He
estat una setmana sense escriure com haureu notat aquell grup de persones que
seguiu els meus comentaris. Hi ha alguna vegada en la vida que, a causa del
cansament, de la repetició dels fets que van produint-se, o reproduint-se dia a
dia, monòtonament, prefereixes abstenir-te de dir res… I més si els fets
arriben a esdevenir tan irracionals, hipòcrites, allunyats de la imatge dels
seus protagonistes, o si més no d’aquella imatge que t’havies creat i que ha
resultat mera ficció, pur fingiment.
La idea m’ha vingut al cap perquè
justament estic llegint una novel·la d’una gran autora, d’origen valencià,
resident a Barcelona, com és isabel-Clara Simó… La novel·la, no massa llarga,
fàcil de llegir, editada pel segell Bromera es titula Un tros de cel. És la
història de tantes i tantes xiques que, indefenses o enganyades amb males arts,
han fet cap a la prostitució. És un art vell, diuen que el més vell de la
humanitat, que els mateixos micos, anteriors a nosaltres, també practiquen. Però
una cosa és practicar-lo motu propio i una altra a la força, amb violència
física i psíquica. Un parèntesi: Crec que no es fa prou per a perseguir-lo. I
que la justícia no és prou dura per als que forcen físicament i psíquicament la
llibertat sagrada de les persones… En aquest cas, Wing, o Ariadna, finalment
resulta una privilegiada pel pacte que ha fet amb el seu proxeneta… Però tampoc
no és de tot açò del que us en volia parlar, si no, com diu l’article que ens
ocupa, del fingiment. De la hipocresia.
I és que com tothom que ha visitat al
llarg de la seua vida alguna prostituta sap, i no ho dic per experiència, en
aquest cas, que solen enganyar els seus clients fingint un plaer
que no senten. Una vegada, mentre estudiava a Barcelona, un company de pis,
gallec, que solia visitar les dones de la vida alegre, va arribar tot content
al pis perquè la dona havia arribat al clímax al mateix temps que ell… Bé, deixem-ho córrer…
N’hi ha de babaus.
Traslladant-ho als fets que estem
vivint aquests dies, el nostre actual estat, des del punt de vista polític, no és cap
altra cosa que un fingiment de putes. I perdó per la paraula. Una ficció, allunyada de la realitat, del
poble… L’endogàmia política, tret de casos memorables, com alguns partits
minoritaris, i entre ells Compromís, de la mà de Joan Baldoví, continua tan inamovible,
entre els partits majoritaris, que xafen escassament la realitat. Viuen tancats dins una bombolla. Rajoy fingint
que no sap res de Bárcenas ni de la corrupció del seu partit; que passa en la
seua primera part del discurs de l'estat de la 'nació' dels denonaments i de la pobresa; que no encara amb valentia i democràticament la voluntat
de decidir dels catalans; Rubalcaba, entrampat en el seu passat de governant,
en què amb Zapatero, no va afrontar els problemes cara a cara. Ara ja és una
rèmora on el passat el desqualifica. Però continua fingint que té les
solucions. Bárcenas que fingeix que aquí
no pasa na, viatjant a Baquèira o a Canadà, a esquiar, el cínic. Urdangarin
fingint que no tenia ni art ni part en el cas Nóos, ni que cobrava, o el que
cobrava era per a una ONG d’Haití… Rita i Camps tombant el cap, fent-se els
sords, davant la seua presumpta implicació en el cas Nóos… Els mitjans de la
dreta, fingint que la corrupció i el mal govern no van amb el PP…
Fins i tot, a fi que no tots els
casos siguen nostres, a Veneçuela, el govern provisional fingeix que Chávez
millora i que qualsevol dia assumirà el poder. Al Vaticà el Papa assegura, i té
part de raó, que es troba vell i cansat físicament. Però sembla amagar, o ho
diu dissimuladament, que hi ha intrigues i corrupció dins del seu petit estat, lluites
intestines, i sembla que sexe immoral, xantatges…, que són els que en
definitiva l’han dut a llençar la tovallola i dir, apanyeu-vos, que si açò és un
exemple de vida cristiana, si açò és ser llum de vida per als creients, més val que em
retire en un convent de monges…
Amics, tragueu vosaltres mateixos
les conclusions, que no vull moralitzar. Crec que ja deveu ser prou fadrins… No
tots estem lliures de pecat, però sí que cal que, quan pequem, si més no, ho
confessem i tinguem propòsit d’esmena. El pecat està en la seua perseverància.
I això és el que veiem en una part de la nostra classe governant. Política i
religiosa…
24/02/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada