…, ja sabeu quins.

15/12/2012