diumenge, 24 de febrer del 2013

COM EL FINGIMENT DE LES PUTES


He estat una setmana sense escriure com haureu notat aquell grup de persones que seguiu els meus comentaris. Hi ha alguna vegada en la vida que, a causa del cansament, de la repetició dels fets que van produint-se, o reproduint-se dia a dia, monòtonament, prefereixes abstenir-te de dir res… I més si els fets arriben a esdevenir tan irracionals, hipòcrites, allunyats de la imatge dels seus protagonistes, o si més no d’aquella imatge que t’havies creat i que ha resultat mera ficció, pur fingiment.
            La idea m’ha vingut al cap perquè justament estic llegint una novel·la d’una gran autora, d’origen valencià, resident a Barcelona, com és isabel-Clara Simó… La novel·la, no massa llarga, fàcil de llegir, editada pel segell Bromera es titula Un tros de cel. És la història de tantes i tantes xiques que, indefenses o enganyades amb males arts, han fet cap a la prostitució. És un art vell, diuen que el més vell de la humanitat, que els mateixos micos, anteriors a nosaltres, també practiquen. Però una cosa és practicar-lo motu propio i una altra a la força, amb violència física i psíquica. Un parèntesi: Crec que no es fa prou per a perseguir-lo. I que la justícia no és prou dura per als que forcen físicament i psíquicament la llibertat sagrada de les persones… En aquest cas, Wing, o Ariadna, finalment resulta una privilegiada pel pacte que ha fet amb el seu proxeneta… Però tampoc no és de tot açò del que us en volia parlar, si no, com diu l’article que ens ocupa, del fingiment. De la hipocresia.
            I és que com tothom que ha visitat al llarg de la seua vida alguna prostituta sap, i no ho dic per experiència, en aquest cas, que solen enganyar els seus clients fingint un plaer que no senten. Una vegada, mentre estudiava a Barcelona, un company de pis, gallec, que solia visitar les dones de la vida alegre, va arribar tot content al pis perquè la dona havia arribat al clímax al  mateix temps que ell… Bé, deixem-ho córrer… N’hi ha de babaus.
            Traslladant-ho als fets que estem vivint aquests dies, el nostre actual estat, des del punt de vista polític, no és cap altra cosa que un fingiment de putes. I perdó per la paraula. Una ficció, allunyada de la realitat, del poble… L’endogàmia política, tret de casos memorables, com alguns partits minoritaris, i entre ells Compromís, de la mà de Joan Baldoví, continua tan inamovible, entre els partits majoritaris, que xafen escassament la realitat. Viuen tancats dins una bombolla. Rajoy fingint que no sap res de Bárcenas ni de la corrupció del seu partit; que passa en la seua primera part del discurs de l'estat de la 'nació' dels denonaments i de la pobresa; que no encara amb valentia i democràticament la voluntat de decidir dels catalans; Rubalcaba, entrampat en el seu passat de governant, en què amb Zapatero, no va afrontar els problemes cara a cara. Ara ja és una rèmora on el passat el desqualifica. Però continua fingint que té les solucions. Bárcenas que fingeix que aquí no pasa na, viatjant a Baquèira o a Canadà, a esquiar, el cínic. Urdangarin fingint que no tenia ni art ni part en el cas Nóos, ni que cobrava, o el que cobrava era per a una ONG d’Haití… Rita i Camps tombant el cap, fent-se els sords, davant la seua presumpta implicació en el cas Nóos… Els mitjans de la dreta, fingint que la corrupció i el mal govern no van amb el PP…
            Fins i tot, a fi que no tots els casos siguen nostres, a Veneçuela, el govern provisional fingeix que Chávez millora i que qualsevol dia assumirà el poder. Al Vaticà el Papa assegura, i té part de raó, que es troba vell i cansat físicament. Però sembla amagar, o ho diu dissimuladament, que hi ha intrigues i corrupció dins del seu petit estat, lluites intestines, i sembla que sexe immoral, xantatges…, que són els que en definitiva l’han dut a llençar la tovallola i dir, apanyeu-vos, que si açò és un exemple de  vida cristiana, si açò és ser llum de vida per als creients, més val que em retire en un convent de monges…
            Amics, tragueu vosaltres mateixos les conclusions, que no vull moralitzar. Crec que ja deveu ser prou fadrins… No tots estem lliures de pecat, però sí que cal que, quan pequem, si més no, ho confessem i tinguem propòsit d’esmena. El pecat està en la seua perseverància. I això és el que veiem en una part de la nostra classe governant. Política i religiosa…
            
--> Wing, o Ariadna, si més no, busca alliberar-se de la seua professió i, doncs, deixar de fingir un plaer que no sent.

 
24/02/2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada