dimarts, 2 d’abril de 2013

HANS CHRISTIAN ANDERSEN I LA LECTURA DE MENUTS I GRANS

-->


Avui és el dia de l’aniversari del natalici de Hans Christiansen. En tot el món se celebra el Dia mundial de la lectura infantil. La seua obra continua tan vigent o més que sempre. Els grans autors no morem mai. Allò que han creat, la seua imaginació, perdura per sempre. Però no és per exalçar l’obra de Hans Christiansen que escric aquest article. No li cal. Gent molt més experta que jo ho ha fet arreu del món i de tots aquests anys.
            Del que jo vull parlar és del fet de la lectura, que també se n’ha parlat a bastament. Però cada u té les seues pròpies vivències, viu la lectura d’una manera diferent i és això el que ens particularitza i ens caracteritza. Jo sempre he dit que he sigut un lector tardà, des del punt de vista d’avui. Quan els lectors infantils em pregunten si jo llegia de xicotet, els he d’explicar que a m’escola on jo anava, una sala d’una casa particular d’Artana, el que no hi havia, tret de l’Enciclopedia d’Alvarez, eren llibres.  Bé, per no dir cap mentida, hi havia a banda el Manuscrito, que no era un llibre de lectura expressament, sinó un llibre on hi havia lectures amb diferents tipus de lletra escrita a fi que ens acostumàrem als diferents extils. I res més. Era l’escola purament franquista on les escoles servien més que res per a recollir els xiquets a fi que no anaren perduts pel carrer… Així i tot no cal oblidar el treball d’alguns mestres, sobretot els de carrera que no van ser represaliats, que van fer massa i tot amb les eines amb què hi comptaven: no cap. Perquè els mestres, per dir alguna cosa, posats pel règim a dit amb un curs d’un mes, eren els que ens calfaven a hòsties. Perdoneu que ho haja dit, però algú ho havia de dir…
            Justament ara és ben al contrari. Després de la Dictadura, els mestres vam anar agafant consciència de quin era el nostre paper i de l’escola democràtica que calia. I la lectura va anar entrant amb tots els seus drets. I els escriptors es van anar multiplicant.
            Aquests dies he tingut tres experiències meravelloses, que és el que m’ha induït a escriure aquest article, entre d’altres coses. Fa uns dies vaig tenir una xarradeta amb alumnes de primària del Blasco Ibáñez, d’Alginet, i una altra amb alumnes de San Juan de la Ribera, d’Alfara del Patriarca. Jo, només entre en un centre, mire les parets del hall i de seguida em faig una idea del treball dels mestres del claustre. I, certament, aquestes estaven curulles de treballs referents a tallers de tota mena, entre. ells sobre els llibres que havien llegit. Però allò que m’encanta, és el col·loqui que sempre mantinc amb els alumnes. Els de Primària són una meravella. Sobretot si els professors els han inculcat l’amor per la lectura i els han fet gaudir del llibre que han llegit. Tothom et vol preguntar, tothom vol saber des de quan escrius, per què escrius, quina és l’obra que més t’ha agradat, teua o llegida, d’on traus les teues idees… Veure aquells rostres encuriosits i innocents, que et miren com si no fóres d’aquest món, tot i que tu t’esforces perquè et vegen com u més, és molt gratificant… I tu els vas fent sentir l’amor per l’escriptura, per la lectura i tot allò de bo que té…
            Però un d’eixos mateixos dies, vaig tindre una altra preciosa sessió amb gent gran, del taller d’escriptura de la UJI, dut de la mà dels professors i escriptors Rosario Raro i Pasqual Mas. Fruit d’aquest taller, com en altres anys anteriors, han publicat, i m’hi ha invitat, com a coferenciant, un llibre abm més de noranta obres, prosa i poesia, que són autèntiques meravelles. El llibre, INCORREGIBLES, es va presentar a l’Aula Magna de la UJI, amb l’assistència de la majoria de col·laboradors. Hi havia entre ells una gran espectació per veure en format de llibre el seu treball, comprar-lo, llegir-lo en públic, i respiraven tanta passió per la lectura i l’escriptura, que em vaig emocionar sincerament.
            I aquesta és la gratificació que sentim els escriptors quan podem transmetre als possibles lectors, o escriptors, de totes les edats, la nostra passió. I aquest és el millor homenatge que podem fer a Hans Christiansen en el seu enèsim aniversari.
            Desitge als professors, que tot i les males polítiques educatives dels nostres governants, continuen transmeten als seus alumnes aquest amor, que va més enllà de les eventualitats humanes. Com deia la poetessa Carme Ribelles, amb qui vaig coincidir, i jo hi estava d’acord, quins grans professors tenim i quins mesquins i mediocres polítics (en general, que no siga dit…) 


2/04/2013


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada