-->
Avui
és el dia de l’aniversari del natalici de Hans Christiansen. En tot el món se
celebra el Dia mundial de la lectura infantil. La seua obra continua tan vigent
o més que sempre. Els grans autors no morem mai. Allò que han creat, la seua
imaginació, perdura per sempre. Però no és per exalçar l’obra de Hans
Christiansen que escric aquest article. No li cal. Gent molt més experta que jo
ho ha fet arreu del món i de tots aquests anys.
Del que jo vull parlar és del fet de
la lectura, que també se n’ha parlat a bastament. Però cada u té les seues
pròpies vivències, viu la lectura d’una manera diferent i és això el que ens
particularitza i ens caracteritza. Jo sempre he dit que he sigut un lector
tardà, des del punt de vista d’avui. Quan els lectors infantils em pregunten si
jo llegia de xicotet, els he d’explicar que a m’escola on jo anava, una sala
d’una casa particular d’Artana, el que no hi havia, tret de l’Enciclopedia
d’Alvarez, eren llibres. Bé, per no dir
cap mentida, hi havia a banda el Manuscrito, que no era un llibre de lectura
expressament, sinó un llibre on hi havia lectures amb diferents tipus de lletra
escrita a fi que ens acostumàrem als diferents extils. I res més. Era l’escola
purament franquista on les escoles servien més que res per a recollir els
xiquets a fi que no anaren perduts pel carrer… Així i tot no cal oblidar el
treball d’alguns mestres, sobretot els de carrera que no van ser represaliats,
que van fer massa i tot amb les eines amb què hi comptaven: no cap. Perquè els
mestres, per dir alguna cosa, posats pel règim a dit amb un curs d’un mes, eren
els que ens calfaven a hòsties. Perdoneu que ho haja dit, però algú ho havia de
dir…
Justament ara és ben al contrari.
Després de la Dictadura, els mestres vam anar agafant consciència de quin era
el nostre paper i de l’escola democràtica que calia. I la lectura va anar
entrant amb tots els seus drets. I els escriptors es van anar multiplicant.
Aquests dies he tingut tres
experiències meravelloses, que és el que m’ha induït a escriure aquest article,
entre d’altres coses. Fa uns dies vaig tenir una xarradeta amb alumnes de
primària del Blasco Ibáñez, d’Alginet, i una altra amb alumnes de San Juan de
la Ribera, d’Alfara del Patriarca. Jo, només entre en un centre, mire les
parets del hall i de seguida em faig una idea del treball dels mestres del
claustre. I, certament, aquestes estaven curulles de treballs referents a
tallers de tota mena, entre. ells sobre els llibres que havien llegit. Però
allò que m’encanta, és el col·loqui que sempre mantinc amb els alumnes. Els de
Primària són una meravella. Sobretot si els professors els han inculcat l’amor
per la lectura i els han fet gaudir del llibre que han llegit. Tothom et vol
preguntar, tothom vol saber des de quan escrius, per què escrius, quina és
l’obra que més t’ha agradat, teua o llegida, d’on traus les teues idees… Veure
aquells rostres encuriosits i innocents, que et miren com si no fóres d’aquest
món, tot i que tu t’esforces perquè et vegen com u més, és molt gratificant… I
tu els vas fent sentir l’amor per l’escriptura, per la lectura i tot allò de bo
que té…
Però un d’eixos mateixos dies, vaig
tindre una altra preciosa sessió amb gent gran, del taller d’escriptura de la
UJI, dut de la mà dels professors i escriptors Rosario Raro i Pasqual Mas.
Fruit d’aquest taller, com en altres anys anteriors, han publicat, i m’hi ha
invitat, com a coferenciant, un llibre abm més de noranta obres, prosa i
poesia, que són autèntiques meravelles. El llibre, INCORREGIBLES, es va
presentar a l’Aula Magna de la UJI, amb l’assistència de la majoria de col·laboradors.
Hi havia entre ells una gran espectació per veure en format de llibre el seu
treball, comprar-lo, llegir-lo en públic, i respiraven tanta passió per la
lectura i l’escriptura, que em vaig emocionar sincerament.
I aquesta és la gratificació que
sentim els escriptors quan podem transmetre als possibles lectors, o
escriptors, de totes les edats, la nostra passió. I aquest és el millor
homenatge que podem fer a Hans Christiansen en el seu enèsim aniversari.
Desitge als professors, que tot i
les males polítiques educatives dels nostres governants, continuen transmeten
als seus alumnes aquest amor, que va més enllà de les eventualitats humanes.
Com deia la poetessa Carme Ribelles, amb qui vaig coincidir, i jo hi estava d’acord,
quins grans professors tenim i quins mesquins i mediocres polítics (en general,
que no siga dit…)
2/04/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada