dissabte, 9 de març de 2013

ES CONVERTEIX UNA MENTIDA EN UNA REALITAT?


-->

En l’article passat assegurava que algunes persones, en el nostre cas, una gran part dels polítics governants, actuaven destorsionant la realitat de tal manera que la convertien en pura ficció, talment com el fingiment de les putes (siga dit amb tot el respecte laboral) quan fingeixen davant d’un client que senten plaer sexual quan ells arriben al clímax… Tothom que haja passat per aqueixa situació sap, segons conten que, en general, és pura comèdia. Passa fins i tot en alguns matrimonis on algú dels dos membres (per no caure en el tòpic masclista, carregant la ficció en la dona, com sol ser habitual) fingeix plaer…
            En el nostre món en general, els que habitualment seguim l’actualitat de la societat, observem com la naturalitat i la transparència no solen ser allò que conforma la manera d’expressar-se públicament del món polític, econòmic, social, religiós… Tothom sap que s’ha fet habitual aquella frase que fa referència al que “és políticament correcte” o “no és políticament correcte”… En la primera frase sabem que si parlem “d’una manera políticament correcta”, no ens estem cenyint a la veritat, a la realitat, no som transparents, sinó que estem emmascarant la veritat a fi de no ferir ningú, de no quedar malament… Només quan ens expressem “de manera que no és políticament correcte”, cal entendre que ens estem cenyint al que “creiem” que és la veritat o la realitat que nosaltres entenem com a tal…, que també podria ser que estiguérem equivocats…
           És tot molt embolicat açò, ja que la veritat diuen que té mil cares… Però això no vol dir que si diguérem la nostra de manera sincera, i la contrastàrem amb la dels altres, no pogúerem arribar o aproximar-nos-hi. El mal és quan ja d’entrada amaguem la realitat i “mentim” imaginant que els nostres oients fan seua la nostra mentida i hi adeqüen la realitat o la veritat… Ja sé que açò sembla un travallengües, de manera que posaré alguns exemples. Mentre que l’atur està augmentant mes rere mes, la ministra de torn, o la secretària ad hoc, tenen la cara dura d’assegurar que s’està atenuant… Mentre estan tancant empreses i més empreses, amb EROs diaris, el ministre de torn assegura que no paren de brotar ‘brotes verdes’… Mentre el PP sembla que s’està dividint en en el grup toledà i l’andalús, la Secretària general assegura que “en el partido todo está tranquilo”… Mentre s’amaga tota la corrupció que hi ha darrere del cas Bárcenas i Gürtel, s’assegura que s’està lluitant per la transparència i la corrupció…
          Em pregunte: els que asseguren tal cosa estan convençuts de la ‘seua’ veritat? Creuen que en dir tals disbarats els oients o lectors conformen la realitat al que ells afirmen? Són ells tan idiotes que creuen que perquè tenen poder polític el tenen també moral i la credibilitat suficient perquè ‘tothom’ es crega les seues paraules? No són tan idiotes i saben que una part de la societat no s’ho creurà, perquè són crítics, perquè no són de la seua ideologia, però sí que s’ho creuran els seus seguidors, que esperen ‘la mentida’ dels seus oficiants per a quedar-se ‘tranquils de consciència’?
          Per a mi, que no puc deixar de ser racionalista (fins a cert punt, ja que els sentiments també han de comptar en certs moments) tanta farsa em produeix basarda. Viure submergits en la mentida contínua, no duu enlloc. Ja m’he queixat en moltes ocasions que el nostre atribut d’”homo sapiens” no respon a la generalitat. És que hi ha algú, sobretot del món polític, econòmic i religiós, que (ens) diga la veritat? És la mentida la manera habitual de conformar una realitat fictícia, de manera que els polítics estan ja fora de la realitat més universalment entesa? Jo crec que sí. Perquè en realitat no han assumit, i estic parlant dels polítics del nostre estat, que el poder resideix en el poble i l'hi deuen, que no han assumit un estatus democràtic i creuen que el poble només compta a l’hora de votar-los… I quan més de dreta són, més convençuts n’estan… Diguem això de les excepcions.
         El poble que ix al carrer és el que realment coneix la realitat i la conforma a les seues vides, perquè coneix i pateix l’atur, els desnonaments, la dependència…, mentre d’altres augmenten els seus sous, compren cases o palaus de milions d’euros o poden pagar-se qui els atenga… I no vull posar exemples, que tots els coneixeu, començant pels consellers d’administracions de banca i acabant en presidents d’aeroports per a vianants… En fi…


9/03/2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada