No
vull començar aquest article sense fer palès, com vaig expressar a través del
fb, el meu condol per les víctimes de l’accident de tren a prop de Santiago del
dia 24, festa de santa Cristina, patrona d’Artana, la meua ciutat natal, i
vespra de la festivitat de sant Jaume. No en parlaré més que prou que ho han
fet els mitjans de comunicació i tothom manté en la retina un moment tan
tràgic… Cadascú dels familiars buscarà recer i consol bé en les seues creences
religioses, en les filosòfiques, o potser no en trobarà enlloc desesperat per
un fet incomprensible des del punt de vista humà, ja que ningú creu que meresca
aquests càstigs de la naturalesa, una naturalesa arbitrària que no té en
compte, malauradament, els sentiments humans com a pauta de comportament… I a
les persones ens costa entendre aquest atzar, aquesta arbitrarietat, que no té
en compte més lògica que les lleis físiques o químiques de la naturalesa. I en
aquest cas, un excés de velocitat, siga causat pel motiu que siga, davant d’un
revolt, no fa més que aplicar aquestes lleis sense considerar que en el tren
van més de dues-centes persones, amb les seues il·lusions, que els familiars
estimats els estan esperant… Un fort colp de cara a la realitat que trunca
tantes i tantes esperances. Però cada accident, del més fortuït i indemne al
més mortal, segueixen la mateixa lògica… La Naturalesa ens demana a cada moment
la prudència en cada un dels nostres actes.
He dit que el consol de les persones
afectades pot ser de caire religiós o de caire filosòfic. Cada u té les seues
creences. És bonic imaginar que algun dia els familiars i amics els retrobarem
en un altre món… Tant de bo fóra cert! On cal signar? Per als agnòstics el
consol pot ser que vinga de la Filosofia. I aquests dies he estat fullejant un
llibre de Claire Berlinski, Labios
sellados, sobre els inicis d’un futur espia de la CIA, que no he acabat de
llegir finalment. Però sí que m’ha cridat l’atenció una frase que encapçala el
llibre i que volia aplicar, abans de l’accident, a la realitat política que ens
envolta avui dia, a nivell de l’estat espanyol, o del seu govern, més en
concret, sobre la polèmica del cas Bárcenas. Una majoria dels partits i de
l’opinió pública, segons els sondejos, demana que el president del govern done
explicacions clares sobre el finançament irregular del PP, sobre el cobrament
en negre de sobresous i altres corrupteles, que n’hi ha tantes que crec que en
un mes no arribaria a esclarir-les totes…
I és ací on m’he trobat amb una
frase meravellosa que es podria aplicar qualsevol persona i, en concret, un
president de govern empaitat perquè diga la veritat. Diu el Mahabharata:
No existeix rectitud on
no hi ha veritat.
No existeix veritat que
porte algú a enganyar.
Crec que per a qualsevol lector
intel·ligent, i crec que els meus lectors ho són en demesia, sobra qualsevol
explicació. El que ens hem de preguntar si molts dels polítics amb funcions de
govern no solament són intel·ligents per a entendre-la sinó a més tenen
voluntat o valor de posar-la en pràctica cada vegada que erren. Si no existeix
rectitud on no hi ha veritat, i els papers de Bárcenas, per la seua complicitat
i lògica interna apunten a pràctiques de dubtosa transparència democràtica,
¿per què el president del govern no té collons per a explicar-se i amaga el nom
de Bárcenas, i fan desmentits increïbles i intenten fer morir el cas?
I aleshores és quan la ciutadania,
que no els vassalls que voldrien, comença a pensar que l’estan enganyant. Que
no existeix la veritat que ens volen fer creure perquè els està portant a
enganyar-nos…
I aleshores un president, o un govern,
si tingueren dignitat, i respecte a aquests mateixos ‘ciutadans’, haurien de
dimitir…, perquè no hi ha rectitud on no
hi ha veritat, senyor Rajoy.
28/07/13.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada