EL TRAMVIA BLAU DEL TIBIDABO

  

El Tramvia Blau que puja per l’avinguda del mateix nom fins als peus del Tibidabo, ja el coneixia des de feia molts anys, dels meus temps d’estudiant d’Econòmiques a Barcelona, allà pels anys seixantes… Quina diferència en el temps i quina diferència en les circumstàncies en què el tramvia n’ha sigut testimoni! En els seixantes tenia vint-i-pocs anys, ple de vida, d’il·lusions, de força per lluitar contra la Dictadura en el campus universitari i, alguna vegada, des dels carrers de Barcelona… Ara ja sóc gran, tot i que no he perdut cap il·lusió, però als setanta ja no pots córrer davant la policia com als vint…

            Però us estava parlant d’aquest tramvia blau que, incansablement, puja i baixa amb una lentitud pasmosa l’avinguda i que posa un toc de tipisme a la bellesa que constitueix en si mateixa tot el turó del Tibidabo. L’avinguda compta amb xalets d’una gran bellesa arquitectònica que va habitar la burgesia catalana ja que la part alta de Barcelona constituïa el moll de l’os del prestigi social. Avui, a causa potser dels forts impostos, aquests magnífics i arrogants xalets, o torres, com diuen els catalans, han passat a mans d’entitats privades o públiques. De tota manera la part alta, amb els barris de Pedralbes i Sant Gervasi, continua sent de gran prestigi… I en aquesta mateixa avinguda del Tibidabo, contínuament transitada per vehicles i gent a peu, sobretot xinesos, ja que hi ha el consolat o l’ambaixada xinesa una mica més amunt, hi ha la clínica Sant Honorat, que està ja fa anys en obres de restauració…

            Fa uns anys vaig estar allà ingressat per un seroma rebel més de quaranta dies. I em van donar amb gran consideració una habitació que requeia sobre l’avinguda. I sort a això, que entre mirar qui passava i qui tornava, a més d’entretenir-me escrivint, llegint la premsa o algunes novel·les de l’Agatha Christie, veia pujar o baixar el tramvia blau, de vegades de gom a gom, de vegades buit, sempre al seu pas lent, i el color blau contrastava amb l’ocre dels edificis o amb el verd dels arbres i jardins… I, allà, al cim, el temple i les atraccions del Tibidabo, i una mica més a sota la torre de Collserola… Tot aquest conglomerat forma part ja del meu paisatge físic, però també del meu paisatge humà, ja que he trobat en l’equip mèdic, encapçalat pel doctor Humbert Ferrer, traumatòleg excepcional, que diu que em considera un amic més que no un pacient, i també en l’equip d’infermeres, algunes ja conegudes d’abans, un tracte de tota consideració i familiar del món…

            I mentrestant, el tramvia blau pujava i baixava carregat de gent, o buit, somniant potser que algun dia aniria més allà de les vies que l’empresonen i baixaria travessant la plaça de John F. Kennedy i continuaria pel carrer de Balmes, travessaria la Diagonal, la Gran Via, buscaria la Rambla, amb el Liceu a mà dreta, i l’admiració dels passejants de tota nació i cultura, i arribaria a Colom fins entrar al Port i contemplar la mar que ara només veu en la llunyania des dels peus del Tibidabo els dies clars.

            Però els somnis, somnis són, i el tramvia, fidel a ell mateix, a les seues vies, al seu trajecte, als seus passatgers, continuarà pujant i baixant. I els que el contemplen des de les finestres de les habitacions de la clínica de sant Honorat, el saludaran i desitjaran posar-se bons per tal de poder-lo acompanyar en el seu trajecte, pujar a dalt del turó i contemplar tota Barcelona, contemplar la mar i anar més allà de l’horitzó, amb la Santa Maria, seguint la ruta que marca Colom amb el seu braç estés des del seu pedestal…

            Perquè no hi ha res millor per a un malalt que saber que més allà del seu estat passatger, hi ha un horitzó on poder-se dirigir a fi de no perdre les esperances. Siga en vaixell o amb el Tramvia Blau…

6/07/2013