dimecres, 14 d’agost de 2013

CLAVARIESSES I “MANOBRERES”




El dia 15 d’agost m’aporta molts records. Era una festa, la de l’Assumpció al cel de la Mare de Déu en cos i ànima, segons la tradició catòlica i dogma eclesial, molt arrelada al nostre País Valencià. Però a nivell popular. Com que no hi havia televisió, les nostres fronteres acabaven on acabaven les del poble o, com a màxim, en la frontera comarcal, si és que anaves més allà. Amb una escola que només atenia la formació ‘nacional’ de base castellana, amb tantes commemoracions de Ponent que ni ens anaven ni venien, en aquell meus anys d’infantesa, ja veus tu, ni havíem sentit a parlar del Misteri d’Elx. La nostra festa més representativa sobre el misteri de l’Assumpció, i tant de misteri!, que és l’única ciutat d’Europa, Elx, que ha mantingut un acte teatral que abans solia representar-se en una majoria d’esglésies importants de tot arreu.
            Era una festa on les protagonistes seren les dones. Dic que era una festa, perquè em sembla que s’ha perdut en molts dels pobles que la celebraven amb tots els honors. Si més no al meu poble de naixença, Artana. Dic que les protagonistes eren les dones perquè eren dues dones, les CLAVARIESSES, les que vestien la imatge de la Mare de Déu, adornaven l’església amb flors, es vestien amb vestit llarg, negre, de gala, amb una pinta al cap, d’on penjava una preciosa mantellina, i anaven en la processó darrere de la monumental peanya on anava gitada la imatge, molt seriosament o esbossant un lleu somriure quan es trobaven amb la mirada còmplice d’algun familiar o amistat.
            Com he dit, jo la festa la vivia a Artana cada any. Era un honor per a les dones que podien permetre-s’ho econòmicament ser… MANOBRERES. Sí, dic ‘manobreres’ i no ‘clavariesses’, perquè aquell era el nom que se’ls donava al poble. Per a mi, i no sé si per a molta gent d’Artana, la paraula sempre ha estat una paraula estranya, singular. Fins que un dia vaig pensar que aquesta paraula, ni més ni menys, tenia a veure amb ‘manobra, manobre’, del llatí ‘manu opera’, ‘obra de mà’, en definitiva. Però, la pregunta és ¿per què se li va donar aquest nom a la dona que servia durant huit dies la Mare de Déu, tant el dia de la festa com els set dies següents, formant part de la ‘huitada’? Era precisament, i quina paraula més antiga, en el seu sentit, perquè eren les que ‘trafegaven’ totes les feines que requeria una festa com aquella? Siga com siga la paraula té ressonàncies antigues.
            Com he dit, eren escollides ‘manobreres’ les que econòmicament podien, i més després de la guerra. Una postguerra dura. Encara recorde el dia que, estant jo a la plaça de l’església, amb dotze o tretze anys, després de la processó, es va llegir el nom de les dues properes manobreres. I va eixir escollida ma mare i una altra dona, de nom també Maria, dona del secretari agrari local. La gent que tenia pròxima, i que em va reconéixer, es va quedar mirant-me, em vaig sentir avergonyit i emocionat, i vaig eixir corrent cap a casa de la meua àvia paterna que era on estava ma mare i la resta de la família. Li ho vaig dir a ma mare, però em sembla que ja devia sospitar alguna cosa per la cara que va fer. A ma mare no li agradava ser protagonista de res. Sempre ha estat una dona que ha volgut passar desapercebuda. I a fi de no entrar en polèmiques de veure quina de les dues manobreres aniria més elegant, van pactar que les dues vestirien la mateixa tela i el mateix model de vestit. Així era ma mare i la seua amiga, coneguda popularment per Mari Blocona, que era com era coneguda popularment.
            I, profitosos com eren, ma mare, i no sé si Mari Blocona, van aprofitar la festa perquè el meu germà menut i el fill de l’altra manobrera, prengueren la comunió. Així, en una festa, tot… Que què us havíeu cregut? Així és com es feia economia i n ocom ara, o com fa uns anys, que es vilipendiaven els diners, tu…
            En fi, dia de calor, la Mare de Déu, que l’endemà era sant Roc i tot el món solia anar a l’ermita d’Artana a celebrar-lo, a l’ombra d’una garrofera o d’una olivera, la paella fumejant i el meló d’Alger al ‘Pantanet’, a refrescar… A les hores del migdia suàvem pega!
Però això ja és una altra història.

15/08/2013


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada