diumenge, 21 de juliol de 2013

LA MAR, L'AMOR...



Cada any, amb l’arribada de l’estiu, m’acoste a viure a la vora de la mar. Com he dit tantes vegades, no és que l’oblide, durant la resta d’estacions, ja que, en estar Borriana a una pedrada del Mare Nostrum, solem rodar moltes vesprades pel Port i el Grau, i la contemplem en tots els seus estats i colors. Si no em puc banyar en les seues aigües a causa de la meua situació física, cosa que no és hui en dia allò més important, la seua brisa m’arriba al matí i a la vesprada, tret dels dies horribles de ponent, o de vent saharià, minvant la xafogor canicular.
            Però no era d’aquests records estivals de què us volia parlar. Potser siguen ja massa tòpics. Jo vaig tindre una època en què vaig escriure versos. Dic versos i no poesia perquè sempre he dubtat si el fet d’escriure en vers és sinònim de poesia. I davant del dubte, i la diversitat de maneres d’entendre la poesia, que una em resultava entenedora i l’altra no la podia desxifrar, em vaig decantar per la prosa, ja que n’estava més segur a l’hora de contar les meues històries. Després de guardar aquells vesos anys i panys, els vaig fer desaparéixer, tret d’uns pocs, com diria Rajoy. De tant, en tant, però, llig poesia, tot i que la prosa m’atrau molt més. Ahir, mentre recordava aquestes coses, em va vindre al cap un pensament. “Si hagueres de construir un mínim vers, quin triaries?” I per art de màgia vaig associar dues paraules: mar i amor.

                                               La mar…, l’amor…

            Dues paraules, amb el seu article corresponent que, en pronunciar-les, resulten bisíl·labes i sonen amb una mínima diferència –a-, -o-. Però més enllà d’aquesta petita diferència, que aporta significants tan diferents, si jo haguera de recitar el vers en públic, formant part d’un poema més llarg, en pronunciar la mar, estendria en horitzontal el braç dret, amb el palmell ben estés, i el mouria d’esquerra a dreta, provant d’abraçar i fer visible al públic tota l’extensió de la mar fins a l’horitzó. Estaria indicant que la mar representa el nostre món extern i, per tant, seria un món objectiu, tangible i mesurable.




             
 la mar..., l'amor...

                 Mentre que quan pronunciara l’amor, em duria la mà esquerra sobre el cor, tot indicant el nostre món íntim i, per tant, personal, subjectiu, intangible i immensurable. Podem entendre que algú està enamorat per la seua conducta, però qui es pot ficar dins dels sentiments ni mesurar-los? I més quan sabem que a més de la part conscient de l’amor, hi ha pel mig unes hormones que el determinen. I les hormones, crec jo, són intransferibles. Cada hom té les seues. La persona subjecta d’amor d’altri pot entendre que aquella persona l’estima i fins i tot li pot correspondre, però tindrà els ‘seus’ propis sentiments, però sempre seran això, els ‘seus’ sentiments…
            Així, doncs, veiem que en dues paraules, amb tantes reminiscències poètiques, tan belles en la nostra llengua, abracem els dos mons: l’extern, que resulta navegable, fins i tot, i ens pot dur per infinits camins, i l’intern, intransferible. Però, no hi ha cap punt de contacte entre ells? Una tangent entre aquestes dues línies? Jo diria que sí. La mar ens pot produir sentiments íntims: la contemplació de la seua bellesa, bé amb l’eixida del sol o la posta; el record d’un vell amor a la seua vora; un viatge per alta mar… I l’amor, si és solidari, també es pot externitzar, no solament en la persona estimada, sinó també en l’entrega a causes nobles i solidàries. I en aquest punt i d’aquesta manera, la mar i l’amor es podrien unir. Quan vaig escriure Només la mar ens parlarà d’amor, em ve ara a la memòria, no sé si vaig intuir aquesta possibilitat. Però en aquest títol endecasíl·lab, ja hi havia la unió de la mar i l’amor entrellaçats en els sentiments de Laura i Sergi.
I és que m’agradaria que la mar fóra sempre el nexe d’unió entre els pobles. Una unió solidària, que falta ens fa…
                                                                                             

21/07/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada